Substitució

Fa dies que el meu reflex als espills no em segueix del tot. Són detalls mínims. Per exemple, m’afaite i veig que ell deixa la mà quieta durant uns segons. O em mire en la superfície de vidre de l’ascensor i gira els ulls cap a un costat. Fins i tot he arribat a percebre algun somriure malèvol.

Tot i els moments de confusió, tinc clar que es tracta d’al·lucinacions, d’algun problema mental. Res a veure amb els episodis de depressió i atacs d’ansietat. Em preocupa, però ha d’haver-hi alguna solució. He augmentat la dosi d’ansiolítics, sense cap resultat.

Hui tenia cita amb el psiquiatra. Mentre m’afaitava, m’he vist estàtic en l’espill durant molta estona. Aleshores, ell m’ha fet gestos per tal que m’apropara a la superfície. Li he fet cas. En eixe instant, he sentit un contacte aquós i, de seguida, m’he trobat en l’altre costat. Quan he enfocat la mirada, l’he vist al lavabo amb el somriure malèvol. Tenia la mà alçada i subjectava un martell.


Microrelat guanyador a la 13a edició del Concurs de Microrelats de Terror, organitzat pel Festival de Cine de Terror Molins de Rei.

La vida en blanc i negre

Un dia vaig deixar de percebre els colors. De sobte, veia les coses en blanc i negre, com en les pel·lícules antigues. Era una sensació molt estranya i molesta. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig acudir a l’oftalmòleg. Després de tot un seguit de proves, em va dir que la cosa no tenia solució. Que m’havia d’acostumar, em deia. I que tractara de buscar-hi la part positiva.

Vaig viure un temps de tristesa. Trobava a faltar el verd dels ulls de la meua dona, els colors dels quadres de Delaunay que teníem a casa, els paisatges de la natura quan eixíem a la muntanya...

A poc a poc, però, m’hi vaig acostumar. Un matí, em vaig sorprendre recreant-me davant l’espill: m’assemblava una mica a Humphrey Bogart. I allò em va agradar. La meua dona no podia ser Lauren Bacall, perquè no era rossa, però ara li veia un aire a Ava Gardner. A banda d’aquests detalls anecdòtics, però importants per a mi, tot adquiria un caire atractiu de senzillesa. Certa austeritat, cert minimalisme. Em vaig adonar que la meua percepció visual era més relaxada que mai. Em sentia molt feliç. Li ho vaig dir a la meua dona mentre l’abraçava, «la meua Ava», li vaig mussitar a l’orella.

Quan els colors van tornar, no ho vaig voler assumir. L’oftalmòleg em va dir que no s’ho explicava, però que tampoc no hi havia cap opció per recuperar el blanc i negre.

—Alguna clínica on sí que ho puguen fer, això?
—Deixe’s estar i gaudisca de la vida en colors, amic.

Els meus quadres, els ulls de la meua dona, els paisatges... no van compensar tot el que havia perdut. El món, ara, m’atabalava amb tanta estridència cromàtica. Per les nits, això sí, abraçava la meua muller al llit. Després, m’adormia i somiava en blanc i negre.


Microrelat finalista el mes de març en el X Concurs ARC de Microrelats "Aniversari" (Subtema: Colors).

Xiquets lliures

Els meus pares presumien d’educar-me en la igualtat i en la llibertat. És per això que, malgrat ser xiqueta, no van voler imposar-me el color rosa en la roba ni en els joguets ni en les motxilles ni en res. Arrufaven el nas si elegia el rosa. «Que no t’agrada el blau?», em preguntaven. Si responia que sí, ells somreien. Aquest color es va acabar convertint en el color de les meues coses: roba, joguets, motxilles... «Recorda que ets lliure: pots triar el color que vulgues», repetien una vegada i una altra. Al col·legi, tots em deien «la Barrufeta»

Ara tinc un fill, un xiquet. Vull que siga lliure, aliè a la dictatura dels estereotips. Per aquesta raó, li dic que no té l’obligació d’escollir sempre el blau: «I no t’agrada el rosa?» Si respon de manera afirmativa, somric.


Microrelat finalista el mes de gener en la IX edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca", organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Esteve Paluzie de l'Ajuntament de Barberà del Vallès.