dimecres, 31 de març del 2010

Emoció intensa amb Polar

Slowcore és un terme anglés emprat per a definir la música que fan alguns grups, caracteritzada per un ritme lent i -de vegades- un aire trist.

A Polar, banda valenciana, se'ls ha ubicat habitualment dins aquesta etiqueta. Clarament influenciats per Galaxie 500 i per Low, les seues cançons transmeten emoció intensa i sensació de pau, repartides en diferents moments. En moltes ocasions, els temes de Polar comencen de manera molt pausada i delicada i, a poc a poc, acaben esclatant en bellíssims desenvolupaments de guitarres d'alta sensibilitat i contundència a la vegada. Cal dir, de totes maneres, que als seus darrers treballs -sobretot a l'últim de tots, Fireflies In The Alley-, els ritmes lents han anat deixant pas a la seua faceta més sorollosa, un poc en la línia dels mítics The Velvet Underground.

Una de les meues cançons preferides del grup valencià -i de tota la música que conec- pertany al seu àlbum, de l'any 2002, A Letter For The Stars. La peça, d'una gran bellesa, aconsegueix emocionar-me i atreure'm dins d'ella, fent-me realitzar una mena de xicotet viatge de gran intensitat. M'he permès fer una traducció lliure -totes les traduccions són lliures- de la lletra de It's So Cold Outside.




Fa tant de fred fora


Tu digueres que feia fred fora
mentre jo estava a la porta.
Durant mil anys o més
sempre hi hagué la mateixa història
bategant al voltant del meu cap.

Vine amb mi i anem-hi al parc;
canviarem el món amb paraules,
gitats a la gespa.
Però ja has escoltat aquestes paraules abans.

Crec que em caic.
Crec que m'enfonse.

dimarts, 30 de març del 2010

La marginació de Camps

En relació al fet que Francisco Camps no fóra invitat a la "V Trobada Espanya-Àfrica de Dones per un món millor"...


Rita Barberá, alcaldessa de València (29/3/10): "Camps ha sigut marginat de la Trobada. És un menyspreu intolerable."




Comentari: Rita, està bé que feu servir el victimisme front al Govern espanyol de manera constant. Que utilitzeu la manipulació una vegada i una altra -amb l'ajuda indispensable de Canal 9- per a fer-nos creure que tots els problemes del País Valencià són atribuïbles a Zapatero. Veieu que el poble s'ho creu tot i que la cosa us dóna un excel·lent resultat electoral. Però no penses que t'has excedit en aquesta ocasió? No se n'adonarà la gent, amb certa facilitat, que Camps no és una dona?

