dimecres, 31 d’agost del 2011

El Corredor Mediterrani diu 'prou'

El Corredor Mediterrani, cansat d'aparèixer contínuament als mitjans de comunicació, ha fet hui una roda de premsa per expressar que està "fart". "Estic tip de ser utilitzat políticament; sols demane que em deixen córrer tranquil, que no parlen més de mi", ha dit en un to enfadat.

Aquests dies es troba per la comarca del Gironès, on ha estat practicant la carrera suau, juntament amb el Corredor Polonès, esportista d'Ontinyent aliè a aquesta polèmica. Des de la mateixa ciutat de Girona, ha parlat davant els micròfons.

Prompte han arribat les reaccions per part de representants dels principals partits polítics. Des del PP, Esteban González Pons ha buscat una frase enginyosa -com fa habitualment-, i ha dit que "la improvisació de Zapatero i Rubalcaba no és bona; pensem que no cal córrer amb el Corredor Mediterrani". Pel que fa al PSOE, ha estat Jorge Alarte qui ha fet declaracions: "Nosaltres compartim la indignació del Corredor; què diuen Fabra i Cospedal al respecte?".

dissabte, 27 d’agost del 2011

En menys de cinc segons



Podria dir-nos vosté, en menys de cinc segons, on s'hi troba aquest doll i de quina font es tracta?



La fotografia ha estat realitzada pel meu germà Alfredo Garcia

dilluns, 22 d’agost del 2011

100 anys de Valor (II)



El cas curiós és que hi hagué un canvi lingüístic, i la designació normal de "company" que empraven uns i altres treballadors entre ells mateixos, passà a ser la de "compañero", com ja hem explicat en el Prefaci.

Compañero amunt, compañero avall, compañero ara, compañero després.

En les fàbriques de calcer, tan abundants, també s'oïen coses així:

-Dona'm les tisores teues, compañero, que amb les meues no puc tallar la dòngola.

-Jas-les, compañero.

-Mira, demà vindran uns quants compañeros nous a la nostra secció.

-Això diuen: és que vuit compañeros vells se'n van a la milícia.


(...)


-El guisat de fesols és una mica dolç: allarga'm el saler, compañera.

Li  va donar el saler, la dona, però no gaire pacífica.

-Quin destrellatament és això? A mi no em digues paraules destarifades. Què dimoni de compañera! Consolació, com m'han dit tota la vida, i ja n'hi ha prou d'amollar bajanades!

-Bé, dona, bé; no t'enutges... Si em semblava que dir-te compañera et feia més jove!

-Ja he sentit, massa i tot, que tu i el teu fill us dieu sempre compañero. I tan feliços!

-Cal anar fent propaganda de la idea -deia ell acotant el cap-. S'ha de canviar aquest món tan lleig. I la manera d'anomenar-nos ajuda a fer el canvi. Fes-te compte que quan jo dic enmig del mercat: "Escolta, compañero!", és com si digués "Visca el comunisme llibertari!"



Extret del conte "Compañeros", del llibre d'Enric Valor Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles (1996)

100 anys de Valor




diumenge, 21 d’agost del 2011

El Papa i el pensament propi

Durant un acte de les "Jornades Mundials de la Joventut", i adreçant-se als seus joves (valga la redundància) seguidors...


Joseph Ratzinger / Benet XVI, Papa de Roma o cap de l'església catòlica (18-08-2011): "Heu d'evitar sucumbir davant els corrents de moda, l'interès immediat o els criteris propis, en compte de buscar la veritat sense adjectius".




Comentari: Traduint el teu llenguatge deliberadament indirecte i críptic -pitjor encara que els polítics, en aquest sentit-, entenc que vols que la joventut no pense. Que tu i els teus ja establiu eixa "veritat sense adjectius", estalviant així als catòlics la dura tasca de fer carburar el cervell. Elaboració d'un pensament propi, tal com es defensa des de diversos corrents pedagògics? Res d'això! Pensar no és bo... per al manteniment d'unes regles tan irracionals i antinaturals com les que tu dictes, les quals t'asseguren -a tu i a la teua colla- seguir amb els privilegis de sempre i el control de sectors amplis de la població.

diumenge, 14 d’agost del 2011

Era veritat: "Ratón" pot matar

Possiblement siga oportunista criticar ara l'Ajuntament de Xàtiva per la mort d'un jove de 29 anys a càrrec d'un bou anit al "concurs d'emboladors", acte de la Fira.

