diumenge, 23 de desembre del 2012

Vestit de pres per a Sabadell-CAM a Xàtiva




Un vestit de pres. Això és el que va deixar ahir el Pare Noël a l'oficina de Sabadell-CAM. I no ho va fer de manera gratuïta, atès que allí es va justificar el perquè d'aquell 'regal':


La CAM, amb la seua història recent, és sinònim d’un saqueig dels diners públics, dels nostres diners.

Després de ser intervinguda per una gestió corrupta, amb 3.000 milions d’euros de les nostres butxaques, la seua ex-directora general encara va exigir cobrar una pensió vitalícia de 370.000 euros. I els seus consellers van rebre prejubilacions de 2 milions (d’euros).

Investigada per la Justícia, la CAM ha estat al servei de l’administració autonòmica, possibilitant el lluïment d’aquesta amb projectes faraònics; afavorint l’enriquiment desorbitat de polítics i dirigents de la caixa; i, finalment, ajudant a l’empobriment de la societat.

Per tot això, li regalem un vestit de pres!


Fou un dels cinc punts escollits per aquest Santa Claus. Els altres van ser la seu del PP, Bankia, l'Agència Tributària i l'Ajuntament.

Al bloc de caMot, responsables d'aquesta acció divertida i reivindicativa, hi podeu trobar més informació.

Per cert. Aquest matí, segons ha demostrat un usuari de Twitter, encara estava penjat el vestit de pres...


dissabte, 15 de desembre del 2012

Noël for Vendetta


El dia 22 de desembre a les 17:30h i des de l'estació de Renfe, jo, el Pare Noël, visitaré la vostra ciutat: Xàtiva. I ho faré indignat, preocupat com estic per tota la situació social que hi ha. Sí: no sols estic pendent dels xiquets; sé que hi ha grandets que no s'han portat bé últimament, causant dolor, fam i misèria.

Per això, en aquesta ocasió, durant la meua presència a la cap


ital de la Costera, faré un recorregut públic per la lo
calitat, repartint 'carbó' als qui necessiten millorar la seua conducta. Tot tindrà -això sí- un aire festiu, amb música i la millor de les intencions: l'esperit nadalenc estarà present, i tots vosaltres i jo creiem en la capacitat de rectificar.

No avance a qui li deixaré 'regals', ni tampoc quins presents seran en concret (Deixem un marge per a la sorpresa...). La intenció és que certa gent reflexione sobre el que ha fet. Sí que puc afirmar que, en qualsevol cas, ho faré amb la meua característica rialla: un símbol d'amor i de pau, de fraternitat i concòrdia. És Nadal!!

HO, HO, HO...!!!



Pàgina de Facebook de Noël for Vendetta

dilluns, 3 de desembre del 2012

Retrovisor: Díaz Ferrán: "Menos samba..."



Quan he vist al diari Público que el president de la CEOE, Díaz Ferrán, apostava per "treballar més i guanyar menys" com a sol·lució per a eixir de la crisi, he pensat que es tractava d'un titular-caricatura sensacionalista del periòdic progre de Jaume Roures.

Però després, llegint la notícia sencera i veient el vídeo, he comprovat que el missatge que volia llençar el cap dels empresaris era certament eixe. Ja era hora que algú diguera les coses clares!

Sembla que l'home té els dies comptats com a president de la patronal espanyola, atès que ell mateix ha decidit avançar les eleccions per al càrrec que ostenta. No ha descartat presentar-se, però és vox populi que no ho farà, en un gest de generositat cap a altres possibles candidats.

Com tothom sap, Ferrán ha destacat per la seua excel·lent gestió com a empresari: Air Comet sols deu 100 milions d'euros; els problemes de Marsans per a pagar un préstec a Banesto podrien ser més greus del que són; l'asseguradora Mercurio ha d'aportar garanties per la irrisòria quantitat de 18 milions d'euros; i només compta amb una única demanda per presumpte frau fiscal en relació amb Aerolíneas Argentinas.