dilluns, 29 de març del 2010

La paradoxa del catàleg dels llibres no autoreferents



El catálogo imposible



No me sorprendió que el infierno fuera una biblioteca. Tener acceso a las palabras y no a lo que designan es la más refinada versión del suplicio de Tántalo.
-Puedes pedirme cualquier libro -me dijo el bibliotecario, un demonio plomizo de ojos melancólicos.
-¿Y si no lo tienes?
-Los tengo todos -replicó con orgullo (satánico, naturalmente).
-¿Tienes, por ejemplo, El paraíso perdido en boloñés? ¿Y el catálogo de todos los libros en los que aparece la palabra "clepsidra"?
-Los libros que no tengo en acto, los tengo en potencia. Puedo traducir a Milton al boloñés y confeccionar ese catálogo en cuestión de segundos.
-¿Y si te pido un libro que no tienes ni eres capaz de hacer? -insistí.
-Eso es imposible.
-Supongamos que sucede.
-En ese caso, quedarías libre -dijo el demonio con una mueca parecida a una sonrisa-. Pero si estás pensando en un libro infinito, no te lo aconsejo: aunque soy muy rápido, tardaría una eternidad en confeccionarlo, y mientras no podrías pedirme ningún otro.
-Estaba pensando en un catálogo... Como sabes, hay libros autorreferentes, es decir, que se mencionan a sí mismos. Por ejemplo, en el Quijote se habla del Quijote, y en la Divina Comedia Dante alude a la gestación de su poema. Por no hablar de los numerosos libros que llevan un prólogo alusivo a su propio contenido...
-¿Quieres el catálogo de todos los libros autorreferentes? Eso está hecho.
-Al contrario: quiero el catálogo de todos los libros no autorreferentes.
-Bueno, será bastante más extenso, pero no tardaré mucho -aseguró el bibliotecario, y desapareció con un sordo chasquido.
Al poco rato volvió con un enorme volumen, del tamaño de un armario, en cuya portada ponía en grandes letras góticas: Catálogo de los Libros No Autorreferentes.
-Aquí lo tienes. ¿Quieres comprobar si están todos? -preguntó el demonio con una sonrisa burlona.
-¿Está el catálogo? -pregunté a mi vez.
-¿Qué quieres decir?
-Si el propio Catálogo de los Libros No Autorreferentes (CLNA: la sal de esta insulsa condena) figura en esas páginas.
-No -respondió el bibliotecario con expresión sorprendida.
-En tal caso, tu catálogo es un libro no autorreferente, puesto que no alude a sí mismo.
-Así es -admitió el demonio.
-Pero, puesto que es un libro no autorreferente, debería estar incluido en el CLNA. Tu catálogo es incompleto.
-Es cierto. Pero no cantes victoria: no tengo por qué acertar a la primera -dijo el bibliotecario pasando las páginas del enorme libro a una velocidad vertiginosa y haciendo una fulminante corrección con una pluma de colibrí que se sacó de la amplia bocamanga y mojó en su propia saliva -. Voilà: ahora el catálogo está completo.
-¿Debo entender que has añadido a la lista el propio CLNA?
-Así es. Puedes comprobarlo si quieres.
-No es necesario, te creo... Pero, en tal caso, en el catálogo figura ahora una alusión a sí mismo, y, por tanto, es autorreferente, luego no debería estar en el CLNA. Tu catálogo es erróneo.
-Tienes razón, ahora mismo borro la... -empezó a decir el demonio, pero su frase se interrumpió para convertirse en un gemido de frustración, mientras el catálogo imposible se esfumaba dejando en su lugar un rectángulo de sombra, el hueco de una puerta.



Extret de El libro infierno (2008), de Carlo Frabetti.



Entrades a L'aixeta relacionades amb Frabetti:

Al voltant de la tortura


II no parla al seu manifest d'ETA... ni d'E.T.

dissabte, 27 de març del 2010

Indústria amb cultura? (D') Evolution Summit

Leo Bassi, Miguel Brieva, Compartir dóna gustet, el Cosmonauta, Michel Bauwens (P2p Foundation), Traficantes de Sueños, Orxata Sound System... són alguns dels noms que estaran presents a (D') Evolution Summit.

Els dies 30 i 31 de març, els Ministres de Cultura dels 27 Estats de la Unió Europea, invitats per la ministra espanyola Ángeles González-Sinde, es reuniran a Barcelona amb motiu de la Cimera de Ministres per a clausurar el Fòrum Europeu d'Indústries Culturals.

(D') Evolution Summit és un acte paral·lel a l'institucional, organitzat per la comunitat creativa i la societat civil, on es tractarà, entre altres coses, de separar els mots indústria i cultura. Segons podem llegir a la presentació de l'esdeveniment, es proposarà un model de cultura que beneficie a tots, que incentive la creativitat i no sols la recaptació, i -sobretot- que no ataque Internet.

Del 29 al 31 de març es retransmetran en directe totes les activitats programades. Un streaming permanent. Accions com "Entrega de música a les perruqueries vs. l'avarícia no entèn de futur" o "La ponència que falta" es duran a terme eixos dies.

Us deixe amb el vídeo de promoció:


dijous, 25 de març del 2010

L'ambició frustrada d'Alfonso Rus

Imagine que molts coneixeu la notícia: la revista satírica El Jueves li ha dedicat una de les seues seccions estel·lars -"El gilipollas de la semana"- ni més ni menys que al nostre Alfonso Rus. Tot un èxit per a l'ambiciós alcalde de Xàtiva, sent protagonista destacat a una publicació d'àmbit estatal que compta amb una gran difusió.

