dissabte, 31 d’octubre del 2009

Tres motius per manifestar-se contra Camps


El Col·lectiu contra la Corrupció, moviment nascut a Internet, va convocar una manifestació per a hui a València contra la corrupció (valga la redundància) que inunda el PP i el Govern valencià. La cosa es presenta com una processó, una jornada de dol, amb un final festiu per celebrar "el reviscolar de la democràcia".

Es podria dir que el tir hauria d'anar dirigit contra unes estructures polítiques que permeten la corrupció fàcilment, més que contra el PP en concret. També es podria al·legar que aquesta protesta tindrà un clar beneficiat, que serà el PSPV.

No obstant, trobe que hi ha motius per a donar suport a la manifestació. N'exposaré tres:

  • No és habitual que, al País Valencià, hi haja mobilitzacions importants al carrer. En eixe sentit, les massives manifestacions contra la política educativa del curs passat foren una grata notícia. L'èxit d'una protesta on es mostre la indignació davant les pràctiques corruptes sistemàtiques del Govern de Camps és, dins aquest context, un bon senyal.
  • El valencià ha sigut la llengua que s'ha utilitzat per part del Col·lectiu contra la Corrupció. Que la nostra llengua vaja unida a la reivindicació de l'ètica a la política pot significar un impuls per al català, sent vehicle de l'expressió popular al mateix centre de la ciutat de València.
  • L'expulsió de Camps i companyia, del PP valencià en resum, no significaria una gran millora a la nostra societat (potser ni gran ni xicoteta). Però, a més del plaer de veure caure a persones sense escrúpols, tindria com a resultat una no menyspreable oxigenació a les nostres institucions.

La manifestació serà hui a les 18h, a la Plaça de Sant Agustí.

divendres, 30 d’octubre del 2009

"Halouei" i Tots Sants

"Què has preparat per a Halloween?", em pregunta una mestra, companya de la feina. Es refereix a l'àmbit professional, no a la meua vida privada. "No res", li dic.

Reconec i assumisc la influència d'altres cultures en la nostra, inevitable en un món on la informació viatjava a gran velocitat i actualment és compartida a l'instant. M'agrada el rock, per exemple.

Tanmateix, amb el Halloween -o el "Halouei", com diu una amiga- no puc. Sóc conscient que s'ha instal·lat amb èxit a la nostra societat (a la mateixa escola pública els xiquets preparen treballs amb dibuixos de carabasses i coses així), però hi ha dues raons per les quals m'hi opose, almenys a dia de hui.

En primer lloc, aquesta celebració desplaça a Tots Sants en l'imaginari col·lectiu. Festa, aquesta segona, que ha estat unida a la nostra cultura popular, la qual ens dóna entitat com a poble.

A més d'això, el Halouei (definitivament, em quede amb aquest mot, que és més divertit) em produeix un altre rebuig més inconscient que atribuïsc al fet que s'ha propagat a través de pel·lícules estatunidenques molt coentes.

Acabe aquesta entrada amb un fragment d'un text del Costumari valencià 1 de Bernat Capó, dels quals ja us en vaig parlar -del llibre i de l'autor- el passat mes d'agost.



Som al dia primer del mes de novembre, la festa de tots els sants. Tres paraules que la gent ha reduït, anomenant la jornada festiva com a Tots Sants. El costum, en aquest dia, és anar fins al cementeri a portar-hi les flors, d'homenatge i record, a les persones benvolgudes que ja no estan entre nosaltres. És també una bona ocasió per trobar-se amb amics i coneguts i, possiblement, amb familiars que durant molt de temps no hem vist. El cementeri és, doncs, punt de trobada i potser de recuperació de velles amistats oblidades, o si més no descurades.

Abans, quan la climatologia tenia formalitat i cadascuna de les quatre estacions complia amb la seua comesa, en arribar Tots Sants el fred traspuntava i la gent feia el canvi, passant de la roba encara una mica entre primaveral i estiuenca a la pròpia de temps hivernal. El nostre refranyer arreplega aquesta circumstància: Per Tots Sants, guarda el ventall i trau els guants. (...).

Tots Sants és el punt d'eixida de bona part de les labors camperoles. Una vegada més ens servim dels refranys que, com són pous d'experiència, ens parlen d'allò que ha estat comprovat i afermat al llarg dels anys. Així, per exemple, n'hi ha un que diu: Per Tots Sants, sembra a dues mans. És, doncs, l'hora de sembrar, com ho confirma aquest altre: Per novembre, qui tinga que sembre. (...).

dijous, 29 d’octubre del 2009

"Tots els polítics no són iguals"

Insisteixen alguns polítics com Montilla, i també molts periodistes, a dir-nos que "tots els polítics no són iguals". Parlen de la corrupció, i el seu missatge és el següent: hi ha polítics corruptes, però no hem de caure en l'error de pensar que tots són així; la majoria són polítics honrats.

Aquesta és una idea tramposa, un tant cínica, a més a més.

La qüestió no és que hi haja polítics bons i dolents, èticament parlant. L'assumpte és que el fet que hi haja corrupció o no sembla dependre de l'honradesa del polític de torn, i no del correcte funcionament de mecanismes de control que eviten la corrupció. Almenys, això és el que es desprèn del missatge que aquests dies ens estan repetint sense parar.

Amb la idea que "tots els polítics no són iguals" se'ns diu que no existeix una estructura que impossibilite, o dificulte al màxim, la corrupció dels governants. "Podem robar fàcilment degut al lloc que ocupem, però heu de confiar en nosaltres: som honrats i no ho farem". Això és més o menys el que ens estan dient alguns polítics.