El seu currículum l'avala per a -d'una manera altruista- aportar receptes per a eixir de la crisi: treballar més i guanyar menys; es pot dir més alt però no més clar. I ho fa ara que encara és president de la CEOE, raó per la qual les seues declaracions tenen major repercussió. Tot són bones intencions en Díaz Ferrán.

Ens ha recordat allò tan important que el famós músic brasiler, Reinaldo de sousa, ja va cantar l'any 1976: "Menos samba e mais trabalhar".



Aquesta entrada va ser publicada a L'aixeta el 15 d'octubre de 2010

dijous, 22 de novembre del 2012

Retrovisor: Vocabulari per entendre l'assumpte d'Israel i Palestina

Davant la complexitat de l'assumpte d'Israel i Palestina, L'aixeta ha decidit elaborar un xicotet vocabulari per tal de facilitar la comprensió del que els mitjans de comunicació ens conten al respecte.


Antisemita: Persona que critica la política d'Israel consistent en assassinar palestins, ocupar les seues terres, humiliar-los, etc. Si vas a eixa manifestació, ets un antisemita radical i roig.

Culpa: Concepte on s'inverteix la lògica habitual, vàlid per explicar on resideix la responsabilitat de la mort de molts palestins. Difícilment comprensible, el seu mecanisme és així: Israel llança bombes i míssils que maten i mutilen moltes persones a Palestina; però, paradoxalment, la culpa no s'ha d'atribuir al subjecte de l'acció, sinó sempre a Hamàs. Un soldat israelià ha mort un llaurador palestí amb quatre trets, però la culpa és de Hamàs.

Escut humà: Persona palestina que no pertany a Hamàs i és assassinada o ferida per l'exèrcit israelià. L'aplicació d'aquest concepte, d'alguna manera, eximeix a Israel de tota responsabilitat en les morts dels palestins. Israel ha mort hui setanta-tres persones, però eren escuts humans.

Fòsfor blanc: 1) Misto de color blanc. 2) També és una arma, considerada química per moltes organitzacions, que pot causar cremades greus; en tot cas, hem de dir que Israel no la utilitza mai. He encès la cigarreta amb un fòsfor blanc mentre pensava que Israel no ha utilitzat mai el fòsfor blanc, valga la redundància.

Genocidi: Destrucció o persecució de grups humans concebuts com a entitats nacionals, ètniques, racials o religioses; sempre i quan no siga Israel el subjecte de l'acció. El d'Israel no és un genocidi i prou!

Holocaust: Gran matança de persones. Concepte mai aplicable a Israel. El que fa Israel no és un holocaust perquè no.

Objectiu militar: Qualsevol lloc de Palestina atacat per Israel: casa, magatzem d'aliments, hospital, seu de l'ONU, carrer, pont, etc. Israel sols ataca objectius militars.

Reacció: Conjunt de manifestacions (actituds, pensaments o moviments) que sorgeixen enfront d'una situació establerta determinada. En el cas que ens ocupa, hom podria pensar que la violència palestina és una reacció a l'ocupació (amb els seus assassinats, humiliacions, etc.) per part d'Israel. Però no és així: la resposta (reacció) és sempre l'acció d'Israel, de manera que l'origen del problema sempre s'ha d'atribuir a Palestina. Israel té dret a respondre (resposta, reacció) matant més de mil persones en tres setmanes perquè és un estat democràtic.

Resposta: Reacció.

Resposta desproporcionada: Quan Israel ataca Palestina (sempre s'ha d'afirmar que és una resposta, com se sap) hi ha un número de palestins assassinats a partir del qual es diu que és una resposta desproporcionada. Ningú coneix aquest número amb exactitud. La resposta d'Israel ha estat desproporcionada: si haguera mort quaranta persones menys, potser hauria estat bé.



