divendres, 31 de juliol del 2009

Contracos

El dimecres vaig anar amb Gemma al cine a veure la trilogia de curtmetratges A contraluz, del director Eduardo Chapero-Jackson. "Contracuerpo", "Alumbramiento" y "The end" són els tres títols que conformen la projecció.

Em van semblar excel·lents tots tres. Això sí; a qui vaja al cine amb la intenció de veure alguna cosa agradable no li recomane A contraluz. Cap concessió a l'humor: dur, trist, fosc, contundent. L'única pega que li podria trobar és que els missatges de les dues primeres històries són, al meu parer, excessivament explícits.

"Contracuerpo" és un curt mut. A mi és el que més em va agradar, sobretot per la manera en què es narren els fets. La seua duració és de 18 minuts; ací baix el teniu.


CONTRACUERPO de Eduardo Chapero-Jackson from PROSOPOPEYA PRODUCCIONES on Vimeo.

L'AVL i el rigor

Els darrers dies, Vicent Baydal i jo -també Joan, amb menys intervencions- hem mantingut un debat al bloc del primer al voltant de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la posició "valencianista" consistent a "partir de la realitat".

Pel que fa a l'AVL, vaig comentar una cosa referent al seu Dictamen de 9 de febrer de 2005: en ell es reconeixia la unitat de la llengua, però es feia amb la boca xicoteta, com tractant que no es notara molt el que deien. No recordava les paraules exactes que l'Acadèmia havia emprat, però sí el fet que la cosa quedava mig enrevessada per tal d'evitar molestar els sectors secessionistes.

Un circumloqui és una figura retòrica que consisteix a expressar per mitjà de moltes paraules el que es podria dir amb una o molt poques.

L'AVL va utilitzar un circumloqui al seu dictamen per tal de reconéixer la unitat de la llengua sense afirmar-ho directament, sense que pareguera que la reconeixia. Açò és el que es deia:

"El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia".

És científicament rigorós afirmar que el valencià és un idioma propi de la "Comunitat Valenciana"? Segons el diccionari, l'adjectiu "propi" significa "que és d'una persona o una cosa amb exclusió de tota altra".

Per què no s'afirma directament que valencià i català són el mateix?

Per què es parla de "sistema lingüístic" i no de llengua?

Segons he trobat a Internet, el concepte "sistema lingüístic" pertany a l'endolingüística (ciència del llenguatge interior). Aquesta va ser descoberta pels següents autors: Dra. C.S. Meulemans i Dr. J. A. Elías. Lic. Didier Elías Meulemans. Tot quedava a casa, pel que sembla.

El significat d'eixe terme és -agafeu-vos fort a la cadira!- el següent: un conjunt estructurat de signes supositius, sota el qual s'ha de descobrir el sistema de codis binaris per a obtenir un accés sistèmic al conjunt de llengües que aquest sistema agrupa.

Queda clar, no?


És evident que l'AVL no funciona amb criteris estrictament científics. Fa concessions -imperdonables des del rigor acadèmic- a les absurdes tesis secessionistes. Tracta de no molestar els sectors blavers. No és seriós. Almenys a mi no m'ho sembla.




Afegitó a l'entrada: rectificació i reafirmació

Tal com diu Joan al bloc de Vicent Baydal, i aquest mateix reproduint-ho ací, m'he basat erròniament en una informació anterior al dictamen definitiu de l'AVL de 9 de febrer de 2005. Es tractava d'una afirmació pertanyent a un dictamen aprovat pel Consell Valencià de Cultura, base sobre la qual s'inspiraria l'AVL.

La Viquipèdia, d'on havia extret la informació, s'equivoca en aquest punt.

No obstant, em reafirme en la idea que l'AVL no actua amb estricte rigor científic. Incorpora prejudicis induïts políticament a la societat valenciana.

Alguns punts que desenvoluparé pròximament:

-El Govern valencià del PP -un òrgan polític, no lingüístic- va intervindre en un ple de desembre de 2004 de l'AVL -mitjançant Font de Mora- en què anava a proposar-se la denominació "valencià/català" per a la nostra llengua. Resultat? Unitat de la llengua sí; però oculta, no explícita. Concessió als prejudicis.

-L'AVL accepta termes com "pobrea", "vacacions", "socialiste", "aixana", "almorzar", "dos" (per al femení)... I dóna validesa a formes lingüístiques discrepants i contradictòries amb les establertes com a normatives per la resta d'institucions de referència lingüística: IEC, IIFV i UIB. És més: als seus escrits, prioritza algunes d'eixes formes, contribuint així a una percepció secessionista de la llengua; en detriment, una vegada més, del rigor científic. Nova concessió al blaverisme.

-L'AVL evita deliberadament emprar l'expressió "unitat de la llengua"; opta sempre per "llengua compartida". De nou, es tracta d'una decisió basada en criteris polítics i no acadèmics: la cosa consisteix a no molestar les persones que pensen que el valencià és una llengua independent del català. L'AVL no fa pedagogia en aquest sentit, per tant.

-Teòricament, una de les competències de l'AVL és "vetlar per l'ús normal del valencià". Tanmateix, manté un silenci absolut respecte la política lingüística a l'ensenyament; una política que no fa que el català arribe a poder ser utilitzat de manera "normal", atès que no es garanteix que els xiquets assolisquen la competència lingüística en la nostra llengua. També calla l'AVL davant moltíssimes altres actituds i conductes del Govern del PP que afavoreixen l'extinció -a llarg termini- del valencià.

