dijous, 29 de desembre del 2011

El creador de malalties

Altament hipocondríac durant la seua infància i adolescència, va saber reconduir la neurosi, convertint-la en una entusiasta font de creativitat, exempta de tota mena d’angoixes.

Així, amb tan sols trenta-cinc anys, era mundialment reconegut al món artístic pel seu inesgotable repertori de malalties imaginatives, les quals exhibia patint-les en primera persona.

L’esternut triple, repetit tres voltes en intervals de tres segons; el saltet incontrolable amb una cama, acompanyat de sanglot i tos a la vegada; la coixesa alternativa –amb canvi de cama cada dos minuts-, unida a convulsions espasmòdiques a la manera d’un ball estrany i a plors en què es vessaven fins a dos litres de líquid en una hora... Aquests n'eren alguns dels exemples.

Un dia, va anunciar un número que pretenia ser impactant: una mena de mort sobtada, produïda després d’un llarg badall melòdic, amb resurrecció posterior. Davant un nombrós públic, replet de prestigiosos crítics, va caure –efectivament- mort. Ja no s’alçà mai més.

divendres, 23 de desembre del 2011

Arias Cañete: austeritat i cotxes

El flamant ministre d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient ha tingut un gest de solidaritat amb aquelles persones que pateixen les conseqüències de la crisi, el qual ha consistit en reduir la seua flotilla de cotxes a tan sols set. A més a més, com que el seu ministeri inclou el departament de medi ambient, sembla ser que les motivacions han estat també relacionades amb una actitud ecològica.

Ací podeu veure els set cotxes de l'il·lustre ministre Miguel Arias Cañete, modestos i baratets per altra banda.








dilluns, 19 de desembre del 2011

Maronda: pop sense fisures

Maronda és el nom d'un grup valencià de pop, i també el cognom d'un dels seus components. L'elecció no és gratuïta, atès que Pablo Maronda és el vocalista i compositor de la banda; Marc Greenwood és l'altre membre (i també forma part de La Habitación Roja).

Trobem en Maronda ecos llunyans d'aqueixa veterana formació de l'Eliana, però cal dir que el seu primer i únic disc fins ara, "El fin del mundo en mapas", ens ofereix una col·leció redona de bon pop sense fisures (cosa que no ocorre amb LHR): no sobra cap cançó. Melodies delicioses que s'adhereixen a la nostra ment de manera inevitable.

Tot i la varietat d'estils pop que presenta Maronda al seu àlbum de debut, sembla que el grup tendeix a decantar-se per un tipus de composició on el ritme no és ni ràpid ni lent; un tempo marca de la casa que a mi, personalment, m'agrada molt.

Capítol a banda mereixen les lletres, les quals ens expliquen situacions i històries (d'amor) d'una manera no directa ni evident. Hi ha intel·ligència i elegància, tot i que també algun excés pedant, al meu parer. Tanmateix, el resultat final mereix una bona valoració

El toc atípic en un grup indie -Maronda ho és- el trobem al bonic tema 'Buenaventura', homenatge a Durruti, el conegut sindicalista anarquista espanyol.

He escollit una cançó que, potser, no és la més representativa de 'El fin del mundo en mapas'. Més que res, pel seu aire trist i melancòlic -distint a l'estil melòdic de la resta dels temes del disc. El seu títol és 'La campiña', i em sembla preciosa.


dimarts, 13 de desembre del 2011

Comença la gira del duo d'humoristes Costa i Camps


El conegut duo humorístic, format per Fran 6 Camps i Ricardo Costa, ha començat hui una important gira a la ciutat de València. El primer ha estat desaparegut els últims mesos, preparant els seus divertits números, mentre que la seua parella, com tothom sap, compagina la faràndula amb el futbol (és jugador del València C.F.).

Camps ha obert foc amb un espectacle on, envoltat d'un decorat que recorda un tribunal de justícia, aconsegueix provocar el deliri del públic mitjançant el seu estil surrealista. Una de les claus de l'actuació de l'humorista és la interpretació d'un personatge tens que vol aparentar tranquil·litat: impagable el seu patètic somriure, els seus moviments nerviosos i naturals alhora. Fran 6 Camps és un dels grans.

Un dels moments àlgids ha tingut lloc quan un imprevist tercer actor formulava una bateria de preguntes davant les quals Camps callava. Mai uns silencis tan prolongats havien comunicat tant: simplement amb la seua expressió, sense moure's, l'humorista ha aconseguit que el respectable esclafira a riure durant una llarga estona. Altíssima qualitat la d'aquest mestre de la diversió delirant.

La participació de Ricardo Costa s'ha limitat hui a seure al costat de la seua parella, oferint -això sí- un rostre extremadament seriós, inèdit fins la data: la gent que el coneix afirma que l'ha estat assajant amb tenacitat les darreres setmanes. Demà serà ell el protagonista del show,  el qual seguirà durant bastants dies amb una successió d'imprevisibles sessions. Costa estarà apartat, durant uns mesos, del planter del València C.F.

dimecres, 7 de desembre del 2011

La "tasca social" del futbol

Entrevista Jordi Évole -del programa Salvados, de La Sexta- a Manuel Llorente, president del València C.F.

Insisteix el presentador en la idea que els clubs de futbol reben un tracte preferent respecte a altres empreses; pregunta si els bancs i l'administració fan la vista grossa amb alguns equips en assumptes d'índole econòmica... Llorente tracta d'esquivar el tema, respon amb evasives i no afronta la qüestió. Però, finalment, frena Évole amb una sentència: des del futbol es fa una "tasca social"; si no existira aquest esport, les desenes de milers de persones que van als estadis s'encararien amb els polítics per demanar solucions als problemes reals.

El president del València C.F. està afirmant que l' "esport rei" anestesia la societat. Cínicament, li diu "tasca social", però coincideix plenament amb allò del circ ("pa i circ", "panem et circenses") per mantenir el poble entretingut, per anul·lar la capacitat crítica de la gent; per facilitar -al cap i a la fi- que un Govern puga fer polítiques que perjudiquen els interessos de la majoria.

Es tracta d'una reflexió que s'ha fet moltes vegades des de sectors minoritaris, però resulta sorprenent -sorprenentment cínic- escoltar-ho en la boca d'un important president de futbol. També aclaridor: existeix el tracte de favor per part de l'administració, a canvi de la funció opiàcia que compleix l'esport més poderós que tenim.

Llorente no es deté ací. Per tal de girar definitivament el rumb de la conversa, remata amb una al·lusió als grans beneficis que obté La Sexta de la retransmissió de partits. "Si jo m'he de callar...", reconeix Jordi Évole. I es donen la mà rient, escenificant el fet que un forma part del circ i l'altre ha d'aplicar l'autocensura. No és divertit.

dijous, 1 de desembre del 2011

Les contradiccions del cotxe

Mala notícia...?

Canal 9 (23/11/2011): "La fabricació i la venda de cotxes a Espanya baixarà fins al nivell de fa vint anys. Els  productors alerten que pot afectar l'ocupació en el sector".




...o bona?

medicosypacientes.com (21/06/2011): "Els accidents de trànsit es mantenen com la principal causa de mort entre els 5 i els 44 anys".

diumenge, 20 de novembre del 2011

Què ens espera amb la (previsible) victòria del PP?