Aquesta entrada fou publicada el 18 de gener de 2009.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Dies de companyia

Sóc conscient que la soledat és intrínseca a l'ésser humà. És un fet que he anat assumint amb el pas dels anys, amb la maduresa i la consciència de la nostra condició finita. Estem sols davant la tragèdia de l'existència: el desig de transcendir, de viure sempre, front la inevitabilitat de la mort. Dóna igual que et submergisques en una càlida i prolongada abraçada, que gaudisques d'animades converses... L'efímera il·lusió de la companyia dóna pas a la realitat pura i dura: dins el grup, som individualitats aïllades, solitàries; cadascú amb la seua ment i els seus pensaments i sentiments.

Per tot això, fou una grata sorpresa despertar-me aquell dia amb la ment de Lluís dintre la meua. Era un simple fruit de l'atzar?; la suma de les nostres voluntats? El cas és que vaig experimentar una sensació d'immensa calidesa, desconeguda fins aleshores; l'extrem oposat a la soledat. Lluís i jo, juntets, front la vida; compartint l'experiència, la consciència, tots els sentiments i pensaments.

Puc afirmar que, durant uns dies, em sentí vertaderament feliç. Totes les pors s'atenuaven amb eixa fusió, infinitament més íntima que unir els cosos baix les mantes en ple hivern. Les alegries eren compartides de veritat, i no partides, com succeeix sempre.

Un dia, de sobte, Lluís -la seua ment- se'n va anar (vaig saber llavors que havia vingut a mi per pròpia voluntat). Vaig intentar conèixer els motius de la partida, però ell només va somriure i va dir: “Ha estat bé. Adéu”.



Aquest microrelat va guanyar el "minirepte 54", plantejat a la web relatsencatala.cat, on s'havia d'escriure un conte de l'estil de Pere Calders (partir d'una situació extraordinària) sense superar les 250 paraules.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Retrovisor: Eleccions a Euskadi: una visió distinta

Una visió diferent a la de la majoria dels mitjans de comunicació. El periodista Javier Ortiz, coneixedor de la realitat basca, fa una lectura interessant del resultat de les eleccions autonòmiques a Euskadi. L'article és curtet i es llig amb molta facilitat.





  • El vot d'una persona en Àlaba val tres voltes més que el d'una persona en Biscaia.
  • El bloc autodeterminista segueix sent majoritari a la societat basca.
  • La crida de l'esquerra abertzale al vot nul ha obtingut un resultat important.
  • Patxi López serà lehendakari amb la majoria social en contra; això podria dinamitzar la societat basca.

Entrada publicada a L'aixeta el 2 de març de 2009, no molt de temps abans de la mort de Javier Ortiz.

divendres, 7 de setembre del 2012

Els límits del pseudoperiodisme

La història la coneixereu tots:

Un vídeo íntim d'una regidora (PSOE) d'un poble de Toledo de 6.400 habitants és difòs per Internet. Ella -Olvido Hormigos- presenta una denúncia en la Guàrdia Civil, assegurant que, des de l'alcaldia (PP), s'ha enviat un correu amb la gravació. Es planteja dimitir i, finalment, no ho fa.

Periodista Digital és un diari online amb una línia conservadora extrema i demagògica. Tant el tractament de les notícies com els comentaris dels seus lectors traspassen sovint línies (línies roges, que diuen ara) que altres portals no s'atreveixen a creuar. Desconec amb exactitud fins on arriben els límits de la llibertat d'expressió -de la qual sóc plenament defensor-, però el sentit comú em diu que l'insult gratuït hauria d'estar penat; sobretot si es practica sobre una persona que, presumptament, ha sigut objecte d'un greu delicte. Parlem d'insults o desqualificacions que es poden catalogar com a injúries? Segons el DCVB, aquesta n'és la definició: "Ofensa greu, de paraula o de fets, contra el bon nom o l'honor d'algú."

Què opineu sobre aquests comentaris relacionats amb l'esmentada notícia, realitzats a PD des de l'anonimat?