Si estar al món de la política significa, per tant, disposar de la possibilitat d'apropiar-se fàcilment dels diners públics, i si l'única manera que això no ocòrrega és que la persona que ostenta un determinat càrrec haja de ser honrada, comprenem molt bé per què l'objectiu prioritari d'un partit polític és, en general, arribar al poder com siga, amb un programa A o amb el seu contrari B. Sense principis, en tot cas.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Poe i els mitjans de comunicació

No hauríem d'oblidar que, en general, l'objecte dels nostres diaris és més aviat crear una sensació, fer-se l'eixerit, que no pas afavorir la causa de la veritat. Aquest darrer fi no és perseguit sinó quan sembla coincidir amb el primer. El full que simplement s'avé amb l'opinió ordinària (per ben fonamentada que sigui aquesta opinió) no es guanya cap crèdit entre la turba. La massa del poble considera profund només aquell que insinua contradiccions punyents de la idea general. En el raciocini, no pas menys que en literatura, és l'epigrama el gènere més immediatament i més universalment apreciat. En tots dos casos, és el gènere més baix segons l'ordre del mèrit.


Aquest text pertany al relat El misteri de Maria Rogêt d'Edgar Allan Poe, traduït al català per Carles Riba. La reflexió sobre els "diaris", feta pel Cavaller C. Auguste Dupin, cal situar-la en el context de Nova York cap a 1842-43. No obstant, la idea expressada és perfectament aplicable al paper que juguen els mitjans de comunicació als nostres dies. L'objectiu d'aquests continua sent, en general, "crear una sensació" més que apropar-se a la veritat; el mateix ocorre amb els missatges dels partits polítics. Front això, l'antídot de l'anàlisi lúcida del genial escriptor estatunidenc.




PS: Podeu llegir el famós poema de Poe, The Raven (El Corb), molt ben traduït al català pel mallorquí Miquel Forteza, en aquesta entrada de L'aixeta.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Curiós atracador

La setmana passada us parlava del genial portal de notícies (inventades) absurdes El Mundo Today. Titulars com "Rajoy revela que la trama corrupta del PP era un joc de rol" o "Kenny G fa un concert a un ascensor" poden ser llegits a aquest imaginatiu web, amb els correponents textos desenvolupant els assumptes.

Ahir es va publicar una notícia a El Punt.Cat que podia haver sigut extreta perfectament d'eixa surrealista "actualitat del demà" d'El Mundo Today. Però es tracta d'una realitat, no d'una broma. Atenció al titular: "Un atracador ofereix a les víctimes tornar-los el botí jugant-se'l a pedra-paper-tisora i guanya".

Us deixe amb la notícia. Llegiu-la, que no té desperdici. A més a més, si no coneixeu el joc de pedra-paper-tisora, averiguareu en què consisteix.


Les històries de lladres i policies a vegades són sorprenents. El que va passar una nit d'agost a la Devesa de Girona sembla increïble però és real. Tres joves van ser atracats per un home que els va amenaçar amb un cúter. Un cop va tenir el botí, 135 euros i tres telèfons, el lladre els va oferir la possibilitat de recuperar els diners i els mòbils si el guanyaven a pedra-paper-tisora. Van jugar i l'atracador va guanyar i, tal com era el tracte, es va endur el botí. Ara el fiscal demana per a l'atracador 4 anys i mig de presó.


Vegeu el text complet fent clic ací.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

El regrés de Font de Mora

Trobàvem a faltar les ocurrències del Conseller d'Educació Blackberry Font de Mora, sempre tan imaginatiu ell. Apartat de l'actualitat, qui sap si degut al protagonisme de tot l'assumpte de la trama Gürtel, torna per a divertir-nos -o indignar-nos, si no ens l'agafem amb humor- amb les seues coses. Però abans de continuar amb l'incomparable personatge, parlarem una mica del fracàs escolar al País Valencià, més que res per tal de situar la qüestió.

El Ministeri d'Educació va publicar el passat mes d'agost les xifres sobre resultats acadèmics per comunitats autònomes. Entendrem per fracàs escolar el percentatge d'alumnes que no supera l'ensenyament obligatori (fins a 4t d'ESO) i, per tant, no obté el graduat escolar. A la nostra terra, aquest percentatge se situa entre el 36% i el 40%. A nivell de l'Estat espanyol, el País Valencià és subcampió en fracàs escolar, per darrere de Ceuta, que és el territori líder.

El dissabte, Font de Mora va presentar dues mesures que tenen per objectiu -segons ell, clar- combatre els dolents resultats acadèmics a les nostres escoles. De què penseu que tracta la cosa? Un augment del professorat, de cara a incrementar les classes de reforç i reduir les ràtios? Major inversió en educació, amb la idea d'eliminar part dels mil barracots? Supressió dels privilegis per a l'escola concertada, per tal d'evitar la formació de guetos a les aules de la pública? La seua dimissió com a element motivador per al professorat? Res de tot això.

Una de les mesures és un programa anomenat "Saturdays in English": alumnes de 2n d'ESO participaran en activitats en la llengua de Shakespeare durant nou dissabtes. Es tracta de voler donar la impressió que allò d'Educació per a la Ciutadania en anglés no va ser una improvisació per boicotejar l'assignatura.

L'altra gran idea consistirà a seleccionar els 300 alumnes amb millors notes de 3r i 4t d'ESO, i alguns de 1r de batxiller, i concedir-los el privilegi de gaudir de Caps de Setmana Excel·lents (ho sent molt, el programa es diu així): "acampades culturals" de divendres a diumenge en albergs juvenils amb activitats extracurriculars. Una cosa un tant Boyscout, sense que s'haja garantit per ara ni la presència del propi Font de Mora a les excursions, posat de gorreta, ni la de Ned Flanders.

Què us ha paregut? No albireu ja la fi del fracàs escolar al País Valencià? Entre parlar anglés els dissabtes i premiar els alumnes empollons amb acampades, en poc de temps veureu com el País Valencià serà el territori amb els millors resultats acadèmics de tot el món i part de l'estranger.

