diumenge, 30 de gener del 2011

Duran i Lleida vol ser polític (ni "pobre" ni "funcionari")

El dissabte 22 de gener, el president del PP, Mariano Rajoy, va demostrar habilitat política llançant una proposta indefinida, però populista: concretament, demanava que es revisaren els complements de les pensions que reben els polítics que han sigut diputats o senadors, i que s'eliminara qualsevol cosa que poguera significar un "privilegi".

Rajoy -o els seus assessors- sap que el context en què diu això no és altre que la retallada de les pensions públiques. I també és conscient -ell, Arriola i/o qui l'assessore- que a les safates d'entrada de molta gent estan arribant correus electrònics on es detallen els privilegis -sense cometes- de la classe política. Des d'un punt de vista estratègic, el gallec va estar molt encertat. Oportunista.

Tres dies més tard, Josep Antoni Duran i Lleida, portaveu de CiU al Congrés, va contestar el president del PP amb les següents paraules: "Ha arribat un moment en què s'ha de defensar la dignitat de la política. Si vostès [s'adreçava a un grup de periodistes] volen que aquí hi vingui simplement gent que no tingui cap propietat, i la societat en general pretén que aquesta Cambra sigui una Cambra de funcionaris i gent pobra, anem pel millor dels camins."

La traducció immediata d'eixes declaracions és la següent: "No em dóna la gana cobrar menys: em negue a guanyar el que guanya un funcionari, un pobre. Jo vull seguir rebent més diners que la immensa majoria de la població. Sóc un polític."

Duran i Lleida justifica eixes declaracions al seu bloc, tot i matisar que "segurament" no hauria d'haver dit "pobres" sinó "amb pocs recursos econòmics". Les emmarca dins el "debat" sobre els sous dels polítics. "Hem de ser molt conscients que arreu del món democràtic, al nostre entorn europeu i a qualsevol altre país democràtic, la política està ben pagada, i que si no ho està baixa inexorablement de qualitat. Aquest és l’autèntic debat.", afirma el convergent.

El català diu que, a qualsevol país democràtic, "la política" està ben pagada. Qui és "la política"? Per què no diu "els polítics"? Potser emprar eixe truc lingüístic genera menys rebuig pel fet d'amagar un poc la intenció?

A més a més, la justificació d'un sou privilegiat -viatges, dietes, etc. a banda- descansa sobre el següent raonament: si els polítics no cobren sous elevats, "la política" baixa de qualitat.

Deixant a un costat la discutible afirmació implícita que actualment gaudim d'una "política" de bona "qualitat", he de mostrar la meua discrepància respecte l'argumentació de Duran. Per què ha de ser així? On està la relació causa-efecte? Seguint eixa mateixa lògica, milloraria l'ensenyament si els mestres cobràrem sous com els seus? Per posar un exemple que em queda prop, vaja.

I ja que la cosa ha començat parlant de pensions, no està de més recordar que, a l'Estat espanyol, més del 70% dels pensionistes cobra pensions que estan per baix del llindar de la pobresa. Xifra que, òbviament, augmentarà amb la reforma pactada per CCOO, UGT i el Govern de Zapatero (reforma, per cert, recolzada per Duran i Lleida). No augmentaria la "qualitat" de vida de la gent que cobra una pensió, senyor Duran, si les incrementàrem en compte de reduir-les?

dissabte, 29 de gener del 2011

L'experiment de l'eterna joventut

A l'atzar va atribuir aquell científic de poca rellevància el fet d'haver aconseguit la fórmula de l'eterna joventut. Accidentalment, al seu laboratori havien confluït una sèrie de circumstàncies imprevistes, les quals donaren com a resultat l'elixir més desitjat al llarg de la història de la humanitat.

Realitzades les constatacions empíriques, Roderic Lleixà procedí a l'autoaplicació del descobriment. Segons les seues previsions, primerament compliria anys cap enrere, com una sort de Benjamin Button valencià. Posteriorment, l'edat del científic s'establiria en vint-i-cinc per a sempre.

“Una vida entregada a l'hedonisme il·limitat.”, pensà.

