divendres, 19 de novembre de 2010

La suplantació de Laura

Fa temps que sé massa bé que qui diu ser la meua dona no ho és en realitat. Actue com si no me n'haguera adonat del canvi i ella no ha sospitat, fins ara, que jo conec la veritat. Gràcies a la meua innata astúcia, aguditzada pel perill de ser descobert, puc mesurar de manera extrema cada gest, cada reacció.

La conspiració està sent duta a terme amb un alt nivell de perfecció. I en això justament radica la seua gran errada: ella s'assembla massa a la meua dona; físicament i psicològica, ningú (ningú que no fos jo, evidentment) no podria saber que la impostora no és Laura.

He de confessar que no sé en quin moment exacte es va produir la substitució. Tampoc no sé què han fet amb la meua dona. Sóc conscient -això sí- que les conseqüències per a la meua persona, en cas que saberen que m'he adonat de la suplantació, serien fatals.

He abandonat últimament la idea de la rebel·lió: ni matar-la ni obligar-la a explicar tota la història. La desfavorable correlació de forces m'obliga a ser caut.

Fent de la necessitat virtut, he anat desenvolupant a la ment una nova visió de la situació, un canvi de filosofia que, d'alguna manera, suposa un diferent enfocament de la meua existència. Partint del fet que els comportaments de totes les persones són, al cap i a la fi, interpretacions de rols, he pensat que no és una mala idea prolongar aquest estat de coses per a sempre: fingir tota la vida que crec que ella és Laura. Al menys, mentre no veja el moment idoni per a la venjança i l'esclariment de tot.

En realitat, la finalitat de viure és trobar la felicitat. I he de reconèixer que m'estic acostumant tant a aquest nou panorama que ja m'agrada i tot. Quasi que més que el d'abans, pel fet que l'observació de la vertadera realitat m'aporta el plaer intel·lectual de saber-me per damunt de tot el que m'envolta, a més d'un punt de divertida ironia. Per resumir-ho, diria que, a partir d'ara, consideraré la suplantació de Laura com un simple secret de família: baix la meua exclusiva possessió; no compartit, evidentment.

7 comentaris:

kirikú ha dit...

Has vist l'"Ardilla Roja"? No sé perquè ..., però em recorda a aquella història.

Vicent Terol ha dit...

Hola, kirikú! Gràcies pel comentari.

Sí que he vist eixa pel·li i em va agradar molt. A partir de 'Lucía y el sexo', el Médem ja no m'ha interessat massa.

No la recorde amb total exactitud, però crec que et refereixes a quan la xica recupera la memòria però fa com si encara tinguera amnèsia.

Tot bé? Ja parlem!

Josep Lluís ha dit...

Content amb el canvi... que pillastre ;)

Albert A ha dit...

Hi he arribat de casualitat, buscant una altra Laura i m'he topat amb aquesta magnífica suplantació. Hauré de vigilar la meua família un poc més. ültimament els trobe una miqueta canviats... :)

Albert

Vicent Terol ha dit...

Gràcies pel comentari, Albert... Jo t'assegure que sóc jo i que aquest bloc és "L'aixeta", no una suplantació...

Anònim ha dit...

Capgras

Vicent Terol ha dit...

Gràcies pel comentari, Anònim. Mai no havia sentit parlar de la síndrome de Capgras. He mirat alguna cosa a Internet, a partir de la teua intervenció. Molt interessant.