Què ocorrerà amb la previsible majoria absoluta del PP? Canviaran moltes coses? Com actuaran els diferents actors del panorama mediàtico-polític? Faig ací una mena de predicció en quatre punts.

  • El naixement del 15-M ha demostrat que, estant el PSOE a Madrid, també és possible la mobilització massiva al carrer contra les polítiques neoliberals. Tot i això, és d'esperar que l'entrada del PP a La Moncloa facilite la resposta social davant tanta injustícia -comesa i per cometre.
  • El gran poder mediàtic amb què compta la dreta posarà en marxa una campanya de "pedagogia" (menjar-nos la bola, vull dir) per tal que acceptem els duríssims retalls que encara ens esperen. Fins ara, s'han esforçat més en desgastar l'executiu de Zapatero; ara, hauran de convèncer-nos que cal fer açò i allò. Crec que aquest és un gran perill.
  • RTVE estarà al servei del PP. El PSOE ha creat un model de ràdio i televisió públiques neutral pel que fa a la lluita entre els dos grans partits, més enllà d'alguns tocs progres, com és el cas de la sèrie Amar en tiempos revueltos; per altra banda, aquesta RTVE ha promogut el nacionalisme espanyol i ha manipulat la informació en qüestions en les que és difícil trobar visions crítiques: País Basc, Veneçuela, Bolívia, Afganistan, pirates somalis, etc. El PP trencarà eixa treva, recuperant el clàssic model de fer servir la ràdio i la televisió públiques de forma propagandística per beneficiar el partit que governa a Madrid.
  • Rajoy i companyia tractaran d'oferir una imatge de màxima moderació en les formes (dura feina de màrqueting polític). Saben que és probable que el seu Govern siga efímer, degut a la crisi. Intentaran evitar una imatge antipàtica.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Els xiquets i el sentit de l'humor

Per a aquells a qui ens agrada fer bromes, disposar d'un auditori format per xiquets és un vertader plaer. Sent mestre -amb alumnes de primer en el meu cas, aquest curs-, tens l'oportunitat d'estar amb persones que tenen un alt sentit de l'humor.

I és que sembla que, amb l'edat, es redueix la capacitat de trobar-li la part còmica a les coses. Segons un estudi realitzat a la Universitat de Washington fa quatre anys, això és degut a que perdem "flexibilitat cognitiva, raonament abstracte i memòria immediata".

Siga com siga, he de dir que gran part de l'humor que faig servir a l'aula -amb un èxit que m'aporta felicitat: a tots ens encanta fer riure els altres (deliberadament, s'entén...)- no és diferent del que practique estant amb persones adultes. Els xiquets de sis anys gaudeixen moltíssim amb la ironia, l'absurd, l'humor negre...

Hi ha una imatge que no sé si he presenciat realment o, potser, l'he construïda a la ment com a síntesi del contrast entre infants i adults pel que fa al sentit de l'humor, a la forma d'encarar la vida. És aquesta: un xiquet, somrient, tracta d'explicar-li a sa mare una cosa que a ell li sembla divertida; mentrestant, la dona, seriosa i amb presses, li diu: "Va! Posa't la caçadora, que et constiparàs!".

dimecres, 9 de novembre del 2011

Què ha sigut de Font de Mora?

Potser hi ha gent que troba a faltar l'exconseller d'Educació, Alejandro Font de Mora, famós per la defensa de la surrealista proposta d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglés i amb traducció simultània. És possible que contra Fountain of the Blackberry (traducció realitzada pel propi personatge en unes delirants declaracions a la premsa) visquérem millor els qui desitgem una educació pública de qualitat: les seues intervencions, l'actitud desafiant, les accions mafioses... provocaven una major mobilització de la comunitat educativa. Actualment, un tal José Císcar -desconegut per a molta gent- ocupa el seu lloc. Mostra una imatge de moderació, de ser una mena de tècnic en la matèria, partidari del diàleg. Però això no és més que una estratègia per seguir precaritzant l'ensenyament públic desactivant amb major eficàcia la protesta.

Però... què ha sigut de Font de Mora? A què es dedica ara l'home?

Molts no ho saben perquè és quasi un secret. Tanmateix, durant la meua estància a Portugal aquest estiu passat, ho vaig poder descobrir. Senzillament, ha decidit muntar un estanc al país lusità, traduint el seu nom a l'idioma que allí es parla. Ho podeu comprovar a la fotografia:




Sembla que la seua obsessió per un suposat plurilingüisme a l'ensenyament -que en un principi fou una excusa per boicotejar l'assignatura d'EpC, alhora que una falsa mostra de modernitat per part del Govern valencià- va acabar convertint-se en una creença real per a ell. No de bades, a Portugal es fa dir Fonte da Moura, com veieu a la imatge.

Curiós i modest destí el d'un exconseller com Font de Mora. Es tractarà d'una tapadora? De què?

dilluns, 7 de novembre del 2011

Enquesta: Què faràs el 20-N?

Què vas a fer el 20-N? Optaràs per l'abstenció, activa (com Toni Cucarella) o passiva? Potser t'inclines per donar suport a algun dels principals partits que es presenten? Millor un vot nul, una candidatura minoritària d'aquelles que no coneix quasi que ningú?

Jo encara no ho sé. Estava pensant en l'opció de votar Amaiur. Bàsicament per solidaritat amb la criminalitzada esquerra abertzale, sotmesa a una persecució mediàtica, política, judicial i policial; també perquè m'ho demana el cos. Però no estic segur de si, des del País Valencià, compte amb eixa possibilitat (algú ho sap, per cert?).

He plantejat una enquesta al bloc, que pots veure ací a la dreta. Els partits inclosos són alguns dels que es presenten al conjunt dels Països Catalans. Espere la teua participació. Gràcies.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

A l'entrar a casa

A l'entrar a casa, em sorprengué que m'hagueren canviat la dona. Després vaig veure que jo no era jo.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Microrelats, ETA i retalls

No. L'aixeta no s'ha tancat, tot i que quasi un mes sense publicar cap entrada ha representat el període més llarg d'inactivitat blocaire de qui açò escriu. El començament de curs, amb una tutoria d'un 1r de primària amb 28 alumnes (sóc mestre d'anglés; no estic acostumat a exercir de docent generalista), m'ha acaparat, deixant-me molt poc temps lliure. Ara és quan veig la cosa més rodada, quan comence a respirar més relaxat.

En compte de centrar-me en un assumpte, en aquest post faré tres breus comentaris; com un aterratge, o un enllaç cap a una major normalitat pel que fa al manteniment del bloc (així ho espere, almenys).

Comencem.


L'Associació de Relataires en Català està preparant la publicació d'un llibre amb els quaranta-cinc microrelats finalistes del concurs "Secrets - ARC a la Ràdio 2010". Entre aqueixos, hi apareixerà Al meu treball, un conte meu que podeu llegir fent clic ací.


Entre els disbarats que s'estan dient, després que ETA anunciara la fi de la lluita armada, destacaré una delirant contradicció. La mateixa gent que afirma que la banda ho deixa perquè no té altra opció, afegeix, en el mateix discurs, que no ens podem fiar, que és probable que ETA torne a actuar. En què quedem?


