Maronda: pop sense fisures

Maronda és el nom d'un grup valencià de pop, i també el cognom d'un dels seus components. L'elecció no és gratuïta, atès que Pablo Maronda és el vocalista i compositor de la banda; Marc Greenwood és l'altre membre (i també forma part de La Habitación Roja).

Trobem en Maronda ecos llunyans d'aqueixa veterana formació de l'Eliana, però cal dir que el seu primer i únic disc fins ara, "El fin del mundo en mapas", ens ofereix una col·leció redona de bon pop sense fisures (cosa que no ocorre amb LHR): no sobra cap cançó. Melodies delicioses que s'adhereixen a la nostra ment de manera inevitable.

Tot i la varietat d'estils pop que presenta Maronda al seu àlbum de debut, sembla que el grup tendeix a decantar-se per un tipus de composició on el ritme no és ni ràpid ni lent; un tempo marca de la casa que a mi, personalment, m'agrada molt.

Capítol a banda mereixen les lletres, les quals ens expliquen situacions i històries (d'amor) d'una manera no directa ni evident. Hi ha intel·ligència i elegància, tot i que també algun excés pedant, al meu parer. Tanmateix, el resultat final mereix una bona valoració

El toc atípic en un grup indie -Maronda ho és- el trobem al bonic tema 'Buenaventura', homenatge a Durruti, el conegut sindicalista anarquista espanyol.

He escollit una cançó que, potser, no és la més representativa de 'El fin del mundo en mapas'. Més que res, pel seu aire trist i melancòlic -distint a l'estil melòdic de la resta dels temes del disc. El seu títol és 'La campiña', i em sembla preciosa.