El fet que ha catapultat Rus cap a la fama definitiva no ha estat altre que l'actuació de la Diputació que presideix, consistent en censurar deu fotografies de l'exposició "Fragments d'un any" al MuVIM, organitzada per La Unió de Periodistes Valencians.

L'home s'ha limitat a ser coherent amb el seu estil de sempre: prepotència, fanfarroneria, aires de dictador... Un estil que, a nivell local, li ha reportat victòries electorals amb plena comoditat. La qual cosa ha tingut com a conseqüència una trajectòria ascendent dins del Partit Popular.

Alfonso Rus sempre ha sigut una persona amb una ambició sense límits. I ha anat aconseguint molts dels seus objectius, començant pel seu èxit com a empresari. Però també s'ha trobat amb la derrota, com quan va intentar ser president del València CF.

Personalment, sempre he pensat que l'estil Rus -una mena de Berlusconi a la valenciana- funciona molt bé a nivell local. Que, fins i tot, pot ser president de la Diputació, tenint en compte el context institucional que tenim, amb personatges com Carlos Fabra, Rita Barberá o Camps. Però que eixes maneres de cacic no el poden fer pujar molt més alt que això, contràriament al que la seua cega ambició li fa pensar.

A més a més, des del cas Gürtel, tot el que ocorre al País Valencià té un ressò mediàtic a tot l'Estat espanyol que abans no tenia. I això suposa una pressió, i un fre, per a moltes de les formes d'actuar que els polítics valencians han vingut practicant els últims temps. Possiblement, la famosa censura de les fotografies haguera passat desapercebuda fa dos anys.

Ni el Consell ni el PP estatal han recolzat Rus en aquest lamentable episodi. Tots dos s'han desmarcat de l'assumpte i, segons conten alguns periodistes, en privat diuen que ha estat una estupidesa. Això sí, ell segueix en la seua línia. Ahir, a una televisió, deia que tot l'escàndol que s'ha organitzat "l'excita". Declaració marca de la casa.

Alfonso Rus, amb tot açò de les fotos, ha consolidat de manera visible el seu sostre dins la política. No arribarà més lluny del que ja ha arribat, cosa que el farà rabiar, atès que -com deia- és un home amb una ambició desmesurada. Però compte!, que no està amortitzat com a polític: l'any que ve tornarà a guanyar; perdó, a presentar-se com a candidat a alcalde. Mentrestant, sols podrà satisfer el seu desig d'un major poder assaborint l'èxit d'haver aparegut com a "gilipollas de la semana" ni més ni menys que a El Jueves.



Aquest text apareix hui publicat al diari digital ARAMULTIMÈDIA.

dimecres, 24 de març del 2010

Ciberacció de Greenpeace contra Nestlé

Greenpeace està difonent un vídeo on denuncia que Nestlé destrueix les selves tropicals d'Indonèsia, substituint-les per gegants plantacions d'oli de palma, present a les conegudes galletes de xocolate Kit Kat.

Per altra banda, l'esmentada empresa -la companyia agroalimentària més gran del món- ha reaccionat vetant la versió anglesa de l'audiovisual dels ecologistes.

Ací hi pots obtenir més informació, i també signar la petició que fa Greenpeace a Nestlé, consistent en demanar-li que deixe de destruir les selves tropicals d'Indonèsia.

Per cert. La notícia no la trobareu als mitjans de comunicació massius (jo, almenys, no l'he vista): són massa els ingressos que reben d'aquesta empresa en forma de publicitat. Qui s'anuncia a la premsa, posant una bona quantitat de diners, compra silencis i complicitats.


dimarts, 23 de març del 2010

Conselleria va cedir davant un racista inculte

"¿Sabe la Masaborreguera que las lenguas cooficiales no sirven para nada y son de reciente creacion? Menos el Valenciano y sus variantes, Mallorquin y Catalan que siempre lo han hablado la gente rural y sin cultura, el Vasco no ha existido nunca."