-La presidenta de l'AVL, Ascensió (o Ascensión?) Figueres (llicenciada en Filologia Espanyola!), va dir a una entrevista al diari Levante el 17 de desembre de 2005: "El valencià no està en perill". Ah, no? Per això a la ciutat d'Alacant no pots ja ni parlar-lo perquè et miren malament? Per això a València és estrany escoltar algú expressar-se en valencià? Un recent informe de l'IEC parlava de la preocupant situació en què es troba la nostra llengua. Si l'AVL considera que el català no es troba en perill, és comprensible el que comentava al paràgraf anterior.

-Una cosa més, que no té a veure directament amb la llengua. L'AVL és l'única acadèmia de la llengua de l'Estat Espanyol que paga sous als seus membres. Simplement per ocupar el silló, cobren més de 59.000€ a l'any (la presidenta, 62.000€). Tanmateix, els acadèmics de l'IEC ho són amb caràcter de voluntariat, cobren únicament en aquelles comptades ocasions en què se'ls adjudique un treball a realitzar.

dijous, 30 de juliol del 2009

Una batalla guanyada

La setmana passada, el Tribunal Superior de Justícia valencià va anul·lar l'ordre de Conselleria que obligava a impartir Educació per a la Ciutadania en anglés. És una bona notícia.

Situem els fets:

L'assignatura d'EpC va ser motiu de polèmica política entre PSOE i PP a nivell estatal. Bàsicament, degut a que l'homosexualitat anava a ser tractada amb normalitat en alguns dels llibres que s'havien d'utilitzar (no en tots: a cada centre -concessió a l'Església- se li permetia certa flexibilitat en els continguts).

L'estratègia del PP va consistir a boicotejar l'assignatura a les autonomies on manava. En algunes es va promoure l'objecció; al País Valencià van optar pel surrealisme: impartir EpC en anglés, amb dos professors per aula: un havia de parlar en valencià o en castellà, i l'altre "traduir" a l'anglés el que els alumnes ja havien entès.

Després, per a justificar aquest absurd, el Govern valencià va improvisar un argument: això formava part d'un enfocament plurilingüe. I, evidentment, no era -no és- cert. És inclús cínic, atès que hi ha moltes línies demandades en valencià que no s'hi estan ofertant. Però a ells els dóna igual. La política és l'art de la comunicació, de manipular: publicitat d'ensenyament plurinlingüe, declaracions de Font de Mora defensant una educació suposadament innovadora... La realitat és ben diferent: tenim un ensenyament públic precari; amb barracons, falta de personal, de material; un ensenyament on el valencià es margina, sense xarxa pública per a xiquets de 0 a 3 anys ni agilitat en les substitucions de professorat.

El curs passat, el disbarat d'impartir EpC en anglés va desencadenar les protestes massives de la comunitat educativa. Esclatava un malestar acumulat al llarg de molts anys per la dolenta situació en què es troba l'ensenyament al País Valencià. L'ocurrència de Font de Mora en relació a Ciutadania va ser el detonant de la mobilització.

Finalitzant l'any escolar 2008-o9, Conselleria ens soprenia anunciant que el següent curs tornarien amb l'assumpte d'impartir EpC en anglés. A mi, almenys, em va sorprendre, veient el rebuig que havia generat l'intent d'aplicar aquesta absurda mesura.

La Plataforma per l'Ensenyament Públic va jugar un paper molt important el curs passat. Aglutinant a sindicats, associacions de mares i pares i a diversos col·lectius més, va possibilitar que la mobilització per un sistema públic de qualitat fóra un èxit. Les manifestacions que es van viure, així com la vaga del 28 d'abril, foren històriques (al País Valencià no és habitual que el poble es mobilitze així).

La sentència del TSJ valencià no hauria de posar punt i final al conflicte. El d'EpC era un dels tretze punts que la Plataforma reivindicava. Aquesta, davant l'immobilisme de Conselleria, va encarar la lluita -amb bon criteri- com a un enfrontament a llarg termini. És per això que, entre els actes a realitzar anunciats a un comunicat el 4 de maig, es trobava la lectura d'un document el primer dia del curs 2009-10.

Això serà -atenció, mares i pares- el dia 8 de setembre a Primària; a Secundària el 15.

Tenim una batalla guanyada. Amb eixes mateixes paraules ho ha expressat Font de Mora; em vaig quedar bocavadat a l'escoltar-lo per la ràdio l'altre dia! Això ens ha de donar ànims per a seguir exigint un ensenyament públic digne. Els diners amb què es dissenya són nostres, no ho oblidem.

diumenge, 26 de juliol del 2009

Percepció

Afectat pel que interpretà com una burla en una situació recent, féu una ràpida recopilació mental de moltes altres vivències en què amics seus es reien d’ell. Com a conseqüència d’això, es va reafirmar contundentment en una creença elaborada molts anys enrere: la gent, en general, era imbècil; i ell posseïa la raó.

dijous, 23 de juliol del 2009

Ítaca, l'actitud i parlar valencià

La situació del català al País Valencià és més que preocupant. A la ciutat de València és estrany escoltar-lo; a Alacant, directament et miren malament si t'atreveixes a parlar-lo. Són sols dos exemples il·lustratius d'una realitat que, ens agrade o no, és la que és. El castellà és el peix gros que es menja al valencià. Supose que és normal i, de fet, la història ens parla de processos semblants d'imposició d'una llengua sobre una altra, amb la consegüent extinció de la segona. Qualsevol observador objectiu que es fixe, amb la perspectiva del temps, en l'evolució de la salut de la nostra llengua, comprovarà que el resultat -no massa llunyà- serà la desaparició del català.

No obstant, això no vol dir que no es puga fer res. Per exemple, si el nostre Govern valencià actuara d'una altra manera -les institucions són les que més poden fer ací-, aquest procés s'endarreriria. I qui sap si no estaríem a temps encara de frenar-lo.