Ja són tants els retalls de l'Estat del benestar que comencem a perdre el compte. Decret de maig de 2010, reforma laboral, canvi constitucional, retalls en sanitat i educació... Com un boxejador que ja no sap per on li venen les hòsties, ací estem, sense ser plenament conscients de viure un moment històric. Fins on arribarà el retrocés? Tornarà l'esclavitud? Podrem frenar açò?

dilluns, 26 de setembre del 2011

La costurera puta

Quaranta anys feia, doncs, que no ens havíem vist, que no sabíem res del destí menat per l’un i per l’altre. Així i tot ens hem reconegut a l’acte. Conserva la mateixa mirada inquieta d’ulls negres i pestanyes grans que tenia de xiquet, aquell xiquet que les beates d’Acción Católica, amb les seues argúcies, arrabassaren a sa mare per donar-lo en adopció a una «familia decente y católica». Si més no, aquesta va ser la versió dels fets que tothom donava per esdevinguda.

Ens hem abraçat. Una abraçada forta i prolongada, sincera. Després hem fet endrecer cap al cementeri travessant entremig de les vies del ferrocarril. Abans d’arribar-hi hem pres un cafè en el bar de la Seat mentre hem recordat episodis i persones del passat comú, escenes i personatges rescatats d’un naufragi, espargits entre les mateixes boires que l’havien provocat. Al cementeri, l’he guiat entre els edificis de nínxols, en direcció a la zona nova. Els nostres passos han crepitat trepitjant la grava de l’entrada. En arribar al pany on és enterrada sa mare, ell s’ha botonat l’abric, com si haguera mogut una més intensa ràfega de fred que només ell havia de sentir. Sa mare té una làpida senzilla, de marbre gris i lletres d’alumini blanc. No té fotografia. Ell ha preguntat qui havia pagat la làpida. Jo li ho he dit: «La senyora Gràcia». Ell ha capcinejat abans de sentenciar, engolat, que ja li ho devia...




Les línies de dalt són un fragment del conte La costurera puta, el qual forma part del recull d'històries que Toni Cucarella va publicar fa uns mesos baix el títol d' Hòmens i falagueres i altres relats. La narració ja va aparèixer en el llibret de la falla Molina-Claret de Xàtiva l'any 2003.

Sent tot el llibre altament recomanable, he de dir que aquest relat em va impactar, emocionant-me fins el punt d'aconseguir que em caiguera alguna llàgrima. Amb un estil emotiu i contundent alhora -semblant a l'emprat a Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts-, Cucarella ens conta una història que se situa a l'època de la postguerra i que, si no està basada en fets reals, pot perfectament haver succeït. Un text de gran qualitat, tant per la riquesa lingüística -amb la qual ens dibuixa aquella època com si l'autor l'haguera viscuda (això em diu ma mare quan el llig!) -, com pel seu ritme, viatjant del present al passat i viceversa amb precisió i mestria.

Nou relats trobem a aquesta xicoteta (129 pàgines) obra. Llevat d'un -el sorprenentment màgic Hòmens i falagueres-, la resta ens mostren un Cucarella que ens conta històries dures, no exemptes d'alguns tocs d'humor marca de la casa. Molt recomanable, com deia.

dijous, 15 de setembre del 2011

Venem països, comprem ànimes

Amb tot això dels mercats dictant la política dels diferents Estats, precaritzant-nos i, així, enriquint-se ells més i més, em venia aquests dies al cap la lletra d'una cançó de La Polla Records.

Atenció, perquè el tema és de l'any 1984 i la lletra és plenament vigent. La capacitat de síntesi d'Evaristo, compositor i executor (les seues cançons -sobretot les de la primera època- són autèntics dards) de la banda de punk-rock, queda patent en aquesta peça.

He trobat una actuació a Madrid de l'any 1986. La imatge i el so són prou bons. Gaudiu-la.






EL SÉPTIMO DE MÍCHIGAN

Reunión de cerdos,
todas las mañanas;
vendemos países
y compramos almas.

¿Va mal el negocio?
Manda la caballería.

No hay revolución;
¿eh, guarros?
Todo controlao.
Mi petróleo nunca podréis
nacionalizar.

¿Va mal el negocio?
Manda la caballería.

La bolsa de Nueva York
controla este mogollón.
La bolsa de Nueva York,
a la mayor gloria de Dios.

dimecres, 7 de setembre del 2011

L'assumpte del català a l'ensenyament en cinc punts

1. Es parla sempre d' "immersió lingüística" per referir-se al model d'ensenyament que hi ha al Principat, quant a l'idioma vehicular emprat (el català). Tanmateix, el terme no és del tot correcte. Es produeix la immersió si l'alumnat és castellanoparlant; si els xiquets tenen com a llengua materna la d'Ausiàs March, cal dir, simplement, ensenyament en català.

2. Fins l'any passat, semblava que el tractament de les dues llengües oficials que es practica a les escoles catalanes era compatible amb la Constitució espanyola. Curiosament, un intent (tímid finalment, si voleu) d'aprofundir més en l'autogovern -el famós Estatut- té com a conseqüència la històrica sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, la qual crea una "nova situació" (això ens diu el TSJC): el castellà haurà de ser també llengua vehicular a l'ensenyament a Catalunya. Es tracta d'un càstig?

3. En contra del que s'afirma des del TS espanyol, partint de la sentència 31/2010 del TC, no s'ha assolit al Principat un grau suficient de normalització pel que fa al català. És una obvietat: des de les pròpies sentències judicials fins a la majoria de les televisions, passant per les opcions d'oci, la premsa, etc, quasi tot és en castellà al 95%. El poder mediàtic i cultural de l'espanyol, el seu prestigi, la seua supremacia institucionalitzada a la Carta Magna fan que ensenyar íntegrament en català a les escoles siga el mínim exigible per a frenar la desaparició de la nostra llengua a mig termini.

4. Un alumne que rep l'ensenyament en català aconsegueix la competència lingüística en els dos idiomes oficials (castellà i català). Si, per contra, les classes són en espanyol, i l'estudiant és castellanoparlant, aquest sols arriba a dominar la seua llengua materna. Ho estem veient al País Valencià, a més de ser una cosa totalment lògica, atesa l'actual superioritat a tots els nivells de l'idioma de Cervantes.

5. La situació és encara més negativa del que sembla. Malgrat l'ensenyament en català i la immersió lingüística, la pròpia estructura de l'Estat espanyol implica l'extermini de tots aquells idiomes que no siguen el castellà. Espanya s'ha construït de manera uninacional i unilingüista. Han dit alguna cosa els informatius estatals, per posar un exemple, del centenari d'Enric Valor? ¿Ése quién es? No hi ha una pretensió de promoure una nació plurilingüe; al contrari, s'imposa uniformitzar d'espanyol tot el territori de la piel de toro, esborrant les altres cultures.

dilluns, 5 de setembre del 2011

'Smartphone' al bar

Assegut al bar amb tres amics, Nèstor té el seu nou mòbil –un potent smartphone- a la mà, amagat baix la taula. Espera el moment apropiat per exhibir-lo, fent servir alguna de les seues aplicacions, amb l’objecte de sorprendre els companys i així presumir de la més alta tecnologia.