"Sobre el Gallego, a mi me da risa, pero respeto mucho a quien lo hable, es mas me parece muy bien que haya gente que se entretenga en aprender un portugues mal hablado en lugar de estudiar ingles o simplemente español como hacen todos los paises de Europa."

"En Valencia no se puede estudiar en español."

"Esas lenguas minoritarias y autonomicas solo sirven para ir por casa y legitimizar a los politicos autonomicos, no sirven para nada mas."

"A pesar de todo, aun hay ciudadanos que piensan que en España se puede elegir estudiar en gallego o español, valenciano o español, etc.. Pues no, eso le llaman inmersion linguistica progresiva hacia las lenguas muertas." (*)

"Respecto al nacionalismo, igual que muchos moros e inmigrantes vienen a España a dar por culo y queremos que se vayan, de igual manera queremos que los catalanes que no esten a gusto siendo españoles se vayan a dar morcilla a cualquier país que los acoja, nadie les obliga a estar aquí, lo mismo podemos decir de los vascos."

"Queremos un gobierno que fomente implantar empresas en España liberalizando el mercado laboral como en Europa, dode se permita contratar y despedir con total flexibilidad."

"El colegio Sanchis Guarner no tiene comedor lo cual es una ventaja porque si no lo hay condiciona que muchos inmigrantes o gitanos no se matriculen." (**)



L'intel·lectual autor de les anteriors perles no és altre que Juan Vicente Santacreu, el pare de la xiqueta que va protagonitzar la polèmica al voltant de la llengua emprada a un examen de Primària: Ella -seguint les indicacions del pare- va respondre en castellà a una assignatura impartida en valencià; lògicament, fou suspesa. Després de les pressions conservadores, fruit d'un espectacle mediàtic organitzat per JV Santacreu, el Govern valencià va ordenar que el col·legi incomplira la normativa vigent i l'aprovara.

El personatge té un bloc anomenat MasaBorreguera, del qual estan extretes les frases de dalt. L'home segueix una línia ideològica d'extrema dreta, amb una aparent actitud de rebel·lia antisistema. Molt semblant a l'estil de Jiménez Losantos i Libertad Digital, dels què segur que n'és seguidor. Això sí: amb menys cultura i més faltes gramaticals que aquests.

Que una persona tinga eixes idees, i que les expresse a Internet amb la prepotència de qui se sent sabedor de determinades veritats que la resta desconeixem, no és quelcom escandalós. Fins i tot podria ser divertit, si ens fixem en el poc trellat que destil·la el descervellat en qüestió. El que indigna de veritat és que un personatge així siga el que haja fet que Conselleria obligue el col·legi Sanchis Guarner a cedir a unes exigències que van en contra de la reglamentació (i en contra de la nostra llengua).

Per cert que el tal JV Santacreu és un tant pillastre, atès que té també un espai web de llenceria eròtica femenina. Cosa que va generar certa polèmica perquè l'home hi tenia allotjat, entre mig de les fotos de xiques amb poca roba, un banner sobre l'assumpte de la seua filla. El va eliminar després que Levante-EMV se'n fera ressò d'aquesta -diguem-li- curiositat.



(*) La "immersió lingüística progressiva" no existeix. Hi ha Programa d'Incorporació Progressiva (PIP) i Programa d'Immersió Lingüística (PIL). Juan Vicente els ha fusionat en una mostra d'originalitat creativa...


(**) Aquest comentari racista va tenir molta repercussió. Segons he comprovat, el pare de Natalia Santacreu va modificar la segona part de la frase posteriorment i la cosa va quedar així: "...lo cual es una ventaja desde le punto de vista del nivel educativo evitando que sea uno de tantos colegios refugio para los padres."

dilluns, 22 de març del 2010

L'arrogància del bou a la plaça

Durant la seua intervenció a la comissió de Medi Ambient del Parlament català, on s'està debatent el futur de les corregudes de bous...



