Per a mi, i per a altres, és una obvietat que el català és una llengua desprestigiada en procés d'extinció -desapareguda ja a moltes zones del País Valencià-, i que rep el menyspreu o la indiferència de molta gent. Però és una tasca necessària recordar certes obvietats, demostrar-les (tot i que demostrar una obvietat semble una contradicció), il·lustrar-les.
Vegem tres exemples -en podrien ser moltíssims més- del dia a dia, situacions quotidianes que ens venen bé per deixar palès l'abisme que hi ha entre un idioma de prestigi i un d'altre que es troba a anys llum de la normalització.
1) S'està celebrant un natalici. En un moment donat, algú té la iniciativa de cantar en valencià per tal de felicitar, col·lectivament, la persona que compleix anys. Hi ha confusió pel que fa a la lletra, dificultat per a consensuar unes mateixes frases.
2) Un grup d'amics, assegut a la taula d'un bar d'un poble menut on tots parlen català, conversa animadament. Arriba un estranger que viu al poble i, tot i que entén perfectament la llengua d'Ausiàs March, apareix, de sobte, el castellà en escena.
3) Li pregunten a algú per la traducció d'una paraula anglesa: "Què vol dir door?". Respon en valencià ("Porta") perquè és una persona conscienciada amb la causa, però té una sensació d'estranyesa, pensa que l'altre esperava un mot castellà
Us venen al cap altres situacions d'aquesta mena?
2 comentaris:
M'he passat la vida lluitant per la meua llengua, ara que ja tinc 40 anys, una xiqueta de 14 i un marit en l'atur des del 2010...què vols que et diga?
Estic cansada de tanta barbaritat, de lluitar per allò tan evident com és una llengua nostra...
De vegades pense que hem estat abandonats...he viscut 2 anys a Barcelona, quan parlava el català de la meua terra em contestaven en espanyol...i eren catalano-parlants...
El móm està boig, trobe tantes coses inexplicables...
Però et diré una cosa, jo dorm ben a gust, se que parle català, i almenys ho reconec, i és més...ja que aquestes coses són tan evidents, he aplegat a un punt de tolerància màxima...escessiva diria jo...
Si la llengua mor jo seré la primera culpable, lluitar és per a joves...i ara no veig cap de futur en la joventut, la veritat...
El blog del teu amic, m'agrada, és de fotos, ara faig fotos i em fa sentir be, és una mena de comunicació universal...
Aquest blog també m'agrada, almenys hi ha gent en dos dits de cervell...
Ai qui tinguera 20 anys...les lluites ja han acabat, tot està perdut, en tots els aspectes...
Una abraçada des de la Ribera Baixa.
Remei.
http://nuevoscaminosremei.blogspot.com.es/
http://riolariberabaixa.blogspot.com.es/
Comprenc el que dius respecte la llengua. Era Ortega y Gasset (no recorde quin dels dos...) el que deia que "l'esforç inútil condueix a la malenconia".
Quant a l'actitud relacionada amb la defensa del valencià, sóc dels qui pensa que la cosa s'ha de plantejar més enllà de la victòria o la derrota en la batalla.
Sabem, amb quasi total certesa, que la nostra llengua desapareixerà. És un procés de substitució lingüística com d'altres que s'han donat arreu del món: el peix gran es menja el xicotet. No obstant, com quan es parla de perseguir la utopia, trobe que el que importa és el camí i no la meta.
Per a mi es tracta d'una actitud que, sumada a més coses, dóna sentit a la meua vida. De la dignitat. I, si de pas, s'aconsegueix algun avanç, alguna xicoteta victòria, millor que millor. I si tot no estiguera perdut? Cal creure, baix el meu punt de vista, en eixa possibilitat.
Fa tres anys, parlava d'açò mateix en aquest bloc: http://laixeta.blogspot.com.es/2009/07/itaca-lactitud-i-parlar-valencia.html
Pel que fa al bloc "del meu amic"..., et diré que eixe amic sóc jo mateix, acompanyat d'un germà meu, que és qui fa les fotos :)
Gràcies per la visita, Remei.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada