dilluns, 6 de maig de 2013

La pròtesi d'Adrián i la solidaritat

El cas d'Adrián -23 anys, de Llíria- il·lustra molt bé el model de Sanitat cap al qual caminem inexorablement (o no): A aquesta persona, després de ser operada del genoll, se li implanta una pròtesi que l'ajudaria a tenir una bona recuperació. Posteriorment, se li exigeix un pagament (repagament) davant la sorpresa d'ell i dels seus familiars. No podent fer front a la quantitat, se li lleva la peça. Així de cru, així d'inhumà.

Cada vegada, ens trobem ací amb més situacions que ens recorden el que fa anys que ens conten sobre la Sanitat als EEUU. Un sistema insolidari, basat en l'accés a la curació en funció de la capacitat econòmica de què disposes.

Per a que el model que PSOE-PP-CiU-PNB estan impulsant des de fa anys -des que governa Rajoy, a marxes forçades- arribe a instal·lar-se del tot, cal que la societat veja amb normalitat els passos que s'hi donen, que no s'escandalitze. De moment, successos com els d'Adrián són notícia; el problema vindrà quan no ho siguen (Cal lluitar perquè no arribe això). Als EEUU, un fet d'aquesta naturalesa no crida l'atenció perquè forma part del paisatge, de les regles del joc.

Hui hem sabut que la reacció de solidaritat que l'assumpte ha generat ha desembocat en un final feliç: una persona li ha prestat una pròtesi al xic de Llíria. I és que, més enllà del que és visible -les brutals retallades-, el que el Govern pretén destruir és una altra cosa (immaterial): l'empatia social, la xarxa de recolzament mutu que encara impregna la nostra societat. Volen aconseguir que ens sentim indiferents davant la desgràcia aliena: un model (més) competitiu on l'altre siga un rival, una amenaça, i no un possible company. La inhumanitat com a normalitat.

No és inevitable. La resistència social és un factor que, des dels centres de poder que dicten aquestes polítiques, es té molt en compte.