La cosa no va anar del tot com ell esperava. L'envelliment de la gent que l'envoltava, l'ocultació permanent del seu secret i la inadaptació constant als canvis socials que es produïen són sols tres exemples d'una llarga llista d'elements que amargaven la seua existència. I la soledat: l'aïllament més profund que hom puga imaginar com a tret que destacava per damunt de tot.

Un cert dia, considerant que poc més hi havia a observar en aquella conducta, els habitants del planeta Ximtra que havien dut a terme l'experiment -escollint Roderic com a objecte d'investigació- posaren fi sobtadament a la seua vida.

divendres, 28 de gener del 2011

Botifarra al Palau de la Música Catalana

El divendres passat actuaren Pep Gimeno Botifarra i Miquel Gil al Palau de la Música Catalana. El de Xàtiva sembla tenir més prestigi institucional al Principat que al País Valencià, cosa ben lògica si tenim en compte la diferent estima per la pròpia cultura que les respectives administracions mostren. Si segueix augmentant la seua fama -i, per tant, sent cada vegada més visible a la Catalunya cultural- serà acusat aviat de perillós-catalanista-violent per dedicar-se a rescatar les nostres arrels?

Vegeu el mini reportatge de TV3 sobre el concert ací.

dimecres, 26 de gener del 2011

A la mani per les pensions amb arguments

La Plataforma pels Drets Socials de València ha convocat una manifestació per a demà dijous 27 amb el lema "No a la retallada de les pensions". A la Plataforma hi ha partits polítics, sindicats i altres organitzacions: Intersindical Valenciana (STEPV), EUPV, CNT, CGT, CS Terra, COS, Endavant, Esquerra Anticapitalista, Col·lectiu Autònom de Treballadors... No hi són CCOO i UGT, sindicats que fa poc han començat a cedir públicament -suposadament immersos en un procés de negociació- per tal de "salvar-li la cara al PSOE" (són paraules de la prestigiosa Catedràtica d'Economia Miren Etxezarreta).

Pel que fa als arguments per a eixir al carrer, extraurem algunes idees d'una entrevista realitzada a l'esmentada economista:


-L'objectiu de tota l'operació per part del Govern espanyol no és altre que beneficiar les pensions privades.

-Es pretén disminuir les pensions. És molt greu augmentar de 15 a 25 anys el còmput per a calcular la pensió; també que es puge de 15 a 18 anys cotitzats per tenir dret a una pensió.

-El que subjau a tot açò és una important operació del sistema financer: els grans fons de pensions representen el 22% de tots els fluxos de capitals que hi ha rondant pel món.

-Per què els pensionistes han d'estar finançats amb les cotitzacions de treballadors i empreses? Amb els impostos es finança la Casa Reial, l'Exèrcit, l'Educació... Per què no es fa el mateix amb les pensions?

-És fals que les pensions públiques estiguen en crisi (això es ve dient des de fa molts anys). Recomane que ningú firme pensions privades.

-Des de 1971, la riquesa de l'Estat espanyol s'ha doblat. On estan eixos diners? Per què no es fan servir per a pagar les pensions?

-El BBVA, amb CCOO i UGT, té una empresa per a gestionar les pensions privades. Aquests sindicats obtenen d'això molts diners; són còmplices de la privatització de les pensions.

-S'està reduint l'Estat del Benestar fins que quede en un simple Estat Assistencial.


Aquestes idees podeu escoltar-les desenvolupades per la pròpia Miren Extezarreta al vídeo que hi ha baix d'aquest paràgraf. Es tracta d'una xerrada impartida a Saragossa fa una setmana. L'economista té un estil didàctic i un llenguatge que permeten que persones com jo puguem entendre -un poc almenys- com va tot això dels diners, les pensions, els impostos i tota la pesca. Al contrari que altres pedants -presumptes experts- que pretenen fer-nos creure que saben més del que realment saben, venent ideologia neoliberal disfressada d'objectivitat acadèmica.


Las pensiones. Verdades y mentiras. (Miren Etxezarreta) from Social Art Producciones on Vimeo.



dilluns, 24 de gener del 2011

Canal 9 encobrint la violència anticatalanista

La descripció dels fets elementals de la notícia és ben senzilla: Membres i simpatitzants de Coalición Valenciana (CV), GAV i España 2000 han intentat agredir Joan Laporta quan accedia a l'interior d'un hotel a València per tal de participar en un acte de Solidaritat Catalana (SI).