Des de fora de les institucions es poden fer moltes coses també. A nivell individual i, sobretot, de manera col·lectiva, que és com l'acció pot tenir més força: Escola Valenciana és un exemple de lluita en defensa de la nostra llengua.

En qualsevol cas, trobe important remarcar una cosa. Més enllà que siga possible o no aconseguir la normalització del valencià -més enllà que es puga arribar o no a la utopia- el més important és mantenir una actitud que condueixca a eixa transformació.

És possible eliminar l'exclusió social? Es pot acabar amb les guerres? Podem evitar, a aquestes altures, la destrucció del medi ambient? Algun dia hi haurà igualtat, sense rics molt rics i pobres molt pobres?

Hom podria dir que les preguntes anteriors plantegen la possibilitat d'una utopia; o d'unes utopies. Tanmateix, hi ha col·lectius, alguns partits polítics xicotets, associacions, persones... que lluiten dia a dia per aconseguir transformar eixes realitats injustes. Per què no hem de mantenir una actitud que tracte d'evitar l'extinció del català? Qui deia allò que l'important, en el camí a Ítaca, és el propi camí i no el destí?

A la vida, alguns optem per prendre una actitud front determinades situacions que considerem injustes. Sense voler posar-me transcendent, diria que això -i més coses, clar- dóna sentit a la nostra existència. L'actitud. Més enllà del pur pragmatisme, més enllà de pensar en si és possible o no aconseguir el que perseguim (com a meta final). Sí que trobe interessant pensar en assolir objectius modestos, xicotetes -o grans, segons ho mirem- batalles a guanyar. Donar passes que ens fan avançar per un camí: el camí que hem elegit.

En l'assumpte de la llengua hi ha una cosa -entre d'altres, vaja- que podem fer individualment, tot i que estaria bé organitzar-ho de manera col·lectiva. Em consta que ja n'hi ha hagut alguna campanya en aquest sentit, però no en conec els detalls. Em referisc a parlar en valencià. Res més; i res menys.

Parlar en català davant aquelles persones que parlen castellà i ens entenen perfectament. Canviar el xip, que diuen alguns: l'automatisme de passar-nos al castellà a la primera que escoltem algú que se'ns dirigeix en espanyol.

Us assegure, per pròpia experiència, que té conseqüències molt interessants. Per exemple, en un grup, aconseguir que dues persones que, inicialment empraven el castellà entre elles, facen servir el valencià. Per exemple, evitar que dos valencianoparlants acaben parlant castellà entre ells.

Jo mateix tinc amics castellanoparlants amb els quals l'esquema de conversa és així: jo parle valencià, ells castellà. Algun d'ells és amic prou íntim. Sé que no és una situació habitual, però ens mostra que mantenir-nos en la nostra llengua davant un castellanoparlant no és, necessàriament, sinònim d'enfrontament. Ho és únicament si l'altra persona vol imposar-nos el castellà. Personalment, tinc clara la meua opció en eixos casos: sóc jo qui trie els meus amics.

Aquesta actitud no sempre és agradable, com segurament sabreu. Rebrem mirades despectives, comentaris irrespectuosos... en algunes ocasions. Moltes vegades, qui se sap parlant de la llengua de prestigi no suporta que no ens mostrem submisos.

Deia abans que el fet de parlar en català té efectes molt interessants, positius per a la nostra llengua. Em referia a una acció individual. Si això ho organitzàrem de manera col·lectiva, estaríem davant d'una arma potencialment molt poderosa.




I un altre dia més, que aquesta nit ja m'he extés prou. Amb això de la calor, que costa dormir, m'he posat ací a l'ordinador a veure coses i he improvisat una entrada que no tenia prevista.

Bona nit.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Les frases eternes dels mestres (i II?)

Fa un mes que vaig escriure una entrada al bloc parlant del que jo anomene "les frases eternes dels mestres". Comentava que un company de feina (ex-company ja, perquè el curs que ve no sé encara en quin col·legi vaig a treballar; ni ell tampoc) i jo havíem estat divertint-nos recordant aquelles paraules que els professors han emprat tota la vida, i hui segueixen -seguim (alguns més que altres)- utilitzant.

Allò fou una primera part. Vaig avisar que la cosa continuaria; de manera que un mes després ací tenim la segona -i definitiva?- edició. Anem allà.

Com fa moltíssims anys, hui els xiquets segueixen formant una fila per a entrar a classe i una altra per a eixir. Bé, no sempre és així, però a la majoria de centres de primària es continua fent. Açò dóna lloc, ara com abans, a que molts alumnes es barallen per estar el més davant possible; si es pot ser el primer, millor que millor. Tant a l'hora de l'entrada com a la de l'eixida.

En la fila que es fa abans d'anar a classe, el docent sol intervindre quan les discussions van augmentant de to i el desordre comença a imperar. La reflexió, aparentment plena de sentit de comú, és la següent: "Jo no ho entenc! Si tanta presa teniu després per a eixir, per què voleu ser ara els primers?". Açò sol provocar immediatament el silenci i l'ordre dels xiquets. Però ells no interioritzen el raonament perquè, quan el mestre deixa de vigilar, aquestes discussions van reprenent-se de nou a poc a poc.

La segona frase eterna que vull introduir està relacionada amb aquell alumne que no sol fer els deures, i/o que no té llapis, i/o que no ha portat el llibre... El xiquet fa servir normalment una excusa clàssica (les frases dels alumnes també són eternes): "Se m'ha oblidat". En eixe moment és quan ve la sentència del professor: "Un dia se t'oblidarà el cap!". I tenim, clar, la consegüent riallada de la resta d'estudiants. En certa manera, el mestre aplica ací una mena de càstig: degut a la reiteració en "l'oblit", humilia el xiquet davant els companys, portant a l'extrem absurd un "costum" seu producte del caos, el desordre i qui sap quins factors familiars.