Meee cahis!
El socialismo es la ruina para España.Para muestra 1 boton: El porno-video de la zorra de Toledo, El papelon de la forense-socialista en el caso de Rutz y Jose,etc

Leandro
Dice que esto le pasa por ser concejala... no hija, no... esto te pasa POR PUTA

The Putton Berbener
Concejala, con marido, dos hijos y dos queridos. Hay que ver cuanta gente matenía esta reptiliana... digo LAGARTA.


A banda d'això, i ja referint-nos a la forma de presentar la informació per part del diari (no signada per cap periodista en concret), hi trobem una imatge extreta del vídeo i també un enllaç a una pàgina on, segons se'ns diu al text, [la gravació] "es pot veure amb detall". És a dir: es promou la difusió d'un vídeo privat, el qual s'ha escampat per la xarxa en contra de la voluntat de qui en ell apareix; i, a més a més, s'il·lustra la notícia amb un fotograma del mateix. No hi ha límits ací? Val tot?

El pseudoperiodisme practicat per aquest pamflet, dirigit per Alfonso Rojo (ex-col·laborador d'El Mundo i tertulià d'Intereconomía), és habitualment repugnant en general. I tot i tractar-se de premsa fem -de la qual hom no espera rigor ni bon gust- el pseudoperiodisme hauria de tenir uns límits que no sempre s'observen. Els mateixos, òbviament, que qualsevol tipus de periodisme.

dimecres, 8 d’agost del 2012

Sheldon i Carlos

 

Sheldon Adelson i Carlos Fabra; Carlos Fabra i Sheldon Adelson. El magnat estatunidenc, investigat per blanqueig de diners procedents del negoci de la droga; el de l'aeroport sense avions, acusat de tràfic d'influències, suborn i quatre delictes fiscals.

No hi ha certa semblança física? La funció (de robar) fa el rostre?


divendres, 27 de juliol del 2012

Grans cançons amb Suede

L'any passat, va reaparèixer la banda britànica Suede, després de quasi deu anys d'inactivitat (des de fa un temps, el que cal preguntar-se és quin important grup desaparegut no ha regressat: en queda algun?).

Etiquetats com a formació que pertanyia al so brit-pop dels 90, es diferenciaren d'altres bandes per les seues influències glam (T.Rex, David Bowie), per la fantàstica veu del vocalista i, també, per la magnífica col·lecció de grans cançons creades.

Vaig veure un tros de l'actuació de Suede al Festival de Benicàssim de fa -ja!- nou anys i em va agradar molt. No sé si aquesta nit, al Low Cost de Benidorm, Brett Anderson (el cantant) estarà en forma per a oferir-nos el seu característic repertori de posturetes i una bona interpretació, ni si el grup en conjunt sonarà bé. Espere que sí.

Siga com siga, estic segur que escoltaré l'impressionat tema We Are The Pigs, extret del seu àlbum més fosc, Dog Man Star (1994). El vídeo d'aquesta cançó fou censurat a molts mitjans i ens ofereix un panorama que, tal com van les coses, qui sap si el podríem veure per ací en un temps... Gaudiu-lo.


dimarts, 24 de juliol del 2012

Una estranya malaltia explicaria els múltiples viatges de Luis de Guindos

És sabut que el ministre d'Economia i Competitivitat, Luis de Guindos, viatja constantment per tot Europa i més enllà. Berlín, Londres, París, Leeds, Pequín... són  algunes de les ciutats que freqüenta l'home de Rajoy en desplaçaments "d'urgència". Si atenem a les notícies, sempre que De Guindos ha de volar cap a algun lloc, ho fa amb presses, com si hi haguera certa desesperació.

El que desconeixíem, i que explica tant la quantitat de viatges com la rapidesa amb que el ministre puja als avions, és que una estranya malaltia es troba en l'origen de tot. Per fer-nos-en una idea aproximada, el trastorn seria el contrari de l'agorafòbia: "en compte de refugiar-se en casa per evitar possibles atacs d'ansietat, el ministre sent la necessitat de viatjar per por a estar prop de la seua llar i dels seus", ens explica un prestigiós i pèssim psicòleg.

