Sóc conscient que la soledat és intrínseca a l'ésser humà. És un fet que he anat assumint amb el pas dels anys, amb la maduresa i la consciència de la nostra condició finita. Estem sols davant la tragèdia de l'existència: el desig de transcendir, de viure sempre, front la inevitabilitat de la mort. Dóna igual que et submergisques en una càlida i prolongada abraçada, que gaudisques d'animades converses... L'efímera il·lusió de la companyia dóna pas a la realitat pura i dura: dins el grup, som individualitats aïllades, solitàries; cadascú amb la seua ment i els seus pensaments i sentiments.Per tot això, fou una grata sorpresa despertar-me aquell dia amb la ment de Lluís dintre la meua. Era un simple fruit de l'atzar?; la suma de les nostres voluntats? El cas és que vaig experimentar una sensació d'immensa calidesa, desconeguda fins aleshores; l'extrem oposat a la soledat. Lluís i jo, juntets, front la vida; compartint l'experiència, la consciència, tots els sentiments i pensaments.
Puc afirmar que, durant uns dies, em sentí vertaderament feliç. Totes les pors s'atenuaven amb eixa fusió, infinitament més íntima que unir els cosos baix les mantes en ple hivern. Les alegries eren compartides de veritat, i no partides, com succeeix sempre.
Un dia, de sobte, Lluís -la seua ment- se'n va anar (vaig saber llavors que havia vingut a mi per pròpia voluntat). Vaig intentar conèixer els motius de la partida, però ell només va somriure i va dir: “Ha estat bé. Adéu”.
Aquest microrelat va guanyar el "minirepte 54", plantejat a la web relatsencatala.cat, on s'havia d'escriure un conte de l'estil de Pere Calders (partir d'una situació extraordinària) sense superar les 250 paraules.