Tanmateix, el temps passa i no troba l’ocasió: hi ha massa soroll perquè el telèfon intel·ligent puga identificar alguna de les cançons que sonen; no sorgeix cap dubte a la conversa que seria resolt consultant la Viquipèdia... Nèstor va posant-se una mica nerviós.

De sobte, s’il·luminen els seus ulls. Samuel acaba de fer la següent pregunta: “Què es pot tardar anant d’ací a Solsona?”. És el moment. Nèstor mostra el smartphone i dirigeix el palpís del seu índex cap a la icona de l’aplicació ‘Maps’. “De seguida ho sabrem...”, diu, satisfet.

Els seus amics es queden en silenci mirant-lo, i ell pressiona el dit sobre l’aparell en repetides ocasions, alternant aquesta acció amb pauses en les que els seus ulls observen la pantalla durant uns segons, esperant una reacció del telèfon.

“No sé què passa”, diu. “Crec... que no va bé la connexió”, prossegueix amb un to d’impotència.

"Xe...! Això es una merda!", li reballa Samuel.

diumenge, 4 de setembre del 2011

II homenatge blocaire a Estellés

molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a mallorca.

les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l'erosió
la terra batuda pels vents marins.

m'agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom sap el nom de l'autor d'una marjada.

Poema extret de: Horacianes (1963-1970). Les pedres de l'àmfora. Obra completa 2






La poesia de Vicent Andrés Estellés, un servidor, que des de fa anys és devorador habitual de lletra rimada, l'ha beguda sempre a galet. Perquè es tracta d'una poesia que flueix amb naturalitat, fresca, d'una poesia que tira gorja avall i que es posa bé. Però això no vol dir que la poesia de Vicent Andrés Estellés s'esgoti en una primera glopada; ben al contrari, és una poesia que cal rellegir, que descobreix a cada lectura sentors i matisos no apercebuts abans. I això sense necessitat de giragonses críptiques. Heus ací que la poesia de Vicent Andrés Estellés és com un paisatge que s'imposa a primer cop d'ull; però que després cal resseguir feixa per feixa, bri per bri, amb aquell mètode que Mc Luhan ha denominat "lectura tàctil".
(Fàbregas, Xavier. "Més ençà de les tenebres", escrit preliminar a VAE Oratori del nostre temps. València, tres i quatre, 1978)


A l'igual que l'any passat, L'aixeta participa en l'homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés, derivat de la idea promoguda per l'escriptor Josep Lozano: la Festa Estellés, de la que aquests dies se celebra la seua segona edició.

Ací podeu llegir la crònica, escrita per Toni Cucarella, del Dia del Cant de Vicent, esdeveniment que tingué lloc anit a Xàtiva.

dijous, 1 de setembre del 2011

Així, no

Ahir hi havia una concentració al cap i casal convocada per la Plataforma pels Drets Socials de València, i recolzada pel 15-M; es tractava de protestar contra la reforma constitucional que han pactat PSOE i PP, segons la qual es limitarà el dèficit a les comunitats autònomes.

L'assumpte, d'entrada, sembla una qüestió tècnica -i avorrida, de cara a la majoria de la gent-, a més d'aparentar sensatesa: "És bo no endeutar-se, no?", podríem pensar. Tanmateix, estem davant un retall brutal -un altre- a l'Estat del benestar: es reduiran els diners públics destinats a sanitat, educació, prestacions, etc. El risc de passar a l'exclusió social, a la misèria, serà major i estarem més indefensos, més desprotegits per l'Administració. La idea d'un Estat que ens atorga uns drets elementals (construïts amb els diners de tots nosaltres), que ens facilita un metge si estem malalts, va diluint-se a poc a poc.

El panorama és negre, quasi apocalíptic. I aquesta reforma es durà a terme... si no hi ha resposta al carrer. L'única defensa que tenim és la mobilització organitzada, la difusió per tal de pressionar els governants.

Per això, la concentració d'ahir era molt important. Per això, la manera en què van participar alguns sindicats -sobretot CCOO i UGT- fou lamentable.

Quin sentit té arribar a una concentració i trobar-se amb desenes de banderetes d'aqueixes agrupacions? Estem demanant que no ens eliminen drets bàsics o volem reivindicar determinats sindicats? Entenc que el més lògic seria dur pancartes amb missatges, per fer entendre el significat de la concentració. Per què han de mostrar-nos UGT i CCOO els seus logos, inundant el carrer, eclipsant la imatge de ciutadans reunits?

Em pose en el lloc d'una persona poc informada que passa per davant de la Delegació del Govern espanyol i, de sobte, veu tot allò: "Ja estan ací els sindicats malfaeners protestant com sempre...!". Certament, això d'exhibir els símbols d'aquestes organitzacions no és la millor estratègia. Ho faran aposta, treballant per a l'enemic?

Els sindicats, en general, no tenen molt bona imatge. En part, per mèrits propis; en part, per la criminalització a què són sotmesos quan fan alguna cosa bona. Si destaquen tant la seua presència en protestes, on es pretén arribar a la gent del carrer, quasi que destorben més que ajuden.

Una de les claus de l'èxit del moviment 15-M ha sigut que, per primera vegada en dècades, grups molt nombrosos de gent 'normal' (persones sense un currículum activista) s'han mobilitzat -en general- sense símbols associats als sectors minoritaris que habitualment han denunciat les injustícies. Han saltat, d'aquesta manera, la barrera de la intoxicació informativa. El poble ha vist, amb els seus ulls, que els qui protesten són... el mateix poble: gent normal, indignada perquè la situació és fotuda i els poderosos gaudeixen de privilegis.

Si CCOO i UGT encapçalen les mobilitzacions contra la reforma de l'article 135 de la Constitució, amb les seues maneres de sempre, poden convertir-se en el millor aliat del PP-PSOE.



P.S.: Per cert; no deixa de ser cínic que els dos grans sindicats se sumen a aquestes protestes després d'haver pactat, amb el Govern espanyol i la patronal, l'allargament de la jubilació als 67 anys.

dimecres, 31 d’agost del 2011

El Corredor Mediterrani diu 'prou'

El Corredor Mediterrani, cansat d'aparèixer contínuament als mitjans de comunicació, ha fet hui una roda de premsa per expressar que està "fart". "Estic tip de ser utilitzat políticament; sols demane que em deixen córrer tranquil, que no parlen més de mi", ha dit en un to enfadat.

Aquests dies es troba per la comarca del Gironès, on ha estat practicant la carrera suau, juntament amb el Corredor Polonès, esportista d'Ontinyent aliè a aquesta polèmica. Des de la mateixa ciutat de Girona, ha parlat davant els micròfons.

Prompte han arribat les reaccions per part de representants dels principals partits polítics. Des del PP, Esteban González Pons ha buscat una frase enginyosa -com fa habitualment-, i ha dit que "la improvisació de Zapatero i Rubalcaba no és bona; pensem que no cal córrer amb el Corredor Mediterrani". Pel que fa al PSOE, ha estat Jorge Alarte qui ha fet declaracions: "Nosaltres compartim la indignació del Corredor; què diuen Fabra i Cospedal al respecte?".

dissabte, 27 d’agost del 2011

En menys de cinc segons



Podria dir-nos vosté, en menys de cinc segons, on s'hi troba aquest doll i de quina font es tracta?



