diumenge, 29 de maig de 2011

CV i el blaverisme al País Valencià

Fa uns dies, Coalició(n) Valenciana va anunciar que suspenia les seues activitats polítiques, amb l'argument que les urnes els han mostrat un escàs recolzament (uns 10.000 vots a les eleccions autonòmiques del 22M). Si teniu humor, podeu llegir l' "acort" pres pel "Consell Foral de Coalicio (sense accent) Valenciana".

CV és -o ha sigut- un partit minoritari caracteritzat, bàsicament, per dos trets: posicions d'extrema dreta i blaverisme agressiu. En aquesta segona faceta -la principal de la formació-, el seu discurs es resumeix en anar més enllà que el Govern del PP quant a l'odi a tot allò que sone a català; tractar de pressionar-lo per aquesta banda.

No faltarà qui faça la següent lectura d'aquesta notícia: el discurs blaver ha fracassat; per sort, és molt minoritari a la nostra societat.

Lluny d'això, el que ocorre és que el relat paranoic de la invasió catalana ja no necessita ser atiat amb intensitat perquè... està totalment inoculat al territori valencià, fa temps que forma part de la nostra idiosincràsia com a poble. Hui, el blaverisme condiciona les posicions de la majoria dels partits polítics: des del PP fins al PSPV, passant pel BLOC i EUPV.

Per exemple, un polític de la nostra terra ha d'ocultar l'obvietat que el català i el valencià són la mateixa llengua; si no vol guanyar-se l'antipatia dels votants, ha de subscriure -encara que siga de manera no explícita- la idea surrealista que nosaltres parlem un idioma diferent del que fan servir els catalans.

Un altre exemple: Un membre d'un partit valencià no pot defensar que Canal 9 emeta una sèrie realitzada per TV3 -cosa que seria ben lògica si imperara el sentit comú: intercanvi cultural-; tanmateix, sí és normal que a RTVE es puga veure una telenovel·la on els personatges tinguen accent colombià.

El PP ha tingut l'habilitat d'integrar quasi tot el blaverisme social baix les seues sigles, frenant així la possible pèrdua de vots que abans representava Unio (sense accent, també) Valenciana. I, a més a més, ha aconseguit expandir la paranoia, de manera subtil, a la immensa majoria del poble valencià.

No. El discurs blaver ja no necessita ser repetit intensament, com abans. Amb ser recordat indirectament de tant en tant (l'assumpte de l'aigua, per exemple) té més que suficient per a subsistir en l'imaginari col·lectiu dels valencians.

6 comentaris:

Refel ha dit...

Exacte, el problema de la identitat s'ha desplaçat al problema de la por. I la pregunta és: per què tenen por?

Josep Lluís ha dit...

Quin acort més il·legible i de ortografia surrealista, que no respon a la pronúncia del valencià. Com es nota que no en tenen ni idea. Bé, que desapareguen i que els bomben.

Em sembla encertada l'anàlisi de com el blaverisme condiciona i tal (exemples de Canal 9 i declaracions de polític). De tota manera... no sé, parles d'una espècie de blaverització general com si haguera ocorregut fa poc. Deu ser que jo sóc molt jove, però jo crec que haguera sigut igual de polèmic ara que fa vint anys que un polític diguera català a la llengua i que Canal 9 emetera una sèrie de TV3.

Jo diferenciaria el blaverisme com a moviment polític, actiu i reaccionari, de la manca de consciència d'unitat de la llengua de la societat valenciana en general.

Vicent Terol ha dit...

Pense que l'odi irracional a tot allò català -una mena de malaltia social- és relativament recent, entès com a fenomen arrelat i plenament estès. El que es coneix com la 'Batalla de València' (l'època de la Transició espanyola) marcà un abans i un després: el resultat fou el triomf de la paranoia, amb l'objectiu de consolidar el nacionalisme espanyol. Es va fer servir el terrorisme, la intoxicació paranoica, la violència permanent i altres armes per tal d'aconseguir-ho.

Hi ha enquestes, publicades durant eixos anys per Las Provincias, on un important percentatge de la població valenciana no veia malament la idea dels Països Catalans. Impensable ara mateix, no cal dir-ho.

Has llegit, Josep Lluís, el llibre 'No mos fareu catalans', de Francesc Viadel? Te'l recomane, si t'interessa l'assumpte.


Salut!

Josep Lluís ha dit...

No l'he llegit però recorde quan va eixir i està entre les lectures pendents. Ara que me'l recomanes, encara més.

Salut!

Vicent ha dit...

Jo me'n recorde a la ciutat de València als anys 70 que no es podia dir per exemple la simple paraula "abans", "cap a", etc. hui no et diuen res a la ciutat, jo et done testimoni que parle el valencià normalitzat, per exemple solc entrar la gent a les vesprades amb el "bona vesprada" cosa impensable als anys 70, et podien esbatussar, hi va haver una gran batalla t'ho puc assegurar, la gent no parlava la llengua per por de dir alguna paraula més correcta del normal i entrar en una baralla dialèctica, i la situació no era millor a les grans ciutats del país, per exemple en un viatge que vaig fer a Alacant vaig parlar amb un amic l'Andreu en valencià-català a tothora i només dels cent o cent cinquanta als que vam parlar dos ens van contestar en alacantí, que era com anomenaven el valencià-català.
La situació ara en quant a normalització amb respecte a que et deixen parlar està molt millor que en aquella època, una altra cosa és que la política del PP darrera haja llançat per terra tot allò fet durant els 25 anys en quant a l'educació en català, cosa que hem d'intentar redreçar.
I a Castelló tres quarts del mateix pels anys 70, era una ciutat on no es podia parlar amb normalitat la llengua, només amb els coneguts valenciano-parlants, només a les ciutats més xicotetes hi havia una certa normalitat que hui s'està perdent per l'onada d'immigrants, però això ho redreçava o ho intentava la política lingüística, en la que molts havíem posat il·lusió normalitzadora, però...
En fi us deixe, he hagut de posar la meua experiència de persona de 47 anys que ha viscut moments pitjors, tot i que ara el percentatge de catalano-parlants al País Valencià és el més baix de tota la Història.

Bé salutacions a tu Vicent i a tots els teus lectors, i una amigable abraçada des de València.

Vicent ha dit...

Una altra història era als anys 60 fins als 70, jo me'n recorde que amb el resò del maig del 68 francès tothom parlava la llengua, al meu barri, Russafa més del 60% de la gent hi parlava tot i l'onada d'immigrants dels 60, i què dir-te ja de temps abans, anys 50 o abans, València segons mon pare, que en pau descanse, era una ciutat valenciana.