Sembla que aquesta fòbia es manifesta sobtadament, de manera inesperada. Aleshores, quan això ocorre, Luis de Guindos, amb símptomes de pànic, agafa corrents un avió -el Govern sempre en té alguns exclusivament preparats per a ell- i se'n va a Londres, a Singapur o a qualsevol altra ciutat llunyana. Per altra banda, la distància del desplaçament és directament proporcional a la intensitat de l'atac d'ansietat. Per exemple, el mes de març se'n va anar a Pequín perquè es trobava especialment angoixat. "A Xina!", afirmen que li va dir al pilot només entrar a l'avió.

dijous, 19 de juliol del 2012

Montoro, cínic sense escrúpols

Durant la convalidació de la darrera i històrica retallada pressupostària al Congrés espanyol...


Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda i Administracions Públiques (19/07/2012): "No hi ha diners a les arques públiques per a pagar serveis".




Comentari: Aleshores, per què no en recapteu més? Per què no perseguiu el frau fiscal (de 80.000 euros per part de les classes adinerades, segons un estudi de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona) i sí, pel contrari, amnistieu els evasors? Per què no augmenteu la pressió fiscal sobre les grans fortunes, la qual, des de 1999, ha passat del 41% al 30% d'IRPF per les seues rendes? Amb les vostres polítiques, esteu empentant molta gent a la misèria, a la malaltia, a la mort. I ho feu des del cinisme més absolut, atès que repetiu mentides i mitges veritats; des de l'absència d'escrúpols i des de la seguretat que vosaltres no tindreu mai problemes econòmics.

dilluns, 9 de juliol del 2012

Retallar per privatitzar

La gent del Seminari d'Economia Crítica Taifa fa una tasca pedagògica consistent en explicar el funcionament de les nostres societats. I ho fa des d'una perspectiva crítica; o el que és el mateix: sense interessos que condicionen el seu discurs.

Al seu darrer Senzillament (full divulgatiu que ens apropa a un assumpte concret), es qüestiona la suposada necessitat de les retallades. Resumim ací un text que, en realitat, ja és un resum; però aquestes línies ens poden aportar un canvi de perspectiva per a entendre el sentit de les polítiques que estan destruint l'Estat del benestar (i, a mena d'aperitiu, ens serveixen per a abordar textos de major extensió).




-Els governs ens diuen que les retallades són necessàries per a eixir de la crisi: si no es redueix el dèficit, el deute seguirà augmentant i haurem de ser intervinguts; això obligaria a prendre mesures molt dures.


-En realitat, les mesures dures ja s'estant aplicant (retallada de 27.000 milions d'euros al pressupost del Govern).


-Les retallades no són imprescindibles; hi ha altres formes de reduir el dèficit: augmentar impostos als més adinerats, perseguir el frau fiscal... Però es fa justament el contrari.


-Es pot concloure que, amb les retallades, el Govern no persegueix eixir de la crisi. Hi ha altres interessos.


-Un dels interessos és la privatització d'àmbits de gestió pública: retallant en Sanitat, es fomenta l'ús de mútues privades; congelant les pensions, s'incentiva la contractació de plans privats de pensions; precaritzant l'escola pública, s'empenta l'alumnat cap a la privada...


-Sembla haver-hi una planificació i no una resposta a una conjuntura. Objectiu: assolir la màxima privatització possible dels serveis públics.

divendres, 6 de juliol del 2012

Il·lustrant l'asimetria entre valencià i castellà

No és estrany trobar-se amb gent que considera que el valencià ja ha assolit un grau de normalització pràcticament equiparable al del castellà. Molts tenim més que clar que això es troba molt lluny de la realitat, però cal tenir en compte quina és la sensació d'altres persones, alienes a la vertadera situació de la nostra llengua. De vegades, podem tenir una percepció distorsionada en aquest sentit degut a que ens relacionem, sobretot, amb companys amb els quals compartim determinats plantejaments.