Per la seua banda, la Plataforma per l'Ensenyament Públic està preparant mobilitzacions amb idees interessants. D'això us en parlarem en una altra entrada. No obstant, sí us garantitzem que Conselleria va a trobar una bona resposta al carrer durant aquest curs.


PS: L'últim paràgraf no és irònic. Ho dic per evitar confusions...

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Caiguda lliure

Moments després de finalitzar un rapidíssim repàs per la seua vida, es va estavellar contra el terra.

divendres, 23 d’octubre del 2009

El moment decisiu de l'evolució humana


"El moment decisiu de l'evolució humana és perenne. Per això tenen raó els moviments intel·lectuals revolucionaris que reneguen de tot l'anterior, atès que encara no ha passat res".


Franz Kafka (Praga, 3 de juliol de 1883 - Viena, 3 de juny de 1924).

Pregunta-li a Botifarra


Supose que molts esteu assabentats de la presentació del nou disc del gran Botifarra hui divendres i demà dissabte al Gran Teatre de Xàtiva. Te'n cantaré més de mil és el títol de l'àlbum.

El que no sé si sabeu és que hui, a les 13h, el Boti respondrà les preguntes que li hagen deixat a l'edició digital del diari Levante-EMV. Potser encara esteu a temps d'enviar-ne una fent clic ací.

dijous, 22 d’octubre del 2009

L'original anàlisi social de Letizia Ortiz

Durant un acte celebrat a un luxós hotel d'Oviedo, on els prínceps han rebut 70 estudiants universitaris premiats pel seu rendiment acadèmic:


Letizia Ortiz: "Vivim en una societat en la que no es valora l'esforç".



Comentari: Sense comentaris.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Estats Units prohibirà fumar en Internet

Segons El Mundo Today, Estats Units prohibirà fumar en Internet. Vegem part del contingut de la notícia:


El Senat estatunidenc podria aprovar la setmana que ve un projecte de llei per a combatre el tabaquisme a Internet. La iniciativa constitueix una ampliació de la Llei de Prevenció i Control Familiar del Tabac promulgada per Barack Obama el passat mes de juny i ha sigut aplaudida amb especial èmfasi per l'Aliança de la Seguretat en Internet, el president de la qual, Larry Clinton, ha declarat que "la seguretat a la Xarxa no és sols combatre els atacs dels hackers o el robament de contrasenyes, sinó també la pedofília i el fum del tabac".

Segons la secretària de Salut i Serveis Humans d'Estats Units, Katheleen Sebelius, "des que els americans no poden fumar en determinats locals, s'han afagat a Internet com a un clau ardent i es reuneixen en fòrums i en xats per devorar un paquet rere un altre".


El Mundo Today és un diari digital en castellà que ens conta "la actualidad del mañana". Un divertidíssim portal on l'humor més absurd és el protagonista. S'actualitza diàriament i hi podem trobar les seccions habituals d'un diari normal: Internacional, Cultura, Opinió, etc. Una vertadera demostració d'imaginació creativa que ens fa riure molt a aquells que gaudim amb aquest tipus d'humor.

Us deixe uns quants titulars com a mostra:


El sexo con la propia esposa será ilegal en Utah

Rajoy revela que la trama corrupta del PP era un juego de rol

El 92% de la gente que escribe "jaja" en Internet no se ríe de verdad

Se compra una tele de plasma para jugar con la caja

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Rubalcaba sí que avisa

No es pot dir que Rubalcaba, Ministre de l'Interior, siga traïdor per no haver avisat. El mes d'agost ja va dir que, encara que Batasuna condemnara la violència, no anava a ser legal. Que, a partir d'aquell moment, el simple intent de formar un partit nacionalista basc i d'esquerres seria avortat. Efectivament, aquests dies ho hem pogut comprovar amb la detenció i empresonament de ciutadans d'Euskadi que estaven cometent el delicte de reunir-se amb la finalitat de dur endavant un projecte polític.

El missatge diabòlic de l'Estat espanyol, actualment, és el següent: mentre ETA existeixca, es perseguirà l'activitat política abertzale.

És com si diguérem que, mentre hi haja agressions realitzades per grups d'extrema dreta, es tancarà a la presó a tota aquella persona que defense el nacionalisme espanyol.

Diuen alguns que, amb aquesta política repressiva, no s'aconseguirà acabar amb ETA. I és possible que això siga cert. L'error d'eixe plantejament consisteix en donar per fet que l'Estat pretén que la banda armada deixe d'actuar definitivament.

Jo no puc afirmar amb seguretat que el Govern espanyol prefereix que ETA desaparega; tampoc sé amb certesa si considera que és millor que hi haja una ETA debilitada. Si sé, en canvi, que l'existència de la banda armada, en la situació en què es troba actualment, no perjudica els interessos de l'Estat. Més bé suposa una sèrie de grans avantatges per a aquest: facilita la deslegitimació de l'independentisme basc i, per això mateix, s'usa per tractar de fer créixer el nacionalisme espanyol; serveix com a excusa per endurir el codi penal; es utilitzada per criminalitzar distints moviments dissidents (per exemple, hi ha okupes que són acusats de tenir nosequines connexions inventades amb ETA)...

A Euskadi hi ha un permanent estat d'excepció. Però, almenys, sembla que el poble comença a despertar. 40.000 persones protestant al carrer per l'empresonament de ciutadans, el delicte dels quals és ser independetistes, és un número considerable.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Pena per Ricardo Costa?

"Cessar" és un verb intransitiu, la qual cosa vol dir que no admet complement directe. Tanmateix, els mitjans de comunicació el fan servir sovint de manera incorrecta. Per exemple, hem pogut llegir a l'Avui que "Camps cedeix i cessa Ricardo Costa dels seus càrrecs". Podria haver-se dit que Camps destitueix Costa; o que Costa cessa en els seus càrrecs.

A banda d'això, volia fer un comentari que no té res a veure amb la gramàtica, però sí amb Ricardo Costa.


