diumenge, 11 de juny del 2017

Entreteniment de luxe

Les xiquetes bessones, agafades de la mà i amb expressió seriosa, ens havien mirat fixament als ulls un per un. La seua presència inesperada, amb aquells vestits infantils d’una altra època, ens havia deixat glaçats. Des del primer moment, era clar que havia valgut la pena pagar un preu elevat per a gaudir de L’autèntic tren de l’horror.

Poc després d’allò, el vagó es va fer completament fosc i vaig notar a la cara el contacte amb una mena de fils humits. De manera instintiva, vaig girar el cap espantat, però no em vaig alliberar de seguida d’aquelles teranyines estranyes. Algunes passatgeres van cridar i un home assegut prop de mi va deixar anar un «Hòstia!» molt fort.

Es van anar succeint altres sobresalts, amb una periodicitat que deixava poc espai per a la tranquil·litat. L’inevitable Jason Voorhees, amb la seua màscara d’hoquei i el matxet; dolls d’un líquid roig i espès que ens esguitaven a tots; mans que eixien de sota els seients agafant-nos; un xiquet esquelètic, amb cabells llargs i negres que li cobrien la cara, arrossegant-se per terra... L’espectacle, de gran nivell, responia a les meues expectatives.

Pense que tots intuíem —no només jo— que encara ens esperava una sorpresa final. I així fou, en efecte. Les pantalles laterals es van il·luminar, mostrant-nos l’interior d’un dels vagons del tren, on vaig reconèixer alguns passatgers que havia vist abans a l’estació. De sobte, un aconseguit Leatherface va aparèixer als monitors, exhibint una estrident serra de cadena. Sense temps per a preveure la seua actuació, es va moure amb rapidesa cap a un home gros d’uns cinquanta anys i li va tallar el cap amb certa facilitat. Uns instants de silenci, protagonitzats per l’abundant sang del cadàver, van precedir el merescut aplaudiment general. A continuació, per la megafonia, se’ns va anunciar l’arribada del tren al seu destí: «Propera parada, Barcelona Sants. Correspondència amb línies 1, 3 i 4 de Rodalies...».


Microrelat finalista el mes de desembre al VII Concurs Microrelats ARC a la Ràdio.

3 comentaris:

xavier pujol ha dit...

A l'estació de Sants?
Aquí comença el veritable terror.
L'assassí en sèrie de lloguers a preus assequibles campa impunement.
(nota: sóc de Sants)

Carme Rosanas ha dit...

Quina por... quina por...

Vicent Terol ha dit...

xavier: Com sempre, un comentari enginyós! I amb contingut crític, a més a més. Molt bo!

Carme: La barrera entre el terror i l'humor és, de vegades, difusa. Hi ha gent que ha trobat graciós el relat. :-)