Per a mi, i per a altres, és una obvietat que el català és una llengua desprestigiada en procés d'extinció -desapareguda ja a moltes zones del País Valencià-, i que rep el menyspreu o la indiferència de molta gent. Però és una tasca necessària recordar certes obvietats, demostrar-les (tot i que demostrar una obvietat semble una contradicció), il·lustrar-les.

Vegem tres exemples -en podrien ser moltíssims més- del dia a dia, situacions quotidianes que ens venen bé per deixar palès l'abisme que hi ha entre un idioma de prestigi i un d'altre que es troba a anys llum de la normalització.



1) S'està celebrant un natalici. En un moment donat, algú té la iniciativa de cantar en valencià per tal de felicitar, col·lectivament, la persona que compleix anys. Hi ha confusió pel que fa a la lletra, dificultat per a consensuar unes mateixes frases.

2) Un grup d'amics, assegut a la taula d'un bar d'un poble menut on tots parlen català, conversa animadament. Arriba un estranger que viu al poble i, tot i que entén perfectament la llengua d'Ausiàs March, apareix, de sobte, el castellà en escena.

3) Li pregunten a algú per la traducció d'una paraula anglesa: "Què vol dir door?". Respon en valencià ("Porta") perquè és una persona conscienciada amb la causa, però té una sensació d'estranyesa, pensa que l'altre esperava un mot castellà



 Us venen al cap altres situacions d'aquesta mena?

dissabte, 30 de juny del 2012

Torna "L'aixeta"

Torna L'aixeta, sí. I dic que torna perquè se n'havia anat: un bloc on passen tres mesos sense que hi aparega cap entrada nova és un bloc mort. Així que tornem; o ressuscitem. Aquesta temporada he estat segrestat per una intensa activitat laboral i, també, per la preparació d'uns exàmens d'anglés.

Aquesta entrada és una mena d'aterratge amb dos apunts curts de caràcter més o menys personal. D'ara endavant, tractarem de mantenir una periodicitat... -diguem-li- digna, seguint la línia miscel·lània de sempre.

  • El meu germà Alfredo i jo vam encetar, fa uns pocs mesos, un bloc nou. Es tracta de microfragments, un espai on, cada diumenge, hi apareix un post format per una fotografia i un xicotet text. La pretensió és que la imatge i les paraules constituïsquen una unitat.
  • En aquesta primera meitat de 2012 s'han publicat dos llibres de microrelats en els quals apareixen contes meus. Per una banda, tenim 365 contes, un any de contes, projecte engegat per la dinàmica Mònica Roig, creadora d'un bloc -365 contes- on, durant un any sencer, es van anar penjant diàriament relats enviats per gent molt diversa. Ací, podem trobar L'espill i Canvi d'estat. L'altre llibre és fruit d'una col·laboració entre l'Associació de Relataires en Català i el programa 'Històries' de Ràdio Argentona: un concurs de microrelats en què, cada mes, se seleccionaven cinc contes que, posteriorment, es llegien a l'esmentat espai radiofònic. El seu títol és Secrets i conté 45 històries curtes; la meua aportació és Al meu treball.

dimecres, 28 de març del 2012

Vaga de consum?

Paral·lelament a la convocatòria de vaga general per demà, i confluint en el mateix dia, s'ha difós per Internet la idea de dur a terme una protesta consistent en no consumir.

Ja fa temps que es parla de com les vagues tradicionals han anat perdent efectivitat degut a diversos factors: les noves formes en què s'organitza el món dels treballadors; l'aprenentatge per part del poder en relació a desactivar la mobilització mitjançant la intoxicació informativa; la indefensió, cada vegada major, de les persones ocupades...

Certament, calen noves estratègies (imaginació al poder, que es deia). I la vaga de consum presenta diversos avantatges: és menys controlable; suma els aturats a la protesta; facilita l'èxit de la vaga, a l'aturar la maquinària del sistema (actua, així, en combinació amb la vaga general tradicional)...

No obstant, li trobe dos inconvenients a aquesta vaga de consum.