Tercera i última. Es tracta de tot un clàssic. Hi ha diverses situacions en què un alumne ha fet una malifeta: per exemple, pot haver-li pegat a algú; o haver furtat una cosa de classe... Una vegada aquest xiquet es troba cara a cara amb el docent, és freqüent escoltar la següent seqüència de pregunta-resposta:

Professor: "Per què li has pegat (has furtat la grapadora, etc.)?!".

Estudiant: "És que m'ha dit Salva (o qui siga) que li pegara".

L'alumne, en aquestes edats, tracta d'evadir la responsabilitat del seu acte amb l'excusa que la idea ha sigut d'un altre, el qual li ha dit que ho fera. És una ingenuïtat eterna (i graciosa!); la feien servir els xiquets de fa cinquanta anys, i hui es continua utilitzant. Ací és quan ve la clàssica pregunta retòrica del mestre de tota la vida: "I si Salva et diu que et tires a un pou, tu et tires a un pou?". Alguns professors afegeixen: "Eh??". D'aquesta manera, el docent desmunta la "lògica" de l'esquema presentat per l'alumne.

Abans he dit que aquesta era la segona entrada sobre l'assumpte de les frases eternes dels mestres i he posat un interrogant a la paraula "definitiva". N'he presentat sis, però és clar que hi ha moltes més. Seria interessant que, als comentaris, féreu les vostres aportacions (sigueu professors o no). Si en proposeu unes quantes, promet una nova entrada recopilant-les totes: les tres de fa un mes, les de hui, les vostres i algunes altres que tinc anotades al meu bloc (al de paper).

dissabte, 18 de juliol del 2009

Trencant el silenci a Israel

Fa pocs dies hem conegut el terrorífic testimoni de soldats israelians que participaren a la darrera massacre de palestins: uns 1400 morts, la major part d'ells civils (no es compten ací els amputats, ferits greus, cases destrossades, etc.). Ho ha publicat una ONG del seu propi país anomenada Trencant el Silenci. A Israel, com veiem, no tot el món està d'acord amb recolzar un genocidi.

Ací tenim algunes de les declaracions:

* "No hi havia innocents a Gaza. Els objectius de la guerra eren vagues. Però ens van dir que havíem d'arrasar el màxim de zona possible, un eufemisme de destrucció sistemàtica".

* "No hi havia normes ni límits, tot el que hi haguera es considerava enemic. Les instruccions eren: entreu i dispareu contra tot".

* "Si hi havia un vehicle al camí, s'aixafava; si hi havia un edifici es bombardejava. Aquest és l'esperit que es va transmetre".

* "Les normes eren: dispara si t'abelleix".

* "No havíem de tenir consideració cap als civils, disparàvem a tot el que vèiem. Se'ns repetia que les consideracions humanitàries no tenien cabuda".

* "Ens deien: si tens dubtes, mata".

* "Si no teníem visibilitat des del tanc, disparàvem dotze bombes a les cases del voltant i continuàvem".

* "Vam utilitzar escuts humans palestins. Enviàvem civils a cases per comprovar si hi havia milicians".

Entre desembre de 2008 i gener del present any es produí la massacre. A alguns blocs, on hi va haver debats, vaig defensar la idea que els civils eren un objectiu d'Israel, així com els hospitals, escoles, etc.; no es tractava de "danys col·laterals". Alguna persona va dir que afirmar això era un desgavell.

Sense entrar a valorar l'organització Hamàs, cal dir que la immensa majoria del poble de Gaza la recolza. Israel va tractar de canviar aquesta postura mitjançant una estratègia terrorista: instal·lar l'horror en la gent per tal que, farta i desesperada, assenyale els seus governants -Hamàs- per dir-los que facen el que diga Israel, però que s'acabe l'infern. La idea consisteix a enfrontar la població amb els seus dirigents.

Pot semblar paradoxal, tenint en compte la quantitat de palestins assassinats, però es pot dir que Israel va fracassar. O almenys no va aconseguir l'objectiu abans exposat: el poble de Gaza està amb Hamàs i sols assenyala Israel com a culpable de l'infern que ha viscut -i viu.

Però més enllà d'anàlisis d'aquest estil, cal denunciar el genocidi practicat amb impunitat per un Estat que se sap protegit per EEUU. Amb Obama o sense Obama. No tenim paraules per expressar la indignació que ens crea veure com un país, mimat per Occident, escriu unes de les pàgines més macabres de la Història de la Humanitat.

dijous, 16 de juliol del 2009

Si menges una llimona

Vaig llegir fa poc el llibre de relats de Sergi Pàmies titulat Si menges una llimona sense fer ganyotes. No havia tingut abans contacte amb aquest escriptor (contacte visual, vull dir: els meus ulls amb els seus textos). La lectura dels contes d'aquesta xicoteta obra em va produir sensacions contraposades.

Per una banda, hi trobe una escriptura intel·ligent i clara. També cal destacar la imaginació de l'autor, plantejant una gran varietat de situacions que no et deixen indiferent: una persona que envia sobres buits a diverses adreces; un home assegut al carrer comptant amb quantes dones, de les que passen per davant seu, li agradaria practicar sexe; un altre que apunta amb una escopeta la mort que s'emporta sa mare...

Tanmateix, pense que el desenllaç de les històries no està quasi mai a la mateixa altura que la resta. I per tant provoca decepció la major part de les vegades. Potser el llistó és massa alt des de l'inici.



