No era açò

Hui he vist, a la televisió, un programa on parlaven sobre això que anomenen bullying. Trobe que, per una banda, l’assumpte s’ha posat de moda, però que també és cert que els jóvens de hui són molt violents, amb tant de videojoc i tantes pel·lícules on es mata amb total tranquil·litat.

Tot això m’ha fet recordar la meua època de l’institut. He vist, a la memòria, la imatge d’un xic que venia amb mi a classe. Era poqueta cosa: prim, amb una expressió trista i un pentinat clàssic amb ratlla marcada a l’esquerra. Sempre era sol i crec que alguns companys del curs es reien del seu aspecte, de la roba que duia (no anava com la resta: portava pantalons de tela i camises d’home major).

Fins i tot, recorde haver participat en alguna broma de les que patia al vestuari. Evidentment, allò no tenia res a veure amb açò que està ocorrent ara mateix. És cert que cada vegada érem més els qui ens ficàvem amb ell, però, en el fons, no hi havia mala intenció. Jo, almenys, no vaig tenir en cap moment la sensació d’estar fent alguna cosa roïna. Pense que ell ho veuria com un joc, que no plorava ni suplicava de veritat i que es va inventar aquell presumpte «atac d’ansietat», tal com ho va definir un professor que em tenia mania.

Aquest relat va ser escrit per a un projecte contra l'assetjament escolar organitzat des de l'IES Consuelo Aranda, d'Alberic. Clicant ací accedireu al vídeo complet.