Molts hem odiat eixa persona que eixia parlant per la tele com si imitara l'accent de l'estereotip del pijo, amb un aire entre prepotent i patètic. Aquell que repetia les consignes del PP valencià que feien que ens indignàrem.

L'hem vist, ara, derrotat. Víctima única -de moment- de les relacions del partit conservador amb els responsables de la trama Gürtel. La imatge del perdedor que, segons diuen, va acabar plorant davant els seus companys. El cap de turc que evita, provisionalment, la caiguda de Francisco Camps.

I alguns, experimentant una reacció humana, hem sentit pena per Ricardo Costa. Quasi que ha arribat a caure'ns bé i tot.

Aquesta pena s'evapora, és clar, si mirem les coses de forma racional i freda. Una persona que sí que era el que aparentava -un pijo, el paradigma del pijo-; un polític que ha perseguit el poder i el luxe sense escrúpols, participant activament en el saqueig dels diners públics (els nostres diners); algú que, en fi, ha estat fidelment al servei d'unes polítiques que, entre altres coses, han empitjorat el nostre benestar i han augmentat les injustícies. Aquesta mena de perdedor no; no ens fa pena.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

El rap d'At Versaris

At Versaris és una banda de rap que es mou entre Sabadell i Sants. Està formada per Pau, Rodrigo i DJ Bel, i va debutar l'any 2006 amb un disc titulat "Va amb nosaltres".

El grup practica un hip hop contundent i trepidant, amb unes bones basses electròniques. El producte, a nivell musical, és de gran qualitat, cosa que apreciareu millor si us agrada aquest estil.

Pel que fa a les lletres, At Versaris mostra un discurs combatiu i políticament incorrecte. Vegem un exemple extret de la cançó "Qui paga mana":

"Ja saps que qui paga mana i qui mana no paga
i qui no mana no cobra, i qui no cobra sobra perquè no paga.
I així es propaga aquest cercle viciós del capital
des del bressol fins el puto funeral."

La banda catalana va publicar el mes de juny d'aquest any el seu segon treball, anomenat "A cada passa". Podeu descarregar-vos d'Internet un avançament del disc que van penjar ací.

Finalitze aquesta entrada amb una mostra sonora: la cançó "Dos és un", pertanyent al seu últim CD, de la qual podeu també veure el videoclip fent click ací.




divendres, 16 d’octubre del 2009

Cronologia de la vergonya


  • 22/07/02: Israel bombardeja la franja de Gaza amb el resultat de 15 persones mortes (14 civils i un membre de Hamàs) i 150 ferits.

  • 29/01/09: El jutge de l'Audiència Nacional, Fernando Andreu, admet a tràmit una querella contra un ex-ministre de Defensa d'Israel i sis alts càrrecs per un delicte contra la humanitat comès en l'atac a la Franja de Gaza de 2002.

  • 31/01/09: Israel afirma que té el compromís del ministre d'Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, de fer una reforma legal per impedir que s'òbriguen més causes judicials contra l'Estat hebreu.

  • 02/04/09: La Fiscalia (òrgan depenent jeràrquicament del Govern espanyol) espanyola demana arxivar la causa sobre l'atac contra Gaza de 2002.

  • 04/05/09: El jutge Fernando Andreu decideix seguir investigant Israel per l'atac a la Franja de Gaza de 2002.

  • 30/06/09: L'Audiència Nacional, davant el recurs de la Fiscalia arxiva la investigació per l'atac d'Israel a Gaza.

  • 15/10/09: El Congrés dels Diputats posa límits a la jurisdicció universal de l'Audiència Nacional amb els vots de PSOE, PP, CiU, CC, Nafarroa Bai, UPyD i UPN. El que s'ha aprovat és la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ): a partir d'ara els "crims de guerra" no podran ser perseguits per l'Estat espanyol; a més, sols es podrà actuar en els casos en què hi haja victimes espanyoles o els responsables es troben a l'Estat espanyol.

  • 15/10/09: En una declaració pública conjunta amb Zapatero, el president israelià Shimon Peres li agraeix l'arxiu de la causa oberta contra set responsables militars d'Israel (per l'atac d'Israel a Gaza l'any 2002).

  • 15/10/09: En una roda de premsa conjunta amb el president de l'Autoritat Palestina, Zapatero diu que l'Estat espanyol "es mullarà" per la pau a Pròxim Orient i el reconeixement de l'Estat palestí durant la presidència europea.

dijous, 15 d’octubre del 2009

El nou "valencianisme"

No tinc dades per a dir el que vaig a dir. Es tracta d'una impressió fruit de la deducció a partir de l'observació.

Us supose coneixedors de l'existència d'un moviment nacionalista caracteritzat per centrar-se exclusivament al territori del País Valencià. No té, entre els seus objectius, perseguir una construcció nacional conjuntament amb Catalunya i Balears, ni tan sols a llarg termini. De fet, solen parlar de "catalans" i "espanyols" com de dos pobles que es troben a la mateixa distància del nostre. Reconeixen, això sí, la unitat de la llengua catalana.

Fan servir el terme "valencianista" per a autodefinir-se. Adjectiu que, tradicionalment, ha estat vinculat al regionalisme espanyolista de dreta i/o d'extrema dreta. I continua estant-ho perquè agrupacions com GAV, Unión Valenciana i Coalición Valenciana segueixen utilitzant el terme. Feu la prova d'escriure al Google "valencianisme" o "valencianista".

La cosa no és nova, en realitat. Ja fa molts anys, allà pels huitanta, es parlava d'una opció anomenada "tercera via", bastant minoritària. Trobe que no hi ha massa diferències entre aquells i els "valencianistes" d'ara. Recorde que la tercera via era vista amb estranyesa pel fet de reconèixer la unitat de la llengua i, al mateix temps, obviar els altres territoris on es parla català.

Em fa la impressió -açò que ve ara és el que dic sense dades, com avançava al començament- que aquest nou "valencianisme" està format, bàsicament, per dos grups:

1) Nacionalistes que abans sí defensaven la construcció dels Països Catalans.