El relat Una fotografia és el més curt del llibre. També és un dels que més m'han agradat. Podeu llegir-lo a continuació:



UNA FOTOGRAFIA (Sergi Pàmies)

En aquest lloc sense ombres ni horitzó cadascú parla un idioma diferent i, tanmateix, tothom s'entén. La primera impressió és que ningú no treballa, potser perquè ja no cal. Tots baden, somriuen, es miren els anells, es lamenten o reflexionen sobre com podrien ser les coses si encara hi fossin a temps. Fins ara ningú no me n'ha sabut dir res, de l'A. Quan els ensenyo la fotografia on apareix damunt d'un poni, dos anys abans de l'accident, em feliciten per tenir un fill així, però ningú no el coneix ni l'ha vist mai. Estic impacient: ara que he escurçat la distància que ens separava, em fa por no trobar-lo. Que la vida sense ell no pagava la pena, he tingut massa temps per comprovar-ho. Ara, per contra, m'adono que estar-me aquí sense ell serà encara pitjor. Per això insisteixo fins que, de tant assenyalar la fotografia amb el dit, s'han anat esborrant uns trets que, a hores d'ara, deuen haver canviat. D'ençà que he arribat, no he vist ni cementiris ni xemeneies. Aquí no es fa mai de nit i el sol tampoc no surt, de manera que no sé si el temps avança, retrocedeix o s'estanca. Això explicaria que encara no l'hagi trobat: potser tenim calendaris i rellotges diferents. Vull creure que, quan em vegi, d'entrada s'endurà una sorpresa i que, passat el primer impacte, l'alegria de tornar-nos a veure serà més forta que el dolor d'imaginar tot el que he hagut de fer per arribar fins aquí.

dimecres, 15 de juliol del 2009

José Couso: el triomf de la impunitat

L'any 2003, durant la invasió d'Iraq, el càmera de Telecinco José Couso va ser assassinat per les tropes nord-americanes. Ell i altres periodistes es trobaven a l'Hotel Palestina, centre oficial de reunió de la premsa internacional, quan un carro de combat els va disparar.

No fou un accident. Recorde el titular del dia següent d'El Periódico de Catalunya; ho resumia molt bé: "Bush no vol testimonis".

No es tracta d'un fet estrany. La guerra, on s'assassinen milers i milers de civils, és la pitjor pel·lícula de terror que hom pot imaginar; per això, la guerra és també la guerra de la comunicació, de la imatge: els poderosos tracten de disfressar els seus crims amb eufemismes, amb ocultació d'imatges, amb la demonització de l'enemic, etc.

Recentment, durant la darrera massacre palestina, vam veure com Israel prohibia l'accés de la premsa -de les càmeres- a la zona de combat. És millor que ells s'inventen la història i després ens la conten a la seua manera, que no ens puguem apropar a la realitat.

L'atac nord-americà a l'Hotel Palestina va ser un avís, una mesura dissuasòria: no volem la premsa prop. És el llenguatge de les armes; o el dels polítics, a través de les armes. Cap sofisticació. Aznar va recolzar tot allò; hui Zapatero dóna el seu suport a la invasió d'Afganistan. Moralment idèntics, l'un i l'altre.

Els últims anys, la família de Couso ha estat lluitant legalment, intentant que la Justícia actuara contra els qui van assassinar el càmera. Evidentment, han topetat amb la impunitat amb què els Estats poderosos poden actuar. Res a fer, més enllà de la denúncia pública i de fer valdre la pròpia dignitat; també es tracta de tocar un poc els collons al Poder, que no ve malament.

Aquest matí hem sabut que l'Audiència Nacional ha anul·lat, per tercera vegada, el procés contra els militars que van disparar José Couso. La notícia no ha estat a les portades dels diaris; no tenia la importància que té saber que Espanya es troba a un punt de les semifinals en la Copa Davis, per exemple.

A la web www.josecouso.info, la família Couso Permuy ha penjat hui un text baix el títol d' "El triunfo de la impunidad". Ací el teniu:


El triunfo de la Impunidad (Miércoles 15 julio 2009) Familia Couso Permuy

Podríamos hacer un análisis jurídico del archivo que la Sección Segunda de la Sala de lo Penal de la Audiencia Nacional ha perpetrado sobre el caso de José Couso, pero, a estas alturas, queda bastante claro que en este cierre judicial no hay nada jurídico y sí mucho de sumisión y crimen.

Vivimos en un mundo “Orweliano”, 1984 ya está aquí. La guerra es la paz. El crimen es la democracia. La justicia es la impunidad. No hay más que leer la gran prensa. Que en el transcurso de un año mueran doce millones de niños y niñas por desnutrición debe ser una anomalía de la naturaleza. Que más de un millón y medio de personas fallezcan en Iraq en el espacio de seis años debe ser un viento de democracia. Que más de 300 periodistas hayan sido asesinados, también en Iraq, quizás sea producto de una epidemia que afecta a los reporteros en la cuna de la civilización.



Llegiu l'escrit complet ací.

dilluns, 13 de juliol del 2009

La mala intenció

Ja feia temps que no transcrivia a L'aixeta un dels "sussoïts" que ma mare m'ha anat contant. L'últim va ser el 29 de maig.

Seguim amb històries en què apareixen rectors -ja en van quatre.




Això era un home que tenia molts fills i poca cosa que donar-los de menjar. Molt sovint, una pensada li venia al cap:

-Els meus fills passant fam, i ací al costat hi ha un que té un corral de borrecs i mai es capaç de donar-li res a ningú. Una nit he d'anar i furtar-li un borreguet; fer un bon sopar i els meus fills, almenys, un dia que mengen prou.