La fotografia ha estat realitzada pel meu germà Alfredo Garcia

dilluns, 22 d’agost del 2011

100 anys de Valor (II)



El cas curiós és que hi hagué un canvi lingüístic, i la designació normal de "company" que empraven uns i altres treballadors entre ells mateixos, passà a ser la de "compañero", com ja hem explicat en el Prefaci.

Compañero amunt, compañero avall, compañero ara, compañero després.

En les fàbriques de calcer, tan abundants, també s'oïen coses així:

-Dona'm les tisores teues, compañero, que amb les meues no puc tallar la dòngola.

-Jas-les, compañero.

-Mira, demà vindran uns quants compañeros nous a la nostra secció.

-Això diuen: és que vuit compañeros vells se'n van a la milícia.


(...)


-El guisat de fesols és una mica dolç: allarga'm el saler, compañera.

Li  va donar el saler, la dona, però no gaire pacífica.

-Quin destrellatament és això? A mi no em digues paraules destarifades. Què dimoni de compañera! Consolació, com m'han dit tota la vida, i ja n'hi ha prou d'amollar bajanades!

-Bé, dona, bé; no t'enutges... Si em semblava que dir-te compañera et feia més jove!

-Ja he sentit, massa i tot, que tu i el teu fill us dieu sempre compañero. I tan feliços!

-Cal anar fent propaganda de la idea -deia ell acotant el cap-. S'ha de canviar aquest món tan lleig. I la manera d'anomenar-nos ajuda a fer el canvi. Fes-te compte que quan jo dic enmig del mercat: "Escolta, compañero!", és com si digués "Visca el comunisme llibertari!"



Extret del conte "Compañeros", del llibre d'Enric Valor Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles (1996)

100 anys de Valor




diumenge, 21 d’agost del 2011

El Papa i el pensament propi

Durant un acte de les "Jornades Mundials de la Joventut", i adreçant-se als seus joves (valga la redundància) seguidors...


Joseph Ratzinger / Benet XVI, Papa de Roma o cap de l'església catòlica (18-08-2011): "Heu d'evitar sucumbir davant els corrents de moda, l'interès immediat o els criteris propis, en compte de buscar la veritat sense adjectius".




Comentari: Traduint el teu llenguatge deliberadament indirecte i críptic -pitjor encara que els polítics, en aquest sentit-, entenc que vols que la joventut no pense. Que tu i els teus ja establiu eixa "veritat sense adjectius", estalviant així als catòlics la dura tasca de fer carburar el cervell. Elaboració d'un pensament propi, tal com es defensa des de diversos corrents pedagògics? Res d'això! Pensar no és bo... per al manteniment d'unes regles tan irracionals i antinaturals com les que tu dictes, les quals t'asseguren -a tu i a la teua colla- seguir amb els privilegis de sempre i el control de sectors amplis de la població.

diumenge, 14 d’agost del 2011

Era veritat: "Ratón" pot matar

Possiblement siga oportunista criticar ara l'Ajuntament de Xàtiva per la mort d'un jove de 29 anys a càrrec d'un bou anit al "concurs d'emboladors", acte de la Fira.

Tanmateix, aquest fet hauria de fer-nos reflexionar sobre l'existència de pràctiques 'lúdiques' on l'atractiu rau en el risc (de mort, com a possibilitat present).

D'alguna manera, aquest decés confirma que la contractació del bou "Ratón" -famós per un currículum amb dos morts i molts ferits- per a la Fira de Xàtiva va ser encertada, seguint la lògica d'aquesta mena d'espectacles. Comprovem que sí; que era cert que es tracta d'un animal molt perillós quan actua baix les regles de determinats festejos taurins: per això era un reclam als cartells que l'anunciaven; per això s'han pagat uns 12.000 euros per ell.

Ara, suposem que el mite creix al mateix temps que la cotització de "Ratón", qui serà vist en moltes altres places.

dissabte, 13 d’agost del 2011

A Londres

Interessant article de Francisco Garrido, publicat a Nodo 50, al voltant dels successos ocorreguts principalment a Londres. Més enllà de centrar-se en el que és més visible, en la superfície -la violència mostrada per les televisions-, l'autor tracta d'escarbar en les arrels, en les causes. Un esclat de gamberrada col·lectiva (així se'ns ha venut la cosa) no naix perquè sí, tal com podríem deduir del tractament d'aquest assumpte a la majoria dels mitjans de comunicació.

Vegem un resum del text de Garrido:



- L'atur juvenil a alguns barris de Londres (com Tottenham, on començaren els disturbis) és superior al 25%. Cameron ha retallat en més d'un 50% les ajudes socials als desocupats.

- Tanmateix, la violència que hem vist té més a veure amb la desigualtat que amb la pobresa en sí. Des de la Sociologia i la Psicologia Social es coneix perfectament la relació entre desigualtat i conflictes.

- Londres és la ciutat amb més desigualtat del món desenvolupat. La dècima part més rica acumula 273 vegades més renda que la dècima part més pobra (Una taxa de desigualtat pròpia de les societats esclavistes).


Podeu llegir l'article complet fent clic ací.







dimarts, 9 d’agost del 2011

Destruint la seua pròpia llengua

Ser conscients de la inevitable desaparició del català a mig termini, de seguir les coses com van ara mateix, ens fa a molts adoptar una actitud de rebel·lia. Ens neguem a acceptar-ho i tractem de lluitar per detenir eixe procés.

El valencià és la meua llengua materna, la qual duu implícita una cultura, una forma d'entendre la vida. Sembla bastant lògic que tenir clar que el meu idioma es mor m'ha d'impulsar a fer coses per evitar-ho.

En aquesta lluita hi ha també castellanoparlants -menys dels que ens agradaria, és cert. La implicació en la defensa de causes justes que no t'afecten directament és clau per a que aquestes tiren endavant (exemples: drets dels homosexuals, violència masclista...).

Deia abans que la suma de dos elements -consciència del procés d'extinció del català i tenir aquesta llengua com a materna- hauria de tenir com a conseqüència lògica la participació en accions en favor de la supervivència de l'idioma.

Tanmateix, no sempre és així. Hi ha també l'extrem oposat.

Tenim molts exemples de persones amb poder, cas d'un Alfonso Rus, d'un Rafael Blasco, que pensen en valencià (és la llengua que van mamar a casa), i que saben perfectament -i se'ls hi fot- que les polítiques que practiquen van encaminades a la desaparició del català; del seu propi idioma matern. Gent que adopta, en el seu dia a dia, la submissió lingüística davant el castellà. Negant els seus fonaments culturals i sentimentals, però assolint altes posicions en la jerarquia social.

Què ens diferencia, bàsicament, als catalanoparlants que lluitem d'ells? Per què ens importa que el valencià sobrevisca i a ells els té igual? Eclipsen les seues ambicions personals, en la seua escala de valors, la importància de la pròpia identitat?

dilluns, 1 d’agost del 2011

Retrovisor: Normalitat (finita)

Feia poc que Sergi i Lorena es coneixien. Aquell dia havien estat moltes hores junts, a casa d'ell; quasi tot el temps al llit: fent l'amor, parlant, mimant-se, abraçant-se... Sergi va pensar que allò era meravellós.