Luis Francisco Esplá, torero nascut a Alacant (17/3/10): "Els bous són l'únic espectacle comparable a l'òpera (...) El bou, a la plaça, mor en actitud d'arrogància".




Comentari: Efectivament, sempre que hom veu un concert d'òpera, ho associa a les corregudes de bous. On està la diferència entre un espectacle i l'altre? Eh?! Fins i tot hi ha gent que els confon. Per altra banda, és cert que el bou és un arrogant prepotent que té la mania de rebel·lar-se contra el torero que el va matant a poc a poc.

dimarts, 16 de març del 2010

Correu electrònic

Fa temps que no ens dirigim la paraula.

Hui he decidit enviar-li un correu electrònic amb una cançó d’un grup que l'entusiasma. Ho faig com un primer pas de cara a una hipotètica reconciliació.

És molt probable que el llija d’ací a uns instants: acaba de venir a casa i es troba a la seua habitació.

dilluns, 15 de març del 2010

'Pudor', un bon curt-denúncia

Notodofilmfest és el nom d'un interessant festival de cine que té la peculiaritat de celebrar-se a Internet. Com sabem, la xarxa és hui, entre altres coses, una pantalla on veure tota mena de materials audiovisuals: des de reportatges de caire polític fins a vídeos musicals, passant per creacions artístiques, com és el cas que ens ocupa.

Felipe Vara de Rey va dirigir el curtmetratge 'Pudor', de 3'44'' de durada, amb el qual aconseguí el Premi del Jurat a la millor pel·lícula de ficció a l'edició de l'any passat de l'esmentat festival. Aquesta projecció té qualitat, a més de ser una denúncia que ens fa reflexionar. Molt bo, realment. Detingueu-vos poc menys de quatre minuts i mireu-lo. Paga la pena.


Pudor (Shame) from felipe vara de rey on Vimeo.

divendres, 12 de març del 2010

Desigualtat explícitament implícita

No es pot negar que la situació de la dona ha millorat molt, quant a igualtat amb l'home, en les tres últimes dècades. M'estic referint a la nostra societat, al que coneixem directament. Dins la percepció social general, no es veu estrany que una persona de sexe femení treballe a un banc, dirigisca una empresa o es dedique al periodisme.

El passat 8 de març, com els darrers anys, hi hagué manifestacions amb motiu del Dia de la Dona. Les reivindicacions es van centrar, bàsicament, en la igualtat salarial i en la condemna de la violència de gènere. No es tracta d'assumptes menors, evidentment. Tanmateix, sí són proclames que podrien ser subscrites per quasi qualsevol persona a qui li preguntàrem al respecte: des del mateix Francisco Camps fins a un activista d'ideologia llibertària.

Aquest consens ens pot fer pensar que hem assolit una quasi plena igualtat entre home i dona. O que, almenys, s'està seguint un clar camí que va en eixa direcció, atès que públicament tothom sembla estar d'acord en les fites abans esmentades. No obstant, hi ha coses del nostre present que no es qüestionen mai (per tant, no es mostra voluntat de canviar-les), i que subjecten el sexe femení en una posició d'evident desigualtat. Exposaré tres punts, d'alguna manera connectats entre sí:

a) S'accepta amb normalitat que la dona siga un pur element decoratiu. Ho veiem, per exemple, a les anomenades cheerleaders d'equips de bàsquet com el Barça. També quan, a les carreres de bicicletes, dues xiques acompanyen el vencedor al pòdium al qual besen simultàniament. Fora dels esports, les Falles, i moltes altres festes, no són imaginables sense el rol de florer que ocupa la dona.

b) El discurs habitual sobre el sexe, suposadament modern, gira clarament al voltant de l'home heterosexual. Es parla del coit com a quasi única pràctica, quan es tracta de quelcom que normalment satisfà amb major facilitat (de vegades de forma exclusiva) la part masculina. Tenim, a més, el terme 'nimfòmana' per a designar la dona que té un gran desig sexual, com si això fóra una malaltia: evidentment, si és l'home qui té sempre ganes, la cosa és normal... (açò és una ironia).