2) Ex-votants i ex-simpatitzants del partit regionalista Unión Valenciana. Dins aquesta formació política hi havia un sector que emprava el mot "nacionalisme", tot i que no reconeixia -almenys no públicament- la unitat de la llengua (L'ex-president de Les Corts i antic membre d'UV Héctor Villalba estava dins aquell sector).

En el cas dels primers, el viatge que han fet em deixa una mica sorprès. En principi, sembla tractar-se d'un canvi d'estratègia: ells mateixos solen al·legar que amb els catalans el nacionalisme no va enlloc, atès que hi ha un anticatalanisme socialment molt estès al País Valencià. Allò d'assumir la realitat, que diuen alguns. Però en realitat no es tracta d'un canvi d'estratègia sinó d'objectiu. Una renúncia definitiva.

Es com si lluites per combatre el racisme i dius: "Mira, els moros no anem a defensar-los perquè així no anem a guanyar-nos el recolzament del poble; estan molt mal mirats! Nosaltres, amb els romanesos, búlgars, sud-americans... Però amb els moros no. No formen part del nostre projecte".

Quant als ex-regionalistes, el camí que han fet sembla que està relacionat sobretot amb la llengua: han acceptat obertament la unitat del català i l'escriuen de manera bastant correcta en general. També s'ha accentuat el seu regionalisme arribant a convertir-se en nacionalisme independentista. Això sí, conserven un cert odi als catalans. De tant en tant, els ix de l'ànima l'esperit del "no mos fareu catalans!".

Amb el canvi d'estratègia/d'objectiu del primer grup es pretén, ens diuen, apropar la societat valenciana al projecte nacionalista "valencianista". De moment, el que s'ha aconseguit ha sigut dividir el nacionalisme al País Valencià. Això sí: els sectors que atorguen prestigi, el món de la cultura, són majoritàriament partidaris d'una construcció conjunta amb Catalunya i Balears, si més no a mig o llarg termini.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Emocionant elBulli

Ferran Adrià (9/10/09): "Rebem 5.000 sol·licituds a l'any de persones que volen aprendre a cuinar a elBulli. És emocionant que hi haja tanta gent al món que vulga venir a treballar sense cobrar."




Comentari: Tan emocionant com pagar al voltant de 300€ per sopar al teu restaurant?

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Cinc breus reflexions sobre la desfilada i l'Exèrcit espanyol

1) Actualment, no tinc clar si estaria a favor que un Estat amb el qual m'identificara tinguera exèrcit o no. Possiblement siga utòpic pensar que se'n pot prescindir, tot i que sembla que Costa Rica contradiu aquesta afirmació des de fa uns 60 anys. En tot cas, l'Exèrcit espanyol representa una idea d'Espanya estil franquista, amb una única nació i una llengua, a més d'anar associat a valors ultraconservadors.

2) La desfilada militar de la "Fiesta Nacional" és una pura exhibició de força. A més de suposar una despesa econòmica enorme, és quelcom innecessari. Es pot tenir exèrcit i no aprofitar el dia en què se celebra la festa d'una nació per a demostrar que es compta amb un gran dispositiu mortífer.

3) He sabut hui que, durant l'homenatge als soldats morts en diferents missions que es fa a la desfilada, sona una cançó anomenada "La muerte no es el final". I que el compositor d'aquesta fou un capellà basc, autor de... "Pescador de hombres"! Sí, sí... Eixa famosa cançó que es canta a missa: "Seeeeñoooor, me has mirado a los ooojoooos". Tot un hit! La coneixeu, no?

4) La lletra de la cançó és religiosa, es dirigeix al Déu cristià: "Cuando, Señor, resucitaste / todos vencimos contigo". No se suposa que estem a un Estat no confessional ? A més a més, el títol és explícit; s'insisteix en la idea que amb la mort no acaba tot: "que aunque morimos no somos / carne de un ciego destino". Sovint es critica els palestins kamikazes simplificant les seues accions; es comenta que "els han dit que així van al cel". La lògica que trobem a l'Exèrcit espanyol és, al cap i a la fi, la mateixa: cal eliminar la por a la mort perquè els soldats poden trobar-se en situacions en què s'exposen a aquesta.

5) Coincidint més o menys amb l'arribada de Carme Chacón al Ministeri de Defensa, s'ha fet una molt bona operació de màrqueting el resultat la qual ha sigut que l'Exèrcit espanyol té una acceptació social que no tenia abans. S'ha venut (bé) la moto de les "missions de pau", quasi com si els militars foren membres d'una ONG. Per exemple, a Afganistan s'està actuant al servei d'interessos econòmics i geoestratègics, assassinant milers de persones civils. Tanmateix, ens conten que es tracta d'una labor altruista. Som bons i anem allà a ajudar: aquesta és la idea que ens venen.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Telepatia frustrada

ELL

"Et mire i no fas més que plorar, però no sé per què. Sembla que hi ha més gent amb tu... No em trobe lúcid, no veig les coses clares ni acabe d'entendre aquesta situació."


ELLA

"Estàs guapo de veritat, amor meu. T'han deixat molt bé. No pot ser... No em crec que estigues ací al tanatori mort per a sempre."

dissabte, 10 d’octubre del 2009

"Pirates" somalis: l'altra cara de la notícia

Sovint els mitjans de comunicació ens conten les coses de manera descontextualitzada, ocultant-nos part de la informació: és allò de la mitja veritat; que, segons diuen, és pitjor que una mentida.

Per exemple, l'assumpte dels "pirates" somalis. Quina imatge tenim d'aquestes persones? Gent molt roïna que no té una altra feina que segrestar vaixells i atemorir els seus tripulants. Quasi que podem veure'ls somrient malèvolament, amb les seues cues de dimoni, amenaçant la gent d'alguna embarcació amb la pitjor de les intencions.

