dijous, 25 d’abril del 2013

Concert d'Al Tall com a reivindicació?

No seré jo qui qüestione la importància i el simbolisme de l'actuació d'Al Tall hui, 25 d'abril, al Gran Teatre de Xàtiva (El grup ens diu adéu aquest any i no tornarà ja a la nostra ciutat). Tampoc -faltaria més- no dubte de la qualitat d'aquesta immensa banda, peça fonamental de la història recent de la nostra cultura, de la nostra nació oprimida.

Tanmateix sí veig, amb una mirada crítica, que es faça aquest acte amb l'objectiu de -com se sol dir- fer país. No dubte de la bona intenció de l'Associació Cultural l'Encobert, Ulleye i Endavant-OSAN, que són els qui ho han organitzat. Però és que el preu de les entrades per al concert oscil·la entre els 15 i els 20 euros. I què voleu què us diga... Com a acte reivindicatiu, el veig un tant elitista (excloent, per tant); sobretot en la situació actual de pobresa creixent.

Alguns podran argumentar que una actuació d'aquest tipus, tot i no estar a l'abast de tot el món, dóna prestigi a la nostra cultura. No ho sé, és possible. A mi no em convenç. Com a una forma de lluita, vull dir.

dilluns, 22 d’abril del 2013

Elecció apropiada

Com a bon cavaller, va deixar que ella entrara primer i, amb la porta ja tancada, observà els seus irresistibles moviments de maluc.

-Ets tota una princesa...
-Gràcies, però ara comprovaràs que m'assemble més a un drac... I t'assegure que has fet una bona elecció: no te'n penediràs del preu.



Amb aquest microrelat, he participat al Joc de Lletres de Sant Jordi, organitzat per jomateixa. El conte havia de complir les següents condicions: no superar les 50 paraules; incloure els termes "drac", "cavaller" i "princesa"; no tenir res a veure amb la història tradicional de Sant Jordi i el Drac.

dijous, 18 d’abril del 2013

Joan Colomo i els ciments de la societat

Joan Colomo és un cantant peculiar nascut a Sant Celoni. Musicalment procedent del punk, ha passat pel hardcore melòdic (va estar als infal·libles The Unfinished Simpathy), desembocant, finalment, en una mena d'indie-folk bastant eclèctic ja en la seua carrera en solitari. Per altra banda, es declara seguidor d'artistes comercials aparentment allunyades de la seua proposta, com ara Rihanna, Britney Spears o Adele.

Amb tres àlbums publicats com a Joan Colomo, el músic del Baix Montseny fa servir el castellà, el català i l'anglès a les seues cançons. I és important parlar de les lletres, atès que aquestes -deliberadament o no- ens inciten a pensar, mitjançant metàfores, ambigüitats i ironia.

Escollim el tema 'Un comino', extret del primer disc de Colomo, 'Contra todo pronóstico' (2009). Una peça deliciosament indie-pop i un text crític que, amb frases contundents, parla de la indiferència davant la violència estructural del sistema. El videoclip paga la pena.




Omitir, anular, desestructurar.
Oprimir, especular, convertir el crimen
en un daño colateral.

Restringir, derribar, desequilibrar.
Financiar la oscuridad. Estos son los cimientos
que arman esta sociedad.

Y me da igual si un fiscal
dice que el Banco Mundial
es el creador del Mal.

Me da igual si la verdad
acaba con la humanidad,
me da absolutamente igual
si se funde el Sol.

Desterrar la humildad, negar la obviedad.
Satanizar, evangelizar. Estos son los rasgos
de esta cultura global.

Y me da igual si un fiscal...

Sólo me importa si esta noche el mar
sigue en el lugar donde solía estar.
Me importa un comino todo lo demás.
Sólo me importa si esta noche estás tú.

Me da igual si al final
todo esto acaba mal,
me da absolutamente igual
si el fuego cubre toda la ciudad.

divendres, 12 d’abril del 2013

No és res personal, Soraya... O sí

En resposta a dues preguntes sobre l' 'escrache' realitzat a ella mateixa la setmana passada...


Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Govern espanyol (12/04/13): "Ma casa és el terreny de la meua vida personal i de la meua família".