c) Veiem com el més lògic del món el fet que la dona jugue un paper d'acompanyant dels homes importants. El Cap de l'Estat (ho és per ser de sexe masculí), que és present a les nostres vides a través de la televisió, sol tenir a la Reina Sofía darrere o al costat, la qual diuen que fa molt bé el seu paper... perquè no parla mai. A ningú no li estranya tampoc que Carla Bruni vaja amb Sarkozy a actes institucionals i que la premsa dedique un temps considerable a parlar d'aquesta des d'un punt de vista purament estètic.

Tot això -i molt més- forma part del nostre paisatge i no sol ser qüestionat. De manera no explícita, aquesta realitat ens envia missatges permanentment. Missatges que contradiuen el discurs oficial sobre la igualtat de l'home i la dona al segle XXI.



Aquest text apareix hui publicat al diari digital ARAMULTIMÈDIA.

dimecres, 10 de març del 2010

La dona del segle XXI a Occident: igualtat quasi plena

Amb la celebració del Dia de la Dona s'ha pogut constatar que, a la nostra societat occidental, la igualtat entre els dos sexes és, pràcticament, una realitat. Així ho demostra el fet que tot el món -mitjans de comunicació, polítics, sindicats...- ha estat d'acord en les reivindicacions realitzades de manera massiva. La igualtat salarial i la condemna de la violència de gènere són els únics punts que queden per denunciar ací i ara. Però, veient el consens existent, podem afirmar que es tracta de xicotetes taques que en poc de temps seran esborrades. Evidentment, no és el mateix parlar d'altres cultures més endarrerides on la dona no ha arribat, ni molt menys, als nivells assolits a Occident.

A les nostres societats, el sexe femení té un paper protagonista a tots els àmbits. No en va, és valorat sempre per la seua intel·ligència i altres virtuts alienes al pur aspecte físic. Fa molt de temps que la dona, ací, va deixar d'ocupar el rol d'objecte decoratiu.

Il·lustrarem aquesta reflexió amb unes imatges que, potser, valen més que mil paraules.












Aclarisc que el text d'aquesta entrada, així com el seu títol, és totalment irònic.

dilluns, 8 de març del 2010

Consells per estalviar energia... a casa

Segons ens conta Levante-EMV, la Falla Cuba-Puerto Rico va encendre el dissabte al voltant de 1.200.000 bombetes. Es tracta de la participació en el Concurs de Carrers Il·luminats, un dels elements més importants d'aquesta festa valenciana.





Per altra banda, i canviant d'assumpte (o no), l'Agència Valenciana de l'Energia (AVEN), entitat de la Generalitat, ens dóna consells per estalviar energia a casa. Aquests formen part del seu "Pla d'Estalvi i Eficiència Energètica", el qual conté "actuacions dirigides a informar i conscienciar els consumidors de la importància d'utilitzar l'energia d'una forma racional i eficient". Vegem-ne alguns:

  • "Mantinga obertes les persianes i cortines mentre hi haja claredat per a aprofitar al màxim la llum natural del sol."
  • "No deixe llums enceses en habitacions o zones desocupades."
  • "Apague la televisió si no l'està veient i l'ordinador si no l'està utilitzant."

divendres, 5 de març del 2010

Puntellada al valencià

La història és la següent:

A primers d'any, una xiqueta de 10 anys suspèn l'assignatura de Coneixement del Medi al col·legi públic Sanchis Guarner de València per respondre les preguntes de l'examen emprant el castellà. L'alumna segueix un Programa d'Incorporació Progressiva (PIP), on totes les matèries s'imparteixen en castellà excepte Coneixement del Medi. Com que Natalia Santacreu -que així li diuen- s'ha de sotmetre a les mateixes regles que tots els xiquets (no pot entrar a classe a les 11h, per exemple; o no pot utilitzar el castellà a un examen d'anglés), està obligada a respondre en valencià quan se li fa una prova de l'esmentada assignatura.