El primer té a veure amb com s'ha realitzat la campanya de la mateixa. Baix el meu punt de vista, i basant-me en la informació a què he accedit, veig que l'acció és excessivament difusa. Es parla d'aturar el consum per complet, el màxim que es puga: no fer servir telèfons ni ordinadors, no gastar electricitat ni aigua, etc. Potser no és mala idea, però possiblement haguera sigut millor acotar l'acció, concretar-la més de cara a una major efectivitat. Per altra banda, és cert que hi ha coses que són de sentit comú: si vas a fer vaga, no té sentit que et pregues una cervesa al bar, per exemple.

L'altre punt feble està relacionat amb el món de les comunicacions. Hui, en assumptes que afecten quantitats massives de població, la realitat és més la percepció d'aquesta que la pròpia realitat en sí; i eixa percepció es produeix en gran mesura a través de la televisió, d'Internet i les seues xarxes, de la ràdio...

Esperanza Aguirre està animant ja els seus seguidors a penjar fotos i vídeos de "piquets violents". N'hi haurà moltes, reals o manipulades. Demà hi ha la guerra de la vaga al carrer, però també està la guerra de la informació; i ací tindrem la intoxicació que tractarà de criminalitzar la protesta. La lluita se seguira minut a minut a través de Twitter, de Facebook, dels portals dels diaris digitals. Anem a deixar eixe camp de batalla a l'enemic, per a que l'ocupe plenament i construïsca el seu relat replet de mentides? L'èxit de la vaga depèn també del que es conte, no sols de la realitat pura.

En aquest sentit, "desendollar-se" dels ordinadors i dels mòbils demà resta més que suma a la vaga general. No és complementari.

Això sí: l'acció de no consumir és una bona idea i es pot dur a terme de moltes maneres que sí ajudaran a l'efectivitat de la mobilització. La desconnexió total -amb Internet inclòs- l'hauríem d'organitzar per a un altre dia, no coincident amb una vaga general.

dijous, 8 de març del 2012

Juan Roig, president!

O siga: que arriba Juan Roig, president de Mercadona, i, per a presentar els milionaris resultats de 2011 de la seua empresa, el tio va i es disfressa de polític. Com si el fet de guanyar barbaritats de diners li donara legitimitat per a impartir lliçons del que cal o no cal fer a l'administració.

No. No ens empassem tots la idea implícita que governar és el mateix que dur un negoci.

L'objectiu de Roig és guanyar diners. Cada any més; la qual cosa assumim com a normal, però hauria de ser motiu d'estudis psicològics: per a què collons volen aquests superempresaris tants milions d'euros? Expandir una empresa fins arribar... a l'infinit? És precís això per a viure?

Un govern hauria de marcar-se com a meta el benestar de la població (sí, sona ingenu, ho sé): satisfer les necessitats bàsiques per a viure; garantir drets com l'educació i la sanitat; etc. I tot això no té res a veure amb buscar el màxim benefici mitjançant una cadena de supermercats. Són parcel·les diferents.

O és que Juan Roig ha creat una societat paral·lela dins de Mercadona i no ens hem assabentat? Amb els seus milions, ha construït escoles i centres de salut secrets on acudeixen els treballadors de Mercadona? Ha organitzat tot un sistema amb tribunals de justícia, policia Hacendado i moltes més coses que els governs solen gestionar?

Però és que, a més a més, el tio ens ha arreat una mena de programa electoral que et tomba de tos; agarreu-vos fort:

-Amb la reforma laboral de Rajoy, ell haguera anat "més lluny".
-L'absentisme laboral és "un problema": cal controlar més els treballadors, que ja se sap que som uns malfaeners i els culpables de tota la crisi.
-S'ha de "desincentivar" l'atur: inquietant al·lusió més o menys subtil a la reducció de prestacions per desocupació.
-Hem de reduir els ponts, que "ens costen 1.200 milions d'euros" (com fa aquests càlculs?). No es referia a ponts com el de Calatrava, sinó als festius. A treballar més, redéu!
-És "necessari prendre mesures dissuasòries" en relació amb la sanitat. Adivina, endevinalla: copagament!

