Has vist com s’apropa,
caminant per la vorera, amb la seua feminitat elegant. Al moment, has posat
l’esquena recta i has estès una mica els dits de la mà dreta, agafant el
cigarret de la mateixa manera en què ho fa Humphrey Bogart en la imatge que
visualitzes a la teua ment. El cambrer ha mirat la tassa buida de cafè, ha
fixat els ulls en ella de manera fugaç i t’ha preguntat després si volies
alguna cosa més. Tu has aclucat els ulls —de nou, has imitat Bogart, conscient,
inconscient, de fer-ho— i, sense mirar-lo, li has dit que no, amic, gràcies,
amb gran seguretat en tu mateix. Has sentit el so dels talons de les seues
sabates a molt poca distància, el ritme que evoca el moviment sensual dels
malucs, l’estil en la mesura justa, idònia. Has optat per no girar-te. En
compte d’això, has fet una xuclada al cigarret a càmera lenta, alhora que has
percebut, de reüll, el seu cos, i també el seu perfum. A continuació, ella ha
arribat, t’ha fet un bes rutinari i s’ha assegut a la taula. «Demà dinem a ca
els meus pares, recorda-ho», t’ha dit, somrient. Tu has assentit amb el cap i,
després de baixar la guàrdia uns instants, has continuat actuant.