El pare de Natalia, Juan Vicente Santacreu, organitza un espectacle mediàtic amb el recolzament de la premsa de dretes més intolerant: fa que la xiqueta llisca una carta en públic dirigida al Ministre d'Educació i a Mariano Rajoy. En la missiva -escrita pel pare o per Rosa Díez (qui sap)- es parla de la falta de llibertat per a utilitzar el castellà.

Fa dos dies hem conegut la segona part d'aquesta història.

La Conselleria d'Educació, la d'Alejandro Font de Mora, ha decidit obligar el col·legi Sanchis Guarner a valorar els exàmens de Natalia a l'assignatura de Coneixement del Medi atenent únicament als continguts, independentment de la llengua emprada. Una vertadera humiliació per al centre, i per al seu professorat, els quals s'han limitat a aplicar el programa lingüístic acordat pel Consell Escolar del col·legi. El Govern valencià li diu al centre que ignore la normativa i faça el que Juan Vicente Santacreu, el pare de la xiqueta, ha exigit.

La pròpia Conselleria d'Educació reconeix que, "de manera excepcional", a l'alumna se li aplicarà "un tractament lingüístic diferenciat". Per què? Perquè sí. Una mesura política per tal d'evitar les crítiques provinents dels sectors espanyolistes més ultres. No és més que això.

El Departament de Font de Mora tracta de justificar quelcom injustificable tirant mà de tres pseudoarguments: a) l'Estatut d'Autonomia estableix la cooficialitat del castellà i del valencià; b) la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià impedeix la discriminació per raons lingüístiques; c) una resolució de 1997 preveu que les famílies puguen optar per l'exempció del valencià: el tractament diferenciat aplicat en aquest cas.

Rebatre això és ben fàcil: a) la cooficialitat, a nivell educatiu, es concreta en els plans lingüístics aplicats (que Conselleria obliga a incomplir en aquest cas); b) no hi pot haver discriminació del castellà quan el que es fa és seguir estrictament una normativa que vetla per la no discriminació lingüística: seguint la mateixa lògica, un alumne pot respondre en valencià a una assignatura impartida en castellà?; c) la resolució autoritza una exempció lingüística en valencià... sols si es tramita abans de començar el curs.

Seria estendre's més explicar que les línies PIP, com la que segueix Natalia Santacreu, no garanteixen en absolut que els alumnes assolisquen la competència lingüística en les dues llengües oficials del País Valencià (que així no aprenen valencià, vaja). Que això entra en contradicció amb els objectius pedagògics que la mateixa Administració valenciana subscriu teòricament. Que la possibilitat d'exempció del valencià és un atemptat més a la nostra llengua, en el sentit que afavoreix la seua extinció a llarg termini.

Però, de moment, tenim ja prou feina explicant aquest repugnant episodi de la història de la humiliació sistemàtica que pateix la nostra llengua al País Valencià.

dimecres, 3 de març del 2010

Botifarra i el masclisme

Al Romanç de les jugadores del burro, Pep Gimeno Botifarra ens conta la història d’una dona que, capficada en una partida de cartes amb les amigues, se’n recorda de sobte que ha d’anar a casa a fer el dinar. Hi arriba i, amb les preses, s’equivoca i hi posa la baralla al perol en compte de certs ingredients. Després d’això, se’n torna a seguir de nou amb el joc. El marit, qui es trobava a l’horta treballant, arriba i s’encontra amb l’empastre, reaccionant amb fort i justificat –segons es desprèn del text- enuig.

Em crida l’altre dia el meu amic Sebastià Soler, que havia comprat recentment el nou CD del Botifarra, Te’n cantaré més de mil.

-Xe, Vicent! He estat escoltant la cançó eixa de les jugadores del burro i no sé què vols que et diga. És molt masclista, tio!

-Què vols dir?