L'altre dia, vaig presenciar com algú deia, amb molta vehemència, el següent: "Xe, si és que hauríem de fer com els francesos! Mira com, quan els van disparar, van eixir corrents. Ja veuràs com no els tornen a atacar!". Es referia a la notícia segons la qual un vaixell francés va respondre militarment un atac de "pirates" somalis.

Ens preguntem per què ataquen els anomenats "pirates"? Ens parlen els mitjans d'algun context relacionat amb eixa actuació que es repeteix una vegada i una altra?

A través del periòdic de contrainformació Diagonal m'he assabentat de l'existència del "Project Censored". Es tracta d'un programa acadèmic nascut fa més de 30 anys a la Universitat de Sonoma, al nord de San Francisco (EEUU), amb l'objectiu d'explicar als alumnes per què algunes notícies no ixen als informatius.

Mirant quines són, segons aquest projecte, les 25 notícies més censurades durant el que portem de 2009, he pogut llegir-ne la següent: "RESIDUS TÒXICS DARRERE L'ACCIÓ DELS 'PIRATES' SOMALIS".

Flotes de diversos països saquegen, des de fa díhuit anys, les fonts alimentàries del mar de Somàlia. És el que es coneix com Pesca Il·legal No Declarada i No Reglamentada (IUU, segons les sigles en anglés). S'estima que, cada any, els vaixells arrasen amb 450 milions de dòlars en mariscos i peixos de les aigües somalis.

A més a més, les embarcacions descarreguen allí residus tòxics, utilitzant Somàlia com a abocador. Desferres radioactives d'urani, metalls pesats com cadmi i mercuri, substàncies químiques, fem d'hospitals... són alguns dels regalets que els nostres vaixells deixen als somalis.

No justificaré les accions dels anomenats "pirates", on es prenen ostatges, però trobe que cal conèixer aquesta altra cara de la notícia. Al cap i a la fi, estem parlant d'una actuació de defensa de les aigües territorials de Somàlia.

Sugule Ali és una persona etiquetada pels nostres mitjans de comunicació com a "pirata". Escoltem-lo: "No ens considerem bandits del mar. Pensem que els bandits del mar són aquells que pesquen il·legalment i descarreguen fem; portem armes, però sols als nostres mars".

Recorde un professor molt crític que vaig tenir a Magisteri. Ell ens recomanava que, davant allò que ens conten els mitjans de comunicació, mantinguérem sempre d'entrada una actitud amb un mínim d'escepticisme.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Els polítics són actors

Un dels aspectes més interessants de la publicació de les converses relacionades amb el cas "Gürtel" és el fet de poder contemplar la vertadera cara d'alguns polítics.

Hi ha una cosa que hauríem de tenir sempre present: la immensa majoria de les persones dedicades professionalment a la política (per no dir totes) són, sobretot, magnífics actors. El que diuen en públic s'assembla molt poc -habitualment- al que diuen i fan en privat. I, sense micròfons, expressen coses que mai afirmarien si saberen que van a ser escoltades pel poble. Normalment, un polític és, entre altres coses, un hipòcrita.

Vegem alguns desitjos, actituds i conductes de personatges públics que -donant per feta la veracitat del que afirmen Correa i els altres (jo m'ho crec)- hem conegut aquests dies.

Camps desitjant fervorosament ser fotografiat amb Obama. Ricardo Costa mostrant-se eufòric per haver aconseguit un rellotge de 20.000€. Bernabé Cano, alcalde de La Nucia, organitzant una festa amb prostitutes de països de l'Est que, posteriorment, tenen problemes de papers per a tornar a l'Estat espanyol (solucionats per Carlos Clemente, viceconseller de Immigració a la Comunitat de Madrid). Rita Barberà il·lusionada per rebre bosses de mà caríssimes cada dos per tres...

Mariano Rajoy va dir el dimarts -poc després de l'alçament del secret de part del sumari-, públicament, que el que havien de fer els dirigents del PP era mostrar indiferència. Es tractava d'una estratègia a seguir, davant les greus acusacions de corrupció quasi generalitzada, amb l'objectiu d'aparèixer davant la ciutadania amb la millor imatge possible, reduint al màxim les ombres de sospita (dins del que es puga, vaja; la situació és molt complicada per al Partit conservador).

Els membres del PP han d'estar molt nerviosos i preocupats aquests dies: podem imaginar com seran les seues converses privades. La indiferència és un estat oposat al nerviosisme i a la preocupació. Però estem parlant de polítics, bons actors per tant. De segur que no els resultarà difícil seguir la consigna de Rajoy.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Camps volia una foto amb Obama

Ahir, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va alçar el secret de part del sumari del cas "Gürtel" i, entre altres coses, hem sabut que el President de la Generalitat Valenciana Francisco Camps volia aconseguir, a través d'El Bigotes i companyia, una foto amb Obama. El 7 de novembre de 2008, Álvaro Pérez li ho comentava escèptic a Pablo Crespo, número dos de Correa.

A L'aixeta ens hem fet amb un fragment de la conversa entre El Bigotes i Camps on es va tractar aquest assumpte.




El Bigotes: "Xe, Paco, això que em demanes és massa... Una foto amb Obama?".

Camps: "Sí, sería muy bonito. Los dos apoyándonos, todos nos apoyamos, muy bonito".

El Bigotes: "Mira, yo te quiero un huevo..., però és que a Obama el volen vore ara 500.000 tios molt importantes".

Camps: "Sería importantísimo para mí".

El Bigotes: "Paco, Paco... Mira, jo no sé de política, però l'Obama no és més del Sapatero?".

Camps: "Habría que buscar una palabra en el diccionario, más allá de la amistad, para definir la íntima relación que nos une".


El Bigotes: "Pero això no lo desías referint-te al President del TSJ de la Comunidat Balensiana?".

Camps: "Muy bonito, muy bonito. El Partidoopular defiende los intereses de los valencianos...!".