En un moment donat, i com si es produïra un pas lògic dintre una successió lenta i previsible de fets, ella digué somrient que se'n tornava a sa casa, que ja es telefonarien. Aleshores, a ell li va envair una sensació agredolça, més agra que no dolça: en aquell precís instant, fou molt més conscient que mai no ho havia sigut abans de la inevitable finitud de totes les coses.



Aquest microrelat fou publicat a L'aixeta el 23 de maig de 2009

divendres, 29 de juliol del 2011

La mort ens furta Vicent Garrido

El dimecres de la setmana passada, 20 de juliol, li vaig enviar un correu a Vicent Garrido per veure si quedàvem els habituals de l'Escoleta de caMot. La idea era reunir-nos i prendre un cafè o sopar, una mena d'acomiadament del curs. "Fa temps que no sé res de tu...", li deia al començament del mail.

No vaig obtindre cap resposta. Quatre dies després, diumenge de matí, m'arribava un missatge al mòbil on em deien que Vicent havia mort.

El 29 de juny, hui fa un mes just, va ser l'últim dia que el vaig veure; teníem reunió de la Plataforma Xàtiva contra la Crisi i les Retallades al local de caMot. Quan es va acabar, ens en vam anar xarrant ell, Olegari i jo fins el cantó de la baixada de l'estació, punt de separació on tantes vegades ens hem quedat parlant abans que cadascú fera el seu camí: ell i Olegari cap a l'estació per anar a Canals; jo, cap a casa. Aquell dia, Vicent estava especialment animat i el seu paisà va haver de tallar la conversa per tal que no perderen el tren.

Vam quedar en que m'enviaria un text, matisant una entrada meua sobre el 15-M, per a ser publicat a L'aixeta. Moviment amb el qual Garrido era bastant crític, i del que no en formava part, com erròniament ha escrit Agustí Garzó a l'edició comarcal del diari Levante.

De Vicent cal destacar el seu compromís. Potser aquesta frase sone a tòpic, però en Garrido cobra tot el sentit. El compromís de Vicent era real; la lluita contra la injustícia era la seua prioritat i ho vivia amb plena intensitat. Explicaré un poc açò.

Diversa gent que conec, i jo mateix, estem o hem estat implicats en activitats que -pensem- persegueixen la construcció d'un món millor. En major o en menor mesura, algunes temporades més que altres. Garrido, en canvi, estava sempre; participant al cent per cent.

Recorde una concentració a Xàtiva contra la massacre de palestins duta a terme per Israel, els primers dies de 2009. Com altres vegades, Vicent va agafar el megàfon per parlar. No buscava el protagonisme, mai l'ha buscat: la indignació li empentava a fer-ho. No he oblidat unes paraules que Garrido va pronunciar per a animar la gent a seguir manifestant-se: "És una obligació!", va dir, donant eixida als seus pensaments sincers. Una obligació ètica: l'adjectiu no el va posar, però ell ho sentia així.

Ens contava, de vegades, una anècdota simpàtica, il·lustrativa de la fidelitat a la seua militància. Estant citat als jutjats, un policia el va cridar per a que passara: "¡Vicente Garrido!". Vicent es va fer el sord, atès que l'agent no havia dit "Vicent", nom que figurava al seu DNI. Va insistir l'uniformat vàries vegades fins que Garrido li va preguntar si no estaria demanant per "Vicent" Garrido...

La mort de Vicent ha arribat sense avisar, resultant així un colp molt dur per als qui l'hem conegut. Ningú no sospitava que els problemes que darrerament arrossegava -suposadament no greus- podien tenir aquest desenllaç; ni ell mateix ho esperava (o potser sí tinguera alguna intuïció, no ho sabem). Diuen alguns que igual ha patit menys així. No ho sé.

Cinc dies després, em costa encara assumir aquest fet. De tant en tant, apareix eixa sensació d'irrealitat, l'impuls de negar el que ha ocorregut.

Vicent... Adéu, Vicent...

dimecres, 27 de juliol del 2011

Esclaves a Xàtiva


Ja fa anys que havia sentit parlar de les condicions d'esclavitud dels treballadors que es dediquen a la fabricació de sabatilles esportives. La marca Nike té la fama, tot i que sembla que la majoria d'elles actuen amb els mateixos escrúpols.

El que no haguera sospitat mai és que la cosa anara a més, fins el punt que s'arribaren a vendre treballadores esclaves a les sabateries. Mireu el cartell de dalt, fotografiat a Xàtiva: 6 euros per una esclava!

Xe! Per a què calfar-se el cap amb rotllos del que és just i el que no. La vida són quatre dies i, al preu de 6 euros, tenir una esclava a casa pot reportar-te molts avantatges. Encara no he donat el pas, però vaig a fer-ho. Per estètica -que no per ètica-, no entraré ací en els detalls de l'ús que li donaré a l'esclava... O a les esclaves, que amb un bitllet de vint en pots aconseguir tres!

Em diu ací un amic que si eixes "esclaves" del cartell són un tipus de sandàlies per a dona o no sé què... No té ni puta idea.

divendres, 22 de juliol del 2011

Camps eclipsa el dur retall de les pensions

En altres ocasions, el ja ex-president Camps s'havia lliurat de l'atenció mediàtica en moments crítics, judicialment parlant, degut a notícies relacionades amb la crisi i les retallades del Govern de Zapatero. Ahir va succeir just el contrari.

La notícia bomba que va suposar la dimissió del Molt Honorable va eclipsar l'aprovació, al Congrés espanyol, de la reforma de les pensions. Podíem llegir-ho, a la majoria dels mitjans, en lletres menudes; en un segon i -fins i tot- tercer plànol.

L'endarrerida posició que açò va ocupar al rànquing de les notícies més rellevants del dia contrasta amb la importància d'aquesta puntellada a l'Estat del benestar. Una reforma aprovada amb els vots de PSOE i CiU, que compta amb el suport dels grans sindicats, CCOO i UGT, i el de la Patronal (CEOE).

Vegem un resum del que aquest Govern d' "esquerres" ha aconseguit dur a terme:


-S'augmenta l'edat de jubilació als 67 anys. Per a cobrar la pensió íntegra s'han d'haver cotitzat 37 anys.

-L'edat de jubilació sols quedarà en 65 anys per a aquells qui cotitzen 38 anys i mig (això significa haver començat a treballar amb poc més de 26 anys, sense cap interrupció fins la fi de la vida laboral).

-Per a calcular la pensió, es comptabilitzaran els darrers 25 anys treballats; fins ara, es tenien en compte els últims 15 anys. El plaç de 15 anys sols donarà dret a rebre el 50% de la prestació.

-Conclusió: s'haurà de treballar més temps per a cobrar unes pensions més baixes.


Tot això és encara més greu si tenim en compte que, en l'actualitat, el 70% de les pensions que es cobren a l'Estat espanyol es troben per baix del llindar de la pobresa.

El Govern espanyol, al servei dels anomenats mercats, fa aquesta reforma amb l'únic objectiu de beneficiar els plans privats de pensions. Cedeix a les pressions dels qui realment marquen la política econòmica d'Europa.