-Que què vull dir? Escoltant-la, queda més que clara la intenció moralista. Les dones que, en compte d’estar a casa com toca, se’n van a jugar a les cartes! Sort que li han canviat la frase eixa que deia "el marit per no pegar-li"... Que si no, teníem a la Bibiana Aído intervenint en l’assumpte. I amb tota la raó!

-Sí, és masclista. Això és una obvietat. Però et veig enfadat...

-Clar! Tan enfadat com que no pense escoltar el Botifarra mai més. Estarà molt de moda a l’ambient progre nacionalista, però jo no passe per això. Es que la gent no se n’adona? No sé si tirar el CD o donar-li’l a la meua sogra...

-Anem a veure, Sebastià. Estem parlant de cançó popular. Sí o no? Doncs...

-Ah, vaja! I en la cançó popular en valencià val tot, no? –m’interromp.

-Si em deixes parlar, et dic com ho veig jo.

-Sí, sí..., digues.

Agafe aire per a soltar-li el meu discurs.

-La cançó popular, com els contes tradicionals, és una cosa que s’ha anat transmetent de manera oral. El valor que té és que és testimoni d’una època, d’uns costums, d’un lèxic, d’una manera d’entendre la vida... No els entenc com quelcom sotmès a cap valoració moral.

-Crec que comprenc el que dius. I això és important?

-Més que important, trobe que és fonamental. Perquè parlem d’una cultura –la nostra- que s’està extingint, sent substituïda per una altra. En la mesura en que recuperem les seues arrels, o part d’elles, l’estem enfortint, intentant re-construir-la en la seua totalitat i frenant la seua destrucció.

Hi ha uns segons de silenci.

-Sebastià? Estàs? –pregunte, pensant que potser s’ha tallat la comunicació.

-Sí, sí! Estava pensant en tot això que m’has dit...

-I què pensaves?

-Pensava que ara ja puc escoltar el Botifarra tranquil. I res, que t’he de deixar, que havia quedat per a veure la meua sogra...

Ens diem adéu, posant fi a la conversa. Em quede amb el dubte de si les dues últimes frases del meu amic són iròniques o no. Tot i conèixer-lo de fa molts anys, de vegades no sé interpretar determinades coses que em diu Sebastià.



Aquest text també apareix hui publicat al diari digital ARAMULTIMÈDIA.

dilluns, 1 de març del 2010

28-F: silenci mediàtic i polític

La participació i el resultat a les votacions independentistes d'ahir foren un èxit? Un fracàs? Una demostració de força per part del nacionalisme real català? Una baixada al terra, deixant l'eufòria a un costat?

Potser no saps de què estem parlant; això ja seria significatiu.

Ahir hi hagué noves consultes sobre la independència de Catalunya a huitanta municipis. La continuació d'allò que es va encetar a Arenys de Munt i va continuar el 13 de desembre a 167 localitats.

La participació fou del 21,6%, sis punts menys que el 13-D. La immensa majoria de les persones que anaren a votar, com va ocórrer a l'anterior macro-consulta, va optar pel sí: un 92%. La qual cosa ens diu que les dades de participació són quasi equiparables a les dels partidaris més actius de la independència.

La diferència més significativa, en aquesta ocasió, ha sigut el silenci polític i mediàtic. Front el rebombori de fa dos mesos i mig, aquest cop hi ha hagut fins i tot periòdics catalans, com La Vanguardia i El Periódico, que han minimitzat l'assumpte, invisibilitzant-lo pràcticament.

Podem dir que el nacionalisme espanyol ha aprés la lliçó i se n'ha adonat que era millor, per als seus interessos, fer com si no existiren les consultes. Almenys, això es podria pensar, observant el descens de sis punts a la participació.

No obstant, i sense caure en la visió triomfalista de Racó Català ("El 'Sí' escombra de nou..."), no es pot negar que l'independentisme a Catalunya impregna un sector ampli de la població. Aquestes consultes, més enllà d'altres valoracions, suposen un experiment sociològic molt interessant. A més de tenir un efecte mobilitzador, és clar.