Però es veu que el pobre home no estava acostumat a fer mal ni era capaç de res semblant. I per això li va ocórrer el que li va ocórrer:

Una nit se n'anà al corral del veí amb la intenció d'obrir un poc la tela metàl·lica, per tal d'introduir-hi la mà i agafar un borrec. L'home va passar les hores intentant-ho i, quan començava a fer-se de dia, encara no ho havia aconseguit. Se'n tornà a casa sense haver pogut furtar res.

Passaren els dies i ja no va tornar a pensar en fer allò de nou. Però se li quedà al cap la idea que havia tingut una mala intenció, un mal pensament. De manera que va decidir anar a confessar-se.

El capellà fou contundent en escoltar el relat de l'home:

-Eixe pecat és molt greu!

-Senyor rector, si jo no vaig furtar res.

-No, però tu tenies la intenció. Si hagueres pogut, si t'haguera resultat fàcil, sí que hagueres furtat el borreguet.

-¡Con la intención basta! -va remarcar el capellà en castellà, tractant de donar-li solemnitat a la sentència.

El rector continuà parlant, després d'una brevíssima pausa:

-Mira si el pecat eixe és gran que, si no em dones un donatiu per als pobres, jo no et puc absoldre.

-Senyor rector, jo no tinc diners... -va dir l'home tot sufocat.

-Ai, fill, doncs et vas a quedar així igual, amb el teu pecat.

-Bé, ja ho pensaré, d'on trec els diners.

L'home, desesperat, buscà un amic i li ho va contar tot. Una vegada acabat el relat dels fets, li féu la següent pregunta:

-Tu no em pots deixar eixos diners?

-Però tu ets molt infeliç! Si no vas furtar el borreguet!

-Però el rector diu que igual tinc pecat, perquè hi ha hagut mala intenció. Mira, no puc ni dormir de pensar que se'm va passar pel cap fer allò.

L'amic es quedà pensatiu uns moments.

-Jo et deixe els diners i tu fas el que jo et diga.

-El que em digues, sí.

-Tu vas allí a confessar-te, però en compte d'anar per davant, vas per la reixeta, per on van les dones. I li dius al rector que li portes els diners...

L'amic va seguir explicant-li tot el que havia de fer, mentre l'home l'escoltava amb molta atenció. Després, aquest anà a l'església . Va arribar al confessionari i es dirigí al capellà a través de la reixa:

-Senyor rector, sóc jo, el del borreguet. Li porte els diners que vostè em va dir.

El capellà, estranyat al veure que l'home estava al costat, on es confessen les dones, va fer gestos per a que l'home se situara a la part de davant. "Per davant, per davant..." -deia en veu baixa; "per ací no te'ls puc agafar".

L'home no es mogué d'on estava, però sí que va parlar:

-Mire, igual em va passar a mi amb el borreguet: "con la intención basta...". Vostè ha vist els diners que tinc ací? Jo ara ja me'n vaig a casa.

I així ho féu. Després, això sí, de tornar-li'ls a l'amic.



Més "sussoïts" que podeu trobar al bloc:

El sord de Montesa

El rector i la ceba

El sermó del rector

El robatori de la gallina


També moltes més coses de tradició oral a l'espai de Toni Cucarella La cuca salamanduca.

dissabte, 11 de juliol del 2009

La intensa activitat d'Obama

Diari Público (10/07/2009): "Obama va enviar 1.000 milions d'e-mails als seus votants"





Comentari: Sempre ens l'han presentat com a un home molt actiu, però pensava que no era per a tant...

divendres, 10 de juliol del 2009

Joc literari

Jesús M. Tibau, des del seu bloc Tens un racó dalt del món, proposa tots els dimecres un joc literari. Una vegada al mes, aquest és de tipus creatiu.

El darrer dimecres, la cosa consistia a escriure un text inspirat en aquesta imatge que ell va extreure de l'interessant bloc de fotografia de Montse Argerich. Baix, podeu llegir la meua participació.




Atac sobtat de nostàlgia. Inesperat.

Estic asseguda al sofà, esperant la meua amiga. Fa deu minuts que hauria d'haver vingut. La meua ment ha viatjat al passat, recordant la infància: aquella bola del món, el vell despertador...

No tinc motius per estar trista i, tanmateix, constate que una llàgrima delata el pesar que sent dins meu. Han passat molts anys i sembla que ser conscient d'això no m'agrada.

El vell despertador, la bola del món que feia llum. L'habitació era bonica, també la casa on vivia abans.

Era tot bonic. Vull tornar a la infància, vull tornar... No vull plorar desconsoladament com ho estic fent ara. O sí que vull: plore com si riguera, sense parar; hi ha alguna cosa xicoteta, com un punt imperceptible de color, que m'agrada dins d'aquest estat de profunda i trista nostàlgia.

Sona el timbre. Serà ella, la meua amiga.

M'eixugue les llàgrimes i m'alce a obrir, mentre els records s'evaporen ràpidament. Recupere l'alegria i la il·lusió: Barbie i jo havíem decidit fer hui una visita al món dels humans. Serà divertit.

dimecres, 8 de juliol del 2009

Botifarra a caMot (3/6/09)

Fa cosa d'un mes, el dia 3 de juny en concret, vaig participar a una activitat anomenada "Cantar i contar" al local de caMot amb Toni Cucarella i Pep Botifarra.

La idea va ser de Cucarella: ell i jo havíem de contar històries populars, i Botifarra cantar cançons tradicionals, bàsicament infantils. Ara que ja passà allò, puc dir que, tot i resultar molt bonica la combinació, el fet que Toni i jo hi participàrem era una mena d'excusa per a que el gran -grandíssim- Pep Botifarra ens delectara amb una mostra del seu infinit repertori. Una mostra centrada en la cançó infantil: de jocs, de burlesca...