Un pas més en el procés de reducció de l'Estat del benestar, camí de convertir-se en un simple Estat assistencial. Més exclusió social, més misèria, més dolor...

dijous, 21 de juliol del 2011

Darrera actuació de K.O. Camps?

Hi havia gran expectació davant l'anunci d'una improvisada actuació del famós humorista Francis K.O. Camps. La gent hi ha acudit en massa, tot i que el show no estava previst a l'agenda oficial de l'artista.

Abans de començar l'espectacle, s'ha sabut que aquest anava a ser retransmès en directe per les televisions d'una manera totalment innovadora: es tractaria de la primera emissió en format transparent. Segons persones pròximes a Camps, la cosa podria haver sigut idea seua o de Lolly Johnson, coneguda per la seua relació amb una empresa que fabrica xampús.

L'humorista s'ha posat de peu i, instantàniament, s'ha creat un silenci sepulcral a la sala. Moments després, i sense pronunciar cap paraula, però amb un somriure nerviós, Camps ha encès una traca que ha durat més de 20 minuts, incloent el potent masclet final. Sembla que aquest ha provocat una explosió estranya on els assistents asseguren haver escoltat una paraula en dos trons: "hono... rable".

Com sempre, K.O. Camps ha aconseguit sorprendre i que el públic esclafira a riure.

A continuació, el showman ha presentat dos col·laboradors -Rita Barbaritat i Fréderic Pillo-, als quals s'ha abraçat; pensem que ho ha fet per la seua contribució a la creació d'aquest espectacle.

Sobtadament, l'humorista ha esclatat a riure sense un motiu aparent. Aleshores ha dit: "Vaig a fer un sacrifici personal", i ha seguit amb la seua sonora rialla, combinada amb explosions de coets que emetia per la boca. Una fumaguera, en la que es podia veure la seua cara amb un somriure sardònic, ha omplit l'escenari, tapant Camps, Barbaritat i Pillo. Quan aquesta s'ha dissipat, ja no quedava ningú dels tres.

L'enigmàtica frase s'ha relacionat amb un possible acomiadament de K.O. Camps, qui estaria posant fi a la seua carrera d'aquesta manera. Alguns periodistes han pogut preguntar-li, ja fora de la sala, per aquesta possibilitat. La resposta de l'artista ha sigut la següent: "El que ha d'importar és la situació econòmica, que és molt greu".

dimarts, 19 de juliol del 2011

Què divertit lo que escric

Vaig estar el diumenge al Festival Internacional de Benicàssim (FIB), on els grans protagonistes del dia van ser Portishead i Arcade Fire (podeu llegir una bona crònica a El País). Dos grans concerts, certament.

No obstant, un dels meus moments preferits fou la interpretació del tema "Wa Yeah!" a càrrec dels mallorquins Antònia Font.

Davant d'un públic nombrós, cap a les 19:40h, sonava eixa grandíssima cançó que fa difícil que pugues tenir els peus quiets. Eufòria, emoció i optimisme: immenses ganes de viure.

La cara B del festival; una actuació que no apareix a la majoria de les cròniques, atès que aquestes s'ocupen més dels grups que figuren amb lletres grans al cartell. Tanmateix, el concert d'Antònia Font es va poder gaudir més plenament, sense aglomeracions; tal com ocorre amb les bandes que toquen quan encara no s'ha fet de nit al FIB.

Repetisc: 'Wa Yeah!', una grandíssima cançó.



dissabte, 16 de juliol del 2011

Tancar el bloc

Va anunciar el tancament del seu bloc, en una suposada última entrada. Aquesta decisió, amb l'espera de les reaccions en forma de comentaris, fou, en la ment d'Anna, una manera de comprovar què passaria si es morira en aquell moment present.

Dos mesos després, va reprendre l'activitat blocaire.

dissabte, 9 de juliol del 2011

Canal 9, el morrut i les novetats sobre el Cabanyal

Ens assabentem, a través de diferents mitjans de comunicació, com ara elmundo.es, que el Tribunal Suprem ha desestimat el recurs que l'Ajuntament de València va presentar contra la suspensió de l'anomenat PEPRI (El pla per prolongar l'Avinguda Blasco Ibáñez fins el mar, amb el consegüent enderrocament d'unes 1.600 cases del Cabanyal).

És a dir que Rita Barberá no podrà, ara mateix i de manera legal, seguir amb la demolició dels habitatges del barri mariner de València.

No obstant, a la secció de notícies de la "Comunitat Valenciana" del web de RTVV no hi trobem cap al·lusió al respecte. Silenci absolut.

Això sí. Veiem titulars que, suposadament, fan referència a assumptes més importants. Un exemple: "A Elx, primera palmera washingtònia afectada pel morrut roig". Però seran morruts, els de Canal 9?!

dimecres, 6 de juliol del 2011

L'Elefant vs. el Gos


Definamos en primer lugar una virtud real y una virtud falsa, por comparación entre el Elefante y el Perro, emblema el primero de la amistad noble y el segundo de la amistad falsa.

1º. La amistad. - Siempre noble en el Elefante; se concilia siempre con el honor. No tiene la bajeza del perro, que golpeado a veces sin motivo, no conserva ningún recuerdo de ello. El Elefante soporta las correcciones justas, pero no se deja maltratar sin motivo; no perdona las ofensas; por otra parte su amistad es tan inalterable y tan devota como la del Perro. Esta amistad doble es la que conduce a relaciones colectivas y corporativas, pero la amistad servil del Perro sólo favorece el despotismo, el régimen civilizado y bárbaro que no tiene nada en común con aquel donde reinarían las pasiones nobles, como las que se ven en el Elefante. Los déspotas prefieren la amistad del Perro que, maltratado injustamente y envilecido, sirve y ama todavía a quien le ha ofendido.

2º. El amor. - Decente y fiel en el Elefante: escandaloso y criminal en el Perro, que es en amor el más innoble de los cuadrúpedos, aliando todos los vicios a esta pasión, al igual que los civilizados, en cuyos amores dominan la astucia, el fraude, la opresión.

3º. La paternidad. - Juiciosa y honorable en el Elefante. No quiere crear hijos para que sean desgraciados, y se abstiene de procrearlos en cuanto es esclavo. Es una lección que da a los civilizados, asesinos de sus hijos por la cantidad que procrean, sin estar seguros de asegurarles el bienestar. La moral o teoría de falsa virtud les estimula a fabricar carne de cañón, hormigueros de reclutas obligados a venderse por miseria. Esta paternidad imprevisora es falsa virtud, egoísmo del placer. Tanto ha preservado la Naturaleza al Elefante de este vicio, que es arquetipo de las cuatro pasiones afectivas entendidas en sentido verdaderamente social y conveniente a las relaciones generales. El Perro, emblema de falsas virtudes, está dotado de la falsa paternidad que engendra los hormigueros, camadas de once (primero de los números antiarmónicos), conjuntos cuyas tres cuartas partes deben perecer por el hierro, el diente o el hambre.