El titular de l'edició digital del diari El Mundo, gens sospitós d'independentista, diu així: "Intenten agredir Joan Laporta en la presentació de Solidaritat Catalana a València".
Canal 9, per contra, resumeix els esdeveniments de la següent manera: "El líder de Solidaritat per la Independència, Joan Laporta, ha visitat València i s'han viscut moments de tensió. Membres del Grup d'Acció Valencianista, Coalició Valenciana i d'Espanya 2000 han contestat als crits dels diputats i simpatitzants de Solidaritat per la Independència, que moments abans havien demanat a les portes de l'hotel la independència dels Països Catalans. Agents de la Unitat d'Intervenció de la Policia han retingut sis persones fins que ha començat l'acte."

Laporta visita València i es viuen moments de tensió: relació causa-efecte, segons la nostra televisió pública; una cosa provoca l'altra. El responsable és, per tant, el líder de SI. Com si la "tensió" (cínic eufemisme per a parlar d'un intent d'agressió) no haguera estat creada directament per un subjecte (els anticatalanistes) envers un objecte (Laporta).

Els membres de CV, GAV i España 2000 "han contestat als crits dels diputats i simpatitzants de Solidaritat per la Independència". Dos comentaris: a) sembla que es tracte d'un xiquet al pati de l'escola que justifica una agressió dient que ha començat l'altre; b) ambigüitat deliberada quan es diu que "han contestat": si no coneguérem bé la notícia, no sabríem que ací "contestar" equival a intentar repartir hòsties.

Interessant, per altra banda, la defensa implícita que fa Canal 9 de l'actuació dels qui han intentat agredir Laporta. Presenten CV com un partit més pacífic del que la pròpia formació s'encarrega de fer creure. Al seu web es podia -i es pot- llegir açò: "Desde las JJCV esperamos y deseamos que Juan Lapuerta visite Valencia, ya que tendrá un recibimiento hostil que es como tiene que ser recibido en nuestra patria valenciana este impresentable independentista radical". Per als informatius de la televisió autonòmica, no es tractava d'una recepció ("hostil"), sinó d'una "contestació". Van més enllà que el partit de Sentandreu quant a presentar-lo com un grup civilitzat.

La cosa no és valorar l'opció política liderada per l'ex-president del FC Barcelona. Personalment, no m'identifique amb el seu projecte en general ni considere encertada l'estratègia de SI al País Valencià. Però no parlem d'això ara.

El que vull denunciar és l'actitud de Canal 9 (l'actuació dels anticatalanistes d'extrema dreta es denuncia sola): ocultació d'informació, relat deformat de la realitat i justificació implícita de l'ús de la violència contra els defensors de determinades idees.

dilluns, 17 de gener del 2011

Microrelat a la ràdio

L'Associació de Relataires en Català (ARC) va posar en marxa un concurs de microrelats anomenat "ARC a la Ràdio" que s'iniciava l'octubre de 2010. L'objectiu és anar implantant la lectura de contes breus als programes de ràdio sobre llibres i literatura. La temàtica general duu per títol "secrets" i cada mes hi ha un subtema: secrets de família, secrets d'Estat, secrets professionals... A juny de 2011 s'acaba el concurs.

A més d'un guanyador final, cada mes hi ha cinc obres seleccionades que són llegides al programa "Històries" de Ràdio Argentona.

El mes de desembre, el meu microrelat Al meu treball va ser un dels cinc triats. I, per tant, Sílvia Cantos, presentadora del programa "Històries", el va llegir en antena. No cal que diga que em va fer il·lusió. Ací teniu la gravació per si voleu escoltar-la.



dissabte, 15 de gener del 2011

WikiRebels, objectiva aproximació a WikiLeaks

Al recomanable programa de TV3 '30 minuts' es va emetre el dijous de la setmana passada, 6 de gener, un interessantíssim documental de la televisió sueca SVT al voltant de WikiLeaks i Julian Assange. El reportatge, amb el títol de WikiRebels, i d'una hora de duració, és una aproximació seriosa i objectiva al fenomen que ha suposat la irrupció d'aquesta organització a l'actualitat; també es parla, inevitablement, de l'estrella mediàtica en què s'ha convertit el seu carismàtic i polèmic líder.