Hui us presente un deliciós fragment de l'actuació del Boti a caMot. Un fragment doble: La Mare de Déu quan era xicoteta i Cançó de xiquets de Nadal. Gaudiu-ho.


dilluns, 6 de juliol del 2009

Canal 9: DJ manipulació

Aquest migdia hem sabut que el magistrat del Tribunal Superior de Justícia valencià ha decidit continuar la tramitació del procediment contra Camps, per un suposat delicte de suborn.

He escoltat la notícia mentre anava conduint el cotxe en direcció a Xàtiva; a la SER i a Radio 1 (RNE). Han explicat l'ordre del jutge i després han mostrat la reacció del PP en la veu de De Cospedal.

Fa uns minuts m'acabe d'assabentar, a través de l'edició digital de Público, de la manera en què Canal 9 ha donat la notícia. Ho han dit al final de l'informatiu, la qual cosa és lògica perquè la notícia no era important: no havia de ser considerada important pels televidents, si ho voleu així. Però l'assumpte ha sigut divertit (o indignant; o divertit i indignant) perquè hi ha hagut dues peculiaritats en la forma de presentar els fets. Mireu el vídeo i fixeu-vos-hi bé:






Què us ha paregut?

En primer lloc, veiem que la locutora diu "cohecho" (en castellà) en compte de dir "suborn". Per què? Potser perquè molta gent no sap què és "cohecho", i suborn és més comprensible?

I després tenim la compareixença de De Cospedal en versió DJ Camps remix: "Vamos a seguir defendiendo la presunción de inocencia del presidente de la Comunidad Valenciana. Vamos a seguir defendiendo la presunción de inocencia del presidente de la Comunidad Valenciana". Muntatge amb repetició de la frase.

La manipulació de Canal 9 és així: descarada, però efectiva. Trobe que la mobilització de l'electorat del PP que aconsegueix és molt superior a la indignació que desperta en la gent que no els vota. I ells ho saben millor que ningú.

La clara diferència entre valencià i català


Jo ja sabia que valencià i català són dos idiomes diferents, però fa poc ho vaig poder constatar de manera clara, comprenent per fi quina n'és la diferència.

Resulta que vaig haver de trucar al telèfon de l'Agència Tributària, per un assumpte que ara no ve al cas (bàsicament tenia a veure amb la declaració de la renda, com hom pot suposar). No sé si sabeu que, dintre la seua política lingüística, se'ns permet elegir entre cinc idiomes diferents a l'hora d'adreçar-nos a aquest organisme. A la seua pàgina web ho podeu comprovar només entrar, si mireu dalt a la dreta:

Bienvenido - Benvingut - Benvido - Benvingut - Ongi etorri

A primera vista ens pot semblar que, entre les salutacions -que fan la funció d'elegir llengua-, n'hi ha una de repetida: "Benvingut". Però això és sols aparentment. Tot té una explicació: una és per al valencià i l'altra per al català. I quina és per a cadascun dels dos idiomes? Bé, és evident, no? No és el mateix dir "benvingut" que "benvingut". No heu llegit -o heu vist a la tele- els Barrufets? Ells sabien fer servir el substantiu barrufet i el verb barrufar per a referir-se a una multitud de significats diferents. Tot és qüestió de pràctica. No és igual barrufar un poema que barrufar una partida de cartes.


El cas és que jo ho vaig tenir més fàcil perquè, com deia, la cosa va ser per telèfon. Aleshores, una veu gravada em deia en castellà: "Si quiere que le atiendan en valenciano, pulse 2; si quiere que le atiendan en catalán, pulse 3...". Bé, els números no sé si eren eixos, però és igual: potser el valencià seria el 3 perquè som tres províncies!

Evidentment, com a bon valencià, vaig triar l'opció "valenciano". I als pocs segons vaig saber el que jo ja intuïa des de feia temps: el valencià és una cosa i el català una altra, per molt que els catalanistes ens vulguen fer pensar el contrari; per molt que estiguem patint el perill d'una invasió catalana, en què la paella seria una de les primeres víctimes, perquè ens la volen furtar!

Una xica em va atendre parlant un castellà amb accent sud-americà. Jo em dirigia a ella en valencià i ella l'entenia perfectament, però responia sempre en espanyol.

Veiem la diferència o no la veiem? No és el mateix valencià que català!




Nota: Per evitar malentesos. Aquest escrit és totalment irònic

divendres, 3 de juliol del 2009

Una foto inquietant

Fa tres estius, estàvem Gemma i jo a Reus, visitant la ciutat per primera vegada -i última, fins ara. Feia molt de sol, no sé si per la proximitat amb Tarragona (Diuen que a Tarragona fa bon sol). A una plaça amb una església, ella em va dir:

-Vine ací, mira açò...

Gemma tenia la cara apegada al vidre d'una doble porta, tractant de veure què hi havia dins. No sabíem què era allò: si una botiga, un taller o què. En qualsevol cas, estava tancat.

Amb el reflex del sol, era difícil distingir l'interior. A ella li cridava l'atenció una gàbia amb una mena d'esquelet damunt i altres coses estranyes que no es veien amb nitidesa.

-Fem una foto -em va dir.

Vaig arrimar la càmera i vaig disparar. El resultat fou aquest:




Us recomane clickar en la foto per tal d'ampliar-la. Segur que podeu passar una estona entretinguda observant cadascun dels detalls que s'hi poden veure.

A nosaltres ens va sorprendre la quantitat de coses curioses que hi havia: retrats, estampetes, mans artificials, rellotges, clauers, cartells antics de cap d'any...