4º. El honor. - Es la cuarta virtud moldeada en el Elefante; pero no es el honor moral que predica el desprecio por las riquezas y pretende, como Diógenes, que se beba en el hueco de la mano. El Elefante no desea únicamente buenos alimentos (80 litros de arroz por día); desea también un gran lujo en vestidos, en comestibles, en vajilla, en bebida; se siente humillado por un cambio de vajilla de plata en vajilla de barro.



Charles Fourier (1772 - 1837)

dimarts, 5 de juliol del 2011

Més enllà del mur

El grup de música Obrint Pas i els cantants Pau Alabajos i Cesk Freixas van participar a un documental anomenat 'Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid'. Va ser durant una expedició organitzada per la Xarxa d'Enllaç amb Palestina l'estiu de 2009 a Jerusalem i a altres ciutats de Cisjordània.

La iniciativa pretenia denunciar la impunitat de l'Estat d'Israel, el qual practica una política de genocidi i humiliació permanents sobre el poble palestí.

L'any passat hi anà una segona brigada de músics valencians i catalans: At Versaris, Guillamino i La Gossa Sorda.

Teniu més informació sobre el projecte al bloc 'Músics a Palestina'.


Us deixe amb un il·lustratiu vídeo-resum del documental esmentat al primer paràgraf d'aquesta entrada.



"Més enllà del mur. Cançons contra l'aparheid" amb Obrint Pas, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Nabil Almanzour from lugaracogedor on Vimeo.

dijous, 30 de juny del 2011

Rutinari ritual

Quan va finalitzar la cançó, s'escoltà un tret. L'home que era assegut, lligat a la cadira, morí a l'instant; la bala disparada per la persona que havia estat ballant li va rebentar el cervell.

dimecres, 29 de juny del 2011

Crítiques al 15-M realitzades des de certa esquerra

Vaig fer una crítica al moviment 15-M quan sols havien passat sis dies des de les manifestacions que significaren el baptisme del fenomen: parlava del seu caràcter implícitament espanyolista.

Tot i això, hem de ser conscients que el 15-M és una excel·lent i històrica notícia: mai abans hem vist tanta gent indignada al carrer reivindicant drets elementals; s'ha aconseguit penetrar en la societat, fent pols la barrera amb què sempre han xocat els moviments socials. Per altra banda, cal remarcar que el 15-M es va construint constantment, l'anem construint tots si hi participem. A Benimaclet, per exemple, hem pogut veure a les assemblees com la llengua ha format part de les reivindicacions d'una manera seriosa.

Tanmateix, llegint alguns articulistes d'esquerres a mitjans de contrainformació, i atenent a l'agressivitat amb què s'expressen contra el fenomen, es podria arribar a la conclusió que el moviment és una catàstrofe, que quasi millor que ni haguera aparegut.

Vegem tres de les crítiques que es llancen amb virulència.



És intolerable que no es puga portar una bandera republicana a una manifestació.

Al meu parer, es tracta d'una decisió estratègica encertada. Ens importa el missatge, les reivindicacions concretes, o l'exhibició de símbols que poden restar afluència de gent? Per altra banda, això és una veritat a mitges, atès que a la manifestació del 19-J a València hi havia banderes republicanes.


No és un moviment que pretenga enderrocar el capitalisme.

El combustible del 15-M és la injustícia, potser d'una manera intuïtiva, i aquesta ve derivada del sistema capitalista. Les protestes van en la bona direcció; les massives manifestacions del 19-J estaven convocades contra el Pacte de l'Euro, que no és altra cosa que aprofundir en les polítiques neoliberals.

Possiblement no agrada que es proposen mesures realitzables dins el sistema, encara que vagen encaminades a suprimir l'exclusió social? On està el problema? Es pretén construir la utopia -no sabem quina- de la nit al matí? Incendiar bancs?

Una de les claus de l'èxit del moviment és, justament, que s'estan demanant coses que es poden dur a terme.


Per què diuen que són apartidistes, si tots els partits no són iguals? Per què els posen a tots al mateix sac?

No és cert que es posen tots els partits al mateix sac. Des del primer moment s'ha parlat de bipartidisme, de PP-PSOE, com quelcom roin. L'alternança al poder que permet que tot seguisca igual.

A més a més, la filosofia actual -pot canviar, el 15-M es reconstrueix constantment- és exercir pressió sobre els governants, sense estar lligats a cap formació política concreta. És una opció plenament legítima i crec que bastant intel·ligent ara mateix.



Per finalitzar, citaré alguns aspectes que considere molt positius en aquest inesperat fenomen que estem vivint.

a) A les assemblees hi ha una voluntat permanent de consens. Això, de vegades, fa lenta la pressa de decisions, però també reforça la unitat del grup. Pel que he vist, tinc la impressió que la gent més implicada al 15-M té molt interioritzada la idea de voler estar tots units, compartint uns mínims que són bàsics. I això es va contagiant.

b) El 15-M és una ona expansiva que ha servit d'altaveu als moviments socials que, en general, es mantenien fins ara en la marginalitat. Als barris, a les localitats xicotetes, aquests col·lectius, amb experiència en lluites, estan actuant com a motor en les tasques transformadores que s'estan plantejant.

c) La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, creada l'any 2009, ha cobrat un protagonisme espectacular gràcies al 15-M (enllacem ací amb la idea anterior). S'estan aturant desnonaments, amb tàctiques de desobediència pacífica, i amb un clar recolzament popular. Cal valorar aquest fet, impensable fa apenes dos mesos, almenys en la dimensió que ha adquirit actualment.

dimarts, 28 de juny del 2011

VELOCISTA, dignes hereus de SURFIN' BICHOS

L'herència d'aquella banda de rock d'Albacete anomenada Surfin' Bichos (1988-1994) continua estant present a molts grups actuals.

Velocista és una formació de València que recorda, com cap altra, l'esmentat grup. Fins al punt que, en determinats temes del seu magnífic disc Murmullo de la selva virgen, els pots arribar a confondre. Dels Surfin' Bichos, han interioritzat la manera de cantar, les estructures melòdiques, l'actitud i la intensitat que es desprèn -no sols- dels textos. Podríem dir que Velocista són la seua reencarnació actualitzada, musicalment parlant: hi trobem guitarres afilades, distorsió, atmosferes tòxiques i tonades dolces i agredolces.

Deia fa poc Pablo Maronda, component de Maronda, que li molesta eixe mimetisme, al·ludint explícitament a aquests hereus de Surfin' Bichos.

No compartisc la seua opinió des del moment que les cançons de l'àlbum de Velocista són bones i, en alguns casos, molt bones. Copiar -o no amagar en absolut les influències- és legítim, al meu parer, si el que es produeix té qualitat. En música, en literatura i en qualsevol activitat creativa. A més a més, les repetides escoltes ens permeten captar matisos que apunten cap a la construcció d'una personalitat pròpia en un futur.

Quant a les lletres, sense ser genials, cal dir que no estan malament del tot. Per al meu gust, hi ha un lleuger abús en la recerca d'una transcendència forçada. Però això sembla ser el seu estil, marca de la casa també en Surfin' Bichos.

Finalitze l'entrada amb una gran cançó dels valencians i el seu corresponent videoclip. Porta per títol Tormenta tropical, i ens ofereix el contrast d'una melodia alegre amb un text autodestructiu.