Sovint visitem els blocs amb presses i no ens detenim a veure vídeos llargs (fem moltes coses així a Internet: deglutició ràpida de continguts curts). Tanmateix, us aconselle que busqueu una estona apropiada i un seient còmode per mirar aquest documental.









dimarts, 11 de gener del 2011

CCOO ja no s'oposa a la jubilació als 67 anys

Extret de la pàgina web del sindicat CCOO (11/01/2011):

"Toxo considera urgent un pla de xoc per a l'ocupació dirigit als joves i als aturats de llarga durada, recuperar el poder adquisitiu de les pensions i, en aquest context,
rebutjar la jubilació als 67 anys de forma generalitzada i obligatòria i recuperar l'acord de la Funció Pública."




Comentari: És a dir que la posició actual de CCOO sobre la prolongació de l'edat de jubilació als 67 anys és la mateixa que la del Govern espanyol. El propi Zapatero ha dit, en diferents ocasions, que hi haurà flexibilitat en aquesta mesura. Els tertulians defensors de la política econòmica neoliberal dels socialistes han qualificat de "responsable" el canvi de discurs de l'esmentat sindicat.

diumenge, 9 de gener del 2011

El terme 'infumable' deixarà de ser despectiu

Seguint la filosofia de la nova llei antitabac, l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ha anunciat que, en les properes modificacions del seu diccionari, la paraula 'infumable' hi apareixerà (actualment no existeix), però sense el sentit despectiu que té a l'ús col·loquial.

"La nostra línia sol ser la contrària: actualitzar el diccionari partint de l'observació social. I sí que ho fem quan incloem aquest mot; però li donem el significat contrari per tal de fer pedagogia en consonància amb els temps que corren: si es pretén deslegitimar l'acció de fumar, una cosa infumable no pot ser dolenta". Són paraules d'un membre de l'IEC que ha demanat l'ocultació de la seua identitat després que, davant representants de la premsa, li caiguera un paquet de tabac de la butxaca.

La pretensió és, amb el temps, canviar l'associació d'idees actual quan hom escolta el terme de què parlem. Per exemple, direm que una cançó és infumable si es tracta d'una peça molt bona. "Com m'agrada l'arròs al forn. És infumable!", escoltarem en un futur.

Per la seua banda, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) no s'ha pronunciat oficialment al respecte. Tanmateix, la seua presidenta, al ser preguntada per l'assumpte, ha afirmat en to de broma que es tractava d'una "decisió infumable". La intenció de la resposta ha estat ambigua: podria tractar-se d'una aplicació del nou significat del mot -segons l'anunci de l'IEC- i, per tant, d'una valoració positiva; o potser estem davant una mostra més de les males relacions entre les dues institucions.



Evidentment, açò és una notícia inventada en clau d'humor.

dimecres, 5 de gener del 2011

Nit al Ras a Xàtiva

La gent de caMot ha organitzat -hem organitzat- una activitat per al divendres 7, el nom de la qual és Nit al Ras. L'acció consisteix, com el seu propi nom indica, a passar una nit al carrer; l'objectiu és cridar l'atenció sobre la gran quantitat de persones que, a Xàtiva, es troben en situació d'exclusió social i/o precarietat. A més d'això, es fan reivindicacions concretes en la direcció d'incrementar els diners destinats a ajudes d'emergència (clicant l'enllaç de dalt podeu ampliar la informació).

Informar, sensibilitzar i reclamar. Eixa és la triple intenció de la iniciativa.




Hi haurà lectura de textos, desdejuni popular i altres activitats per tal de reforçar aquest crit solidari. Toni Cucarella, Andreu Valor, Toni Espí i Toni de l'Hostal han confirmat la seua assistència a la concentració.

L'acció està convocada per caMot, però també per Cremats, un altre col·lectiu de Xàtiva format per gent jove amb molta energia i ganes de millorar el món que ens envolta. A nivell de partits polítics, es compta amb el suport explícit d'EUPV, PSPV i BNV.

Estic bastant convençut que serà un èxit. Esperem, a més, que l'Ajuntament i l'oposició atenguen les reivindicacions.