No obstant, l'element més inquietant es troba baix a l'esquerra. Mireu-ho: una cara de persona major, amb barret i ulleres de sol. Es tractava d'un home en realitat o era una màscara o un ninot? I si era un home, què feia allà assegut a terra, recolzat en la paret?

dimecres, 1 de juliol del 2009

Estrasburg recolza el disbarat

Que el Tribunal Europeu de Drets Humans haja avalat la il·legalització de Batasuna no significa que la Llei de Partits (la il·legalització és fruit d'aquesta perversa llei) no vaja contra els drets humans; significa que eixe Tribunal justifica el disbarat jurídic que suposa la Llei de Partits.

Supose que el Govern Espanyol haurà estat treballant subterràniament els darrers anys per tal que el TEDH es pronunciara recolzant la seua Llei, evitant així una deslegitimació de gran impacte.

La Llei de Partits és coneguda també com la Llei de Partit, atès que va ser dissenyada per a il·legalitzar un partit: Batasuna (o qualsevol altre nom que adopte).

Criticar-la resulta cada vegada més impopular; sembla que està acceptant-se com a normal que un partit siga il·legalitzat per no condemnar els atemptats d'ETA. Alguns pensen que si critiques aquesta mena d'actuacions estàs defensant l'esquerra abertzale i, per extensió, ETA.

No he simpatitzat mai amb Batasuna. En primer lloc, no mostren un discurs més enllà de l'assumpte nacional, l'anomenat "conflicte basc". A més d'això, empren el mateix llenguatge pedant que la resta de partits, la qual cosa va unida a una concepció elitista de la política -i dels polítics- que no compartisc en absolut. Tampoc estic d'acord, ni moralment ni estratègica, amb el fet que no es desmarquen de les accions d'ETA.

No obstant tot l'anterior, pense que il·legalitzar un partit és un atemptat als drets fonamentals d'una democràcia.

Jurídicament, segons els analistes independents, la cosa no té ni cap ni peus. Mirat des del sentit comú, és delirant.

Diuen que Batasuna ho té molt fàcil si vol ser legal, que l'únic que ha de fer es condemnar la violència.

El dret al silenci forma part també de la llibertat d'expressió. L'Estat no pot obligar ningú a fer un pronunciament en un sentit o en un altre. A mi m'agradarà més o menys que l'esquerra abertzale no condemne els atemptats d'ETA, però no puc exigir que ho faça.

A més a més, de quina violència parlem? Únicament de la d'ETA? Per què no s'exigeix als partits d'extrema dreta que condemnen els assassinats racistes? Per què el PSOE o el PP no estan obligats a condemnar, per exemple, les massacres dutes a terme per Israel sobre Palestina?

La Llei de Partits ha normalitzat el disbarat. Fins i tot els mitjans de comunicació que es pretenen seriosos parlen de Batasuna-ETA com a una única cosa. Si és així, per què no detenen tots els membres del partit abertzale per pertinença a banda armada?

Hi ha gent d'ací que creu que això del País Basc queda massa lluny, que ens hem de preocupar pels valencians i no pel que ocòrrega allà. No se n'adonen que eixa política repressora duta a terme per l'Estat a Euskadi senta un precedent: l'excusa d'ETA per a criminalitzar col·lectius i altres organitzacions ja ha funcionat al País Valencià. Ara la cosa fa més por encara perquè el Front del Pensament Únic (PP + PSOE + Mitjans de comunicació) se sap recolzat pel Tribunal d'Estrasburg.

Per finalitzar, recuperaré part (una part que és quasi el tot) d'un article de Javier Ortiz de l'any 2002 on, mitjançant preguntes, mostrava l'absurd d'aquesta Llei de Partits (o de Partit). Llavors, feia poc que havia sigut aprovada.



"1.– Batasuna ha sido catalogada como instrumento de delito y su actividad ha quedado prohibida sin que sus dirigentes hayan sido acusados de nada, y menos aún procesados. ¿Puede alguien explicar cómo cabe que una persona jurídica actúe en contra de la ley sin que las personas físicas que la representan hagan nada perseguible?

2.– Si Batasuna es parte de ETA, como dicen y repiten los dirigentes del PP y el PSOE, ¿por qué nadie reclama que se proceda a la detención de todos y cada uno de los militantes del partido independentista bajo la acusación de pertenencia a banda armada?

3.– Si los dirigentes del PP y el PSOE saben que Batasuna es parte de ETA y, pese a ello, no promueven la detención de sus militantes, ¿pueden ser ellos mismos acusados de complicidad?

4.– Para que un partido político no sea fulminantemente ilegalizado, ¿debe condenar todos los atentados terroristas o basta con que condene los de ETA?

5.– Lo de la obligatoriedad de las condenas ¿es una norma de uso exclusivamente interno o debe entenderse a escala internacional?

6.– Si se trata de una cuestión de principios, aplicable por tanto urbi et orbi, ¿dónde podrán consultar los partidos políticos la relación de actos terroristas de repulsa obligatoria, para distinguirlos de los actos terroristas de repulsa opcional o prescindible, modelo exterminio masivo de gente talibán o paseo militar por Yenín?

7.– ¿Por qué las mismas personas que aseguran que no quieren en absoluto prohibir la expresión pública de opiniones críticas reclaman sin parar que se prohíban las manifestaciones destinadas a criticar públicamente la ilegalización de Batasuna?

8.– ¿Será obligatorio a partir de ahora que los objetivos de las manifestaciones reciban el nihil obstat de las delegaciones del Gobierno?

9.– ¿Se ha planteado el Gobierno prohibir la entrada de los periódicos extranjeros críticos con la ilegalización de Batasuna o, al menos, el procesamiento de sus corresponsales en España?"