I com a remat final, el model a seguir és... el de les botigues de xinesos. Aguarda't! Treballar, treballar i treballar sense parar. Res de temps lliure per gaudir: l'hedonisme el deixem per als supermans com ell o el de Zara. Ja ens deien que la vida ha de ser una vall de llàgrimes...

Sembla que Roig ha repetit prou això de "la cultura de l'esforç" (poc original, certament). Per què no fa ell un esforç i es calla un poc?

dijous, 19 de gener del 2012

Fabra parla amb Rajoy

En la seua compareixença a Les Corts, Alberto Fabra, el president del Consell, ha criticat la "injusta" financiació autonòmica. En eixe sentit, ha anunciat que parlaria amb Rajoy per solucionar aquest assumpte.

El que ningú no esperava era que la conversa amb el flamant president de l'Executiu espanyol es produïra ja aquesta nit. Des de L'aixeta, hem tingut accés a la mateixa; la reproduïm a continuació:




Alberto Fabra: "Mariano... Ascucha, Mariano...".

Mariano Rajoy: "Escucho..., o no".

AF: "Mira. Que quiero hablar sobre la finanzación, porque los cidadanos..., pues hay que contarlos a todos y...".

MR: "Pero, ¿quieres vocalizar bien, hombre?".

AF: "Ja, ja, ja... Como eres, Mariano".

MR: "No me vengas con peloteos, por mucha planta de Bertín Osborne que tengas".

AF: "Mira... ¿Podem millorar eso de la finazzación?".

MR: "Depende".

AF: "¿De qué, Mariano?; ¿de qué?; de què?; ¿de qué?; de què?; ¿de qué?".

MR: "Mira, Carlos. No me cambies el acento en la 'e' a cada segundo, que me mareas. Me estoy liando de manera notable".

AF: "Volem una finanzación més justa per a los cidadanos".

MR: "Mire, usted. No es mi intención mantener el actual modelo. Tengo la voluntad de cambiarlo, pero en la vida nada es para siempre".

AF: "Això és que sí o és que no, Mariano?; que no m'ha aclarao".

MR: "Creo que estoy hablando de manera clara. Yo doy siempre la cara".

AF: "Y yo, y yo... Hoy lo ha dicho yo eso en Les Cuerts valencianas".

MR: "Me gusta. Veo que aprendes de forma notable; me parece colosal".

AF: "Sí, Mariano, gràcies. Entonses, esto ya lo vamos hablando, ¿no?".

MR: "No le quepa la más mínima duda, Carlos".

AF: "Penges tu, Mariano?"

MR: "¡Detente, malandrín! Sí quiero que me prometas que no harás más aeropuertos sin aviones. Que... ¡recórcholis!".

AF: "No, si yo soc Alberto, no el otro".

MR: "Bueno, bueno... Confío en que no te vendas por tres trajes. ¡Ande usted con Dios!".

AF: "Sí, Mariano, sí... Yo, los cidadanos..., sí, sí".

dimecres, 4 de gener del 2012

De Guindos en qüestió

Després de fer-se pública la xifra d'aturats a l'Estat espanyol (4.422.359)...


Luis de Guindos, ministre d'Economia i Competitivitat (03/01/2012): "Les dades de l'atur posen en qüestió l'Estat del benestar".






Comentari: Aquestes declaracions posen en qüestió la teua voluntat de garantir els drets elementals de la població. L'Estat disposa de moltíssims diners -la priorització de despeses la decidiu vosaltres (exemple: un milió d'euros al dia per mantenir tropes a Afganistan)- i, a més, en pot recaptar molts més si vol, mitjançant impostos a les classes altes. Per altra banda, les teues paraules tenen tota la traça d'anar destinades a que parega inevitable allò inadmissible (*).



(*) L'última part de la frase està copiada d'una vinyeta d'El Roto.