dijous, 20 d’abril de 2017

"L'atracament": un relat, dos tipus de narrador

L'ATRACAMENT (Ús d'un narrador càmera)


Assegut a una de les cadires de fusta que hi ha a la plaça quadrada, un home d’uns quaranta anys, vestit amb un abric vell i brut, observa una xica que camina cap al banc del cantó. És de nit i els carrers estan solitaris en aquesta zona de la ciutat. L’home s’alça lentament, gira el cap a banda i banda i es mou fins que intercepta la trajectòria de la jove just davant la porta de l’oficina. Ella s’atura en sec, ell li posa la mà a la boca i l’obliga a entrar-hi després de forcejar amb algunes dificultats.

—Trau cent euros per a mi i no et passarà res —li diu sense soltar la xica, sense llevar la mà que impedeix que puga articular cap paraula.

La jove tremola i el mira amb els ulls molt oberts. Roman immòbil durant uns segons. L’home introdueix una mà en la butxaca de l’abric i agafa una navalla.

—T’he dit que tragues cent euros, hòstia! —l’atracador elevà el to de la veu amb contenció i ella percep un intens baf d’alcohol.

La xica trau de la seua bossa la targeta de crèdit i també el DNI. A la cara de l’home es dibuixa una expressió d’estranyesa abans que la jove li mostre el document d’identitat per les dues cares. A ell se li esmuny la navalla, que cau a terra, i deixa de subjectar la seua víctima, qui respira ara sonorament per la boca. La mira amb els ulls humits i els braços caiguts. Ella parla amb serenitat:

—Quants diners vols, pare?




L'ATRACAMENT (Ús d'un narrador quasi omniscient)


Assegut a una de les cadires de fusta que hi ha a la plaça quadrada, un home d’uns quaranta anys, vestit amb un abric vell i brut, observa atentament una xica que camina cap al banc del cantó. El seu instint li diu que és una víctima apropiada. L’home s’alça lentament, amb uns nervis lògics que oculta amb eficàcia. Fa un balanç dels possibles riscos i es confirma a si mateix que és el moment d’actuar. Es mou fins que intercepta la trajectòria de la jove just davant la porta de l’oficina. Veu com ella s’atura en sec i, sense pensar-s’ho, l’agafa amb força i li posa la mà a la boca per tal que no cride. Forceja més del que havia previst, però aconsegueix obligar-la a entrar-hi.

—Trau cent euros i no et passarà res —li diu sense soltar la xica, sense llevar la mà que impedeix que puga articular cap paraula.

La jove tremola i el mira amb els ulls molt oberts. Roman immòbil durant uns segons i l’home sent una impaciència que l’intranquil·litza. Decideix espantar-la agafant la navalla que guarda a la butxaca de l’abric i parlant-li amb un to de veu més elevat que abans:

—T’he dit que tragues cent euros, hòstia!

L’atracador observa que la xica trau de la seua bossa la targeta de crèdit... i també el DNI. En un primer moment s’estranya, però al moment atribueix als nervis d’ella el fet que haja agafat el document d’identitat. Tanmateix, la víctima li’l mostra per les dues cares i ell se sent desbordat per una intensa emoció que li humiteja els ulls. No és conscient que li cau la navalla a terra, que els braços li pengen morts. La jove, amb la boca lliure, respira sonorament i aconsegueix parlar amb serenitat:

—Quants diners vols, pare?