Tanmateix, aquest fet hauria de fer-nos reflexionar sobre l'existència de pràctiques 'lúdiques' on l'atractiu rau en el risc (de mort, com a possibilitat present).

D'alguna manera, aquest decés confirma que la contractació del bou "Ratón" -famós per un currículum amb dos morts i molts ferits- per a la Fira de Xàtiva va ser encertada, seguint la lògica d'aquesta mena d'espectacles. Comprovem que sí; que era cert que es tracta d'un animal molt perillós quan actua baix les regles de determinats festejos taurins: per això era un reclam als cartells que l'anunciaven; per això s'han pagat uns 12.000 euros per ell.

Ara, suposem que el mite creix al mateix temps que la cotització de "Ratón", qui serà vist en moltes altres places.

dissabte, 13 d’agost del 2011

A Londres

Interessant article de Francisco Garrido, publicat a Nodo 50, al voltant dels successos ocorreguts principalment a Londres. Més enllà de centrar-se en el que és més visible, en la superfície -la violència mostrada per les televisions-, l'autor tracta d'escarbar en les arrels, en les causes. Un esclat de gamberrada col·lectiva (així se'ns ha venut la cosa) no naix perquè sí, tal com podríem deduir del tractament d'aquest assumpte a la majoria dels mitjans de comunicació.

Vegem un resum del text de Garrido:



- L'atur juvenil a alguns barris de Londres (com Tottenham, on començaren els disturbis) és superior al 25%. Cameron ha retallat en més d'un 50% les ajudes socials als desocupats.

- Tanmateix, la violència que hem vist té més a veure amb la desigualtat que amb la pobresa en sí. Des de la Sociologia i la Psicologia Social es coneix perfectament la relació entre desigualtat i conflictes.

- Londres és la ciutat amb més desigualtat del món desenvolupat. La dècima part més rica acumula 273 vegades més renda que la dècima part més pobra (Una taxa de desigualtat pròpia de les societats esclavistes).


Podeu llegir l'article complet fent clic ací.







dimarts, 9 d’agost del 2011

Destruint la seua pròpia llengua

Ser conscients de la inevitable desaparició del català a mig termini, de seguir les coses com van ara mateix, ens fa a molts adoptar una actitud de rebel·lia. Ens neguem a acceptar-ho i tractem de lluitar per detenir eixe procés.

El valencià és la meua llengua materna, la qual duu implícita una cultura, una forma d'entendre la vida. Sembla bastant lògic que tenir clar que el meu idioma es mor m'ha d'impulsar a fer coses per evitar-ho.

En aquesta lluita hi ha també castellanoparlants -menys dels que ens agradaria, és cert. La implicació en la defensa de causes justes que no t'afecten directament és clau per a que aquestes tiren endavant (exemples: drets dels homosexuals, violència masclista...).

Deia abans que la suma de dos elements -consciència del procés d'extinció del català i tenir aquesta llengua com a materna- hauria de tenir com a conseqüència lògica la participació en accions en favor de la supervivència de l'idioma.

Tanmateix, no sempre és així. Hi ha també l'extrem oposat.

Tenim molts exemples de persones amb poder, cas d'un Alfonso Rus, d'un Rafael Blasco, que pensen en valencià (és la llengua que van mamar a casa), i que saben perfectament -i se'ls hi fot- que les polítiques que practiquen van encaminades a la desaparició del català; del seu propi idioma matern. Gent que adopta, en el seu dia a dia, la submissió lingüística davant el castellà. Negant els seus fonaments culturals i sentimentals, però assolint altes posicions en la jerarquia social.

Què ens diferencia, bàsicament, als catalanoparlants que lluitem d'ells? Per què ens importa que el valencià sobrevisca i a ells els té igual? Eclipsen les seues ambicions personals, en la seua escala de valors, la importància de la pròpia identitat?

dilluns, 1 d’agost del 2011

Retrovisor: Normalitat (finita)

Feia poc que Sergi i Lorena es coneixien. Aquell dia havien estat moltes hores junts, a casa d'ell; quasi tot el temps al llit: fent l'amor, parlant, mimant-se, abraçant-se... Sergi va pensar que allò era meravellós.

En un moment donat, i com si es produïra un pas lògic dintre una successió lenta i previsible de fets, ella digué somrient que se'n tornava a sa casa, que ja es telefonarien. Aleshores, a ell li va envair una sensació agredolça, més agra que no dolça: en aquell precís instant, fou molt més conscient que mai no ho havia sigut abans de la inevitable finitud de totes les coses.



Aquest microrelat fou publicat a L'aixeta el 23 de maig de 2009