MANEL, número u de vendes a l'Estat espanyol

Que Manel haja venut, en nou dies, més de 10.000 còpies del seu segon treball és un fet remarcable, sobretot en plena crisi de la música gravada en format físic. Que, ara mateix, 10 milles per veure una bona armadura -que així es diu el disc- siga el CD més venut a l'Estat espanyol és quelcom històric: feia 15 anys que un àlbum cantat en català no ocupava eixe primer lloc.

I és que, tot i que qualitat i èxit no van sempre de la mà, sol ocórrer que la genialitat acaba tenint, inevitablement, una acollida considerable (més o menys limitada, però considerable). No és un fenomen de màrqueting: simplement, que els Manel són musicalment molt bons -com pocs grups ara mateix-, tenen lletres intel·ligents i una personalitat pròpia. Es diferencien de la resta; per damunt i ben lluny.

Qualsevol que gaudira amb Els millors professors europeus -el seu primer treball- esperava amb ansietat nous temes de la banda barcelonina. És el que et pot passar amb, posem per cas, Los Planetas, Joan Miquel Oliver o Arcade Fire (tenint en compte, és clar, com de subjectius poden ser els gustos en qüestions musicals). Qualitat, idiosincràsia, superioritat artística respecte la majoria dels grups i cantants del moment.

No sé dir encara si aquest 10 milles per veure una bona armadura respon a les expectatives creades. L'he escoltat només dues vegades i sí he detectat la presència clara de bastants dianes. M'ha fet la impressió de ser una mica diferent a l'anterior, tot i sonar 100% Manel. Més eclèctic, més pop i un poc menys mediterrani i tradicional. Quant als textos, potser hi ha un llenguatge més indirecte i menys històries amb personatges. Parle, en tot cas, de primeres sensacions.

Hi ha una cançó que, malgrat no haver estat inclosa a la promoció del disc, m'ha enganxat des de la primera escolta. Amb ella us deixe; es diu El Miquel i l'Olga tornen.







Calleu, nobles consellers,
guardeu-vos la raó que us quedi,
i amb un pas viu i decidit,
marxeu on sigui que us esperin.
Baixeu les baldes, ajusteu
finestres i correu cortines,
poseu els nens al llit;
si dormen, mireu com respiren.

Perquè si és bo o és dolent,
no importa molt ara mateix,
que sembla tan clar que ens equivoquem
com que ho anem a fer.

Voleu, amables pretendents ,
fins altres braços que us valorin.
I pel camí no pregunteu,
deixeu que el nostre amor es fongui,
guardarem com un tresor,
les vostres panxes, les carícies
i us jurem, per un moment
ens pensàvem que podíem.

Però si truca algú no contesteu,
que el cel ja és prou ple de valents,
i sembla tan clar que ens equivoquem
com que ho anem a fer.

-Olga, t’he portat una rosa.
-Jo a tu unes margarides.
-Escolta, estava pensant…, aquesta vegada és la bona no?
-Va,call a i dona’m la mà.

Guardeu-vos forces, bona gent,
potser ens veurem un altre dia,
sabem que volíeu fer més,
però què hi farem, així és la vida.
T’equivoques d’uniforme i
dispares a qui més estimes,
t’equivoques de remei
i va i s’infecta la ferida.

I alguna estona -què us penseu?-
també ens agrada estar contents,
però sembla tan clar que ens equivoquem
com que ho anem a fer.