Les xiquetes bessones, agafades de la mà i amb expressió seriosa, ens
havien mirat fixament als ulls un per un. La seua presència inesperada,
amb aquells vestits infantils d’una altra època, ens havia deixat
glaçats. Des del primer moment, era clar que havia valgut la pena pagar
un preu elevat per a gaudir de L’autèntic tren de l’horror.
Poc després d’allò, el vagó es va fer completament fosc i vaig notar a
la cara el contacte amb una mena de fils humits. De manera instintiva,
vaig girar el cap espantat, però no em vaig alliberar de seguida
d’aquelles teranyines estranyes. Algunes passatgeres van cridar i un
home assegut prop de mi va deixar anar un «Hòstia!» molt fort.
Es van anar succeint altres sobresalts, amb una periodicitat que deixava
poc espai per a la tranquil·litat. L’inevitