Em disculpareu el pragmatisme del títol d'aquesta entrada. Sé que, sovint, les coses s'han de plantejar des de punts de vista no purament utilitaristes. Vegeu-lo com una innocent provocació.
Reprenguem la qüestió, formulada d'una altra manera: quin sentit té la figura d'una
Reina de la Fira? Perquè se suposa que n'ha de tenir algun, de sentit, veritat? I ha de ser molt evident perquè mai no s'explica i, a més, sembla que tothom accepta aquest element com a part del paisatge amb plena normalitat.
La Reina de la Fira té la funció de...? Representar la Festa? És això, més o menys, no? Acceptem que es aquesta la seua missió i seguim amb les reflexions (Si algú considera que no es tracta d'açò, que m'ho explique, per favor).
Per què ha de ser dona i no home la persona que representa la Fira de Xàtiva? I per què ha de ser una dona -més o menys- guapa, atractiva segons els patrons de bellesa actuals? Hi ha altres requisits, a banda d'aquest i de l'edat (ha de ser jove), per a ser Reina de la Fira?
Què fa exactament la Reina per a representar la Fira? Anar als diversos actes que es realitzen? Ha de participar en aquests o limitar-se a ser-hi?
Personalment, considere que la Reina de la Fira és un pur element decoratiu, en la línia d'un dels papers que tradicionalment ha ocupat la dona a la nostra societat. Semblant a la Fallera Major o a les xiques que acompanyen els vencedors d'una carrera de motos (Més pròxima a la primera -la bellesa comparable a la de la flor que s'adora en
poemes folklòrics- que a les segones -amb connotacions més explícitament sexuals). Pense que l'existència d'aquesta figura és incompatible amb la igualtat entre home i dona: en la mesura en què es posa l'accent en aquest rol de florer, les persones de sexe femení són menys percebudes amb la capacitat de dur a terme aquelles tasques que, habitualment, realitza l'home.
Cuán breve tiempo y cuán mínimo desplazamiento en el espacio lo llevan a un pelo de formar parte de una dorada melena mecida hermosamente por la brisa de la tarde, coronamiento refulgente de la belleza de una muchacha y atributo idolatrado por el amante, a convertirse en el abyecto residuo que, privado de la compañía de sus iguales en la testa de la joven, mancilla el plato de brócoli servido en la mesa y repugna abismalmente al comensal, al mismo amante de antes, que con gesto desencajado cercano a la náusea lo evacúa de la comida, con ayuda del tenedor. ¡Drástica transición, esta del pelo!
Em disculpareu el pragmatisme del títol d'aquesta entrada. Sé que, sovint, les coses s'han de plantejar des de punts de vista no purament utilitaristes. Vegeu-lo com una innocent provocació.