Comentari: Encara que estigues en ta casa -amb un nivell de vida personal de puta mare-, no deixes de ser la mateixa dona sense escrúpols que, amb el seu vot al Congrés, bloqueja una solució per als desnonats; i els empenta, així, a l'endeutament etern i a la misèria absoluta. Per cert: Margaret Thatcher també tenia vida personal; i Hitler, entre d'altres.

dimarts, 9 d’abril del 2013

El Papa dormirà en un caixer

Fent un pas més en la seua exhibició d'austeritat, el flamant Papa Francesc passarà una nit a
un caixer automàtic. Després d'haver sorprés a propis i estranys amb diversos gestos, com ara viure a una residència del Vaticà o elegir un Anell del Pescador de plata i no d'or, Jorge Mario Bergoglio es torna a reivindicar com el "Papa dels pobres".

Pel que sembla, Francesc vol demostrar, així, que l'assumpte de l'austeritat no és una qüestió de màrqueting. Fins i tot, ha començat a circular un rumor segons el qual el nou Papa duria dues setmanes sense dutxar-se; l'olfacte periodístic d'alguns mitjans de comunicació apunta en aquesta direcció.

Poc a poc, va estenent-se un estat d'estupefacció entre els cardenals, els quals pensaven inicialment que el missatge de l'austeritat no era més que una broma. De fet, quan el Papa va afirmar, durant una audiència celebrada a l'aula Pau VI del Vaticà, que li agradaria comptar amb una "Església pobra", els prelats van esclafir en una sonora rialla.

Per altra banda, fa uns dies, un periodista va aconseguir preguntar a Francesc per l'aparent contradicció entre aquesta "austeritat" i les seues bones relacions amb el sanguinari dictador argentí Videla. Bergoglio, amb un somriure amable, va respondre que "tot va ser una confusió": segons el Papa, ell pensava que es reunia "amb el cap de l'empresa Vileda", interessat com estava aquells anys en comprar "uns pals de fregar".

divendres, 5 d’abril del 2013

Impuls

La barreja de pensaments previs amb la visió d'aquell vestit de núvia a l'aparador va desencadenar l'acció. Anna, mitjançant un WhatsApp, li va preguntar a Manel si volia casar-se amb ella.

Mentre teclejava àgilment amb els polzes, el gos, gelós, va girar el cap.




Aquesta és la meua participació al 274è joc literari de Jesús M. Tibau.

dilluns, 1 d’abril del 2013

Fer servir la paraula "crisi": Rajoy i Zapatero

Durant els inicis de la crisi, l'anterior president del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, fou justament criticat per fer d'eixa paraula -"crisi"- un terme tabú. Es tractava d'una estratègia de comunicació bastant habitual en política: emprar eufemismes amb l'objecte de disfressar la realitat, mostrant-la més amable del que és (*). Rajoy fa més o menys el mateix quan, per exemple, diu "línia de crèdit" en compte de parlar de rescat.

Molts ens queixàvem perquè sentíem que s'insultava la nostra intel·ligència. "Vols dir crisi ja d'una vegada, redell?", pensava més d'un.

Ara mateix, per contra, l'actual president del Govern espanyol utilitza la paraula "crisi" contínuament. És més: abusa d'aquest terme. M'explique.

Si prestem atenció a les seues declaracions, veurem que constantment fa referència als "problemes dels espanyols" com a conseqüència de "la crisi"; quan la immensa majoria d'aquests "problemes" són deguts a decisions polítiques concretes, moltes d'elles preses per l'Executiu presidit per Mariano Rajoy. Atribuir el brutal empobriment que patim únicament a "la crisi" és com parlar d'una causa neutra, no assumint cap responsabilitat en la duríssima situació existent; és com dir que el carrer es banya perquè plou (què li anem a fer?).

Moltes persones estan sense feina per culpa de la reforma laboral del PP. Poder comprar productes bàsics és més complicat si Rajoy puja l'IVA. Morir per desatenció mèdica és més probable si el Govern retalla 10.000 milions d'euros en Sanitat. I així un llarguíssim etcètera.

Parlem de decisions preses, però també de decisions que no es prenen (La inevitabilitat del drama és una mentida). No suprimir les Diputacions és responsabilitat del Govern, com també ho és no recaptar més diners dels qui més tenen o no perseguir el gran frau fiscal (aprovant, això sí, una mesura que va en la direcció contrària: l'amnistia fiscal).

En resum: A Zapatero li havíem de demanar que pronunciara la paraula "crisi" d'una punyetera vegada. A Rajoy, en canvi, cal exigir-li que no diga tantes voltes "crisi".


(*) Des de la premsa conservadora -i també des del PP- es va insistir després en que Zapatero "no havia sabut veure la crisi". Una idea absurda que va calar en la societat i que, en la construcció del relat que es va imposar, fou determinant en el desgast del PSOE i, sobretot, del mateix ex-president. Una idea absurda perquè, com deia, es tractava d'una simple estratègia de comunicació.