El Bigotes: "Paco! Céntrate, coño! Si es que pareses un robot!".

Camps: "Sí, perdona... Eres mi amiguito del alma, ¿no?".

El Bigotes: "Claro, yo te quiero".

Camps: "¿Para siempre?".

El Bigotes: "Claro... Sin límite temporal (ni tampoco espasial)!".

Camps: "Pues entonses quiero la foto con Obama!!! Es importantísimo para mí".

El Bigotes: "Paco... És que això és molt difícil, però yo te ofresco un ancuentro con Bill Richardson, que es muy amigo de un amigo mío. La cosa queda algo indirecta, pero se pot apanyar. Esto es lo que hay".

Camps: "L'actor de cine?".


El Bigotes: "Xe, no, collons! El gobernador de Nuevo México, un tío importante, més que els que volen vore a Obama".

Camps: "Però eixe contra qui ha empatat?? Yo quiero mi foto con Obama!!!!".

El Bigotes: "Bueno, bueno... Hablaremos de esto, Paco, que ara no sé què dir-te".

Camps: "Prométeme que lo intentarás, amiguito de lal ma".

El Bigotes: "No se escribe aixina la parte final de la frase, però te prometo intentar-lo".

Camps: "Sería muy bonito, muy bonito".

El Bigotes: "Sí...".


Camps reunit amb Bill Richardson el 16/12/08. Mentre li donava la mà, un micròfon va captar aquestes paraules murmurades pel President: "¿Yo qué hago con este tío de tercera regional, si lo que quería era una foto con Obama?".

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Una experiència gratificant

El debut de la banda valenciana Senior i el Cor Brutal a primers d'aquest any fou una bona notícia de cara a la normalització de la nostra llengua. Hi ha una quantitat considerable de grups influenciats per formacions com Wilco, The Jayhawks, The Wedding Present o Teenage Fanclub, sí; la majoria canten en anglés i prous també en castellà..., però jo no en coneixia cap que ho fera en català. Senior i el Cor Brutal practiquen el que es coneix com estil americana, característic de moltes bandes de pop-rock alternatiu.

Pel que fa a les lletres, aquestes mostren una visió bastant pessimista de diferents aspectes de la vida. De fet, Miquel Àngel Landete, líder i 99% del grup, diu que a "L'experiència gratificant" -títol del disc- va tractar de reflectir una època depressiva (de "renegror", segons les seues pròpies paraules).

He de reconèixer que els seus textos no m'acaben de convèncer. Trobe que es cau en diversos tòpics i, tot i haver un intent de dir coses interessants, no s'aconsegueix de manera satisfactòria. Tanmateix, a nivell musical, hi ha moltes cançons redones: grans cançons amb excel·lents melodies emotives. El grup, en aquest sentit, està a l'altura dels millors en el seu estil. "Himne regeneracional", per exemple, no té res que envejar a qualsevol tema dels Teenage Fanclub. "València, eres una puta" és perfecta, amb un intens crescendo. Es pot dir, inclús, que no hi ha cap cançó que sobre al disc.

Senior i el Cor Brutal van aparèixer per partida doble a la revista Rockdelux de setembre, publicació de gran prestigi entre els aficionats a la música independent. Una entrevista amb Landete i un comentari sobre el videoclip de la cançó "El signe dels temps", que podeu veure a continuació.





Abans de finalitzar, dues coses:

La banda actuarà el dissabte 10 d'octubre a Picassent.

Podeu visitar el bloc de Senior -Landete- ací.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Sols els pobres tenen coses

Va aparèixer fa pocs dies a Rebelión un interessant article de Santiago Alba Rico. El contingut del mateix ens fa reflexionar críticament i l'estil té una trista bellesa.

  • "Hi ha les criatures que no tenen cap valor -com els rosals, els rius i els iraquians- i les que tenen molt poc valor: totes les que podem comprar al mercat. Llancem al fem els mòbils cada tres mesos, els ordinadors cada any i mig i els cotxes cada dos anys."
  • "Una cosa és tot allò que es torna irreemplaçable amb el pas del temps, l'absència de la qual ens deixa un buit. Quan quelcom està a punt de convertir-se en una cosa, anem corrents al mercat a canviar-la per una altra. Amb el capitalisme, tot allò existent pot ser reemplaçat."
  • "S'ha parlat molt de les conseqüències ecològiques d'aquest model, però no s'ha dit tant que, en un món sense coses, tot es pot tractar sense cap cura. La il·lusió fonamental del mercat és que tot té solució."
  • "La realitat és que tot no té solució: ens trenquem, ens morim. Per això ens hem de cuidar els uns als altres. El capitalisme ens tracta sense cura: per això és necessària la revolució."




SÓLO LOS POBRES TIENEN COSAS
(Santiago Alba Rico)

En nuestra vieja casa de piedra, en un pueblecito cerca de Madrid, teníamos una parra que había trepado durante décadas, agarrada al muro, para desplegar sobre el balcón su sombra dulce de hojas y de uvas. Un día, no la encontramos; al pie de la pared dolorosamente desnuda se alzaba un muñón diminuto serrado con violencia, tristísimo cimiento vegetal de la catedral derribada. Al vernos, uno de los vecinos se nos acercó para explicarnos con naturalidad, y casi con reproche:

- Era un engorro. Me he comprado un coche nuevo más grande y tenía que maniobrar mucho para entrar en vuestra calle, exponiéndome además a que la parra me rayara la carrocería. Así que la he talado. Era dura la condenada; he tenido que sudar para cortarla.

Pedía casi que le agradeciéramos el esfuerzo. Tan improcedente le parecía que un árbol obstaculizase el camino de un coche, y tan natural esa jerarquía, que no podía imaginar nuestra contrariedad ni nuestra cólera. Entre coches, la lucha habría estado quizás igualada; pero entre un coche nuevo y una excrecencia natural que nadie había comprado, y que salía de debajo de la tierra, el coche nuevo debía hacer valer rutinariamente todos sus derechos.


Llegiu l'article sencer fent click ací.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Torrent, Jocs Olímpics i REC 2

  • El resultat final de l'enquesta sobre el canvi de cognom de l'alcaldessa de Torrent Mª José Català ha donat com a guanyadora l'opció "María José Paella" amb 13 vots. Us done les gràcies a les trenta persones que hi heu participat. A continuació teniu la gràfica de la votació.

Per cert, el Col·lectiu Safranar i Maulets de l'Horta-Sud va copiar la idea de L'aixeta i, ahir, al Correllengua de Torrent, va realitzar una consulta semblant mot divertida. Aquestes eren les opcions:



Per altra banda, Avinguda del Vedat serà el nom que finalment substituirà Avinguda del País Valencià després del fraudulent i surrealista referèndum que María José Paella va dur a terme. A la web de l'Ajuntament de Torrent -no sé si és la secció d'humor- diuen que, amb aquest canvi, s'ha "comptat una vegada més amb l'opinió dels ciutadans i ciutadanes". Si no n'esteu informats de la història, feu click ací.


  • Els Jocs Olímpics de 2016 no se celebraran a Madrid, sinó a Rio de Janeiro. Per a mi ha sigut una vertadera alegria, pels motius exposats a l'anterior entrada del bloc. A més a més, la candidatura espanyola va arribar a la final, la qual cosa va fer més gran encara la decepció de tots aquells que la recolzaven: més goig per a mi, tot i que sé que açò sona una miqueta sàdic.


  • Ahir vaig anar amb un amic a veure la pel·lícula de terror REC 2. Vam cometre l'error d'acudir a la sessió de les 18:30, cosa que va tenir com a conseqüència viure una experiència curiosa i intensa. La sala estava plena, com feia anys que jo no havia vist al cine. Sí, estava plena... d'adolescents. Crits de les xiques només tancar-se els llums, aplaudiments quan a un zombi li rebentaven el cap, comentaris en veu alta sense parar... Però he de ser sincer: ens ho vam passar bé. Va ser molt divertit el fet de sentir-se envoltats d'aquell ambient, tot un espectacle que ens va fer riure amb ganes. La pel·lícula, a més, estigué bé; millor que la primera per a mi i per al meu amic.

dijous, 1 d’octubre del 2009

Fart de la "corazonada"

Comence a estar fart d'això de la "corazonada". Em referisc a l'eslògan elegit per a mobilitzar la gent de cara a promoure la candidatura de Madrid com a ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics de 2016. Sembla ser que la pressió social, a més de la diplomàtica, pot tenir conseqüències. Si és així, estem davant un més que curiós criteri a l'hora de valorar quin és el millor lloc per a celebrar aquest esdeveniment esportiu.

Els mitjans de comunicació d'àmbit estatal, sobretot els d'RTVE (és a dir, els mitjans públics d'àmbit estatal), ens estan bombardejant amb l'assumpte de tal manera que un servidor acaba canviant de cadena. Estan pesats de veritat.

A més a més, mesclen la informació amb una actitud patriòtica que m'indigna. Donen per fet que tots desitgem que Madrid siga la ciutat elegida; i també que és una cosa molt important. "Radio Nacional también tiene una corazonada", llig a la web de RTVE, on ens conten que van a fer un especial sobre eixe "gran día".

El problema és la idea d'Espanya que va lligada a tots eixos missatges: bàsicament, i de manera resumida, un Estat amb una única nació i una sola llengua. "En Copenhague se habla español", diuen, fent referència a que hi ha molts espanyols allà, que és on demà es decideix quina ciutat organitzarà els JJOO de 2016. És la mateixa expressió que fan servir en competicions esportives: "El mundial de motociclismo habla español", per exemple; ací la cosa és divertida perquè, en moltes ocasions, els pilots són catalanoparlants.

El concepte d'Espanya és el d'un país on tots han de saber castellà, però un madrileny -posem per cas- no té l'obligació de conèixer ni respectar el català. Un desequilibri que duu implícita la supremacia d'una llengua sobre l'altra i, consegüentment, l'extinció a mig termini de la segona. La perversió que suposa allò de "la lengua común" com a suposada virtut d'eixa Espanya, a l'implicar la no necessitat de conèixer els "dialectos": si no és necessari que un madrileny conega el català perquè li van a parlar en castellà, doncs no l'aprendrà (per a què?); i l'espanyol serà l'idioma que s'imposarà a la mínima interacció d'aquest tipus.

Hi ha una altra opció mantenint-se la unitat d'un Estat espanyol? Possiblement sí. Podria ser que un Estat Federal suposara una autonomia tal de les diferents nacions que permetera la vertadera protecció i promoció de les llengues no castellanes. També hauria d'haver una altra actitud per part de la gent dels territoris de l'Estat on sols es parla castellà; fomentada mitjançant l'ensenyament, les diferents institucions i els mitjans de comunicació. Però això sembla utòpic, és justament el contrari de la idea d'Espanya que ens imposen dia a dia. Un exemple clar d'açò és que al Parlament Espanyol està prohibit fer servir qualsevol altra llengua que no siga la castellana.

Si Madrid és elegida com a organitzadora dels Jocs, haurem d'aguantar una allau de nacionalisme espanyol insuportable. L'esperit del "Que viva España" de Manolo Escobar. En el fons, no hi ha diferència entre aquest concepte d'Espanya que ens venen constantment i la idea franquista d'Espanya. El català continua sent "un dialecto" per als madrilenys, quelcom menys que una llengua. I això no és culpa d'ells, sinó una conseqüència del que reben a nivell educatiu, polític, institucional i mediàtic.

Com a conclusió final: demà m'alegraré si la capital de l'Estat espanyol no és elegida. Que ens deixen estar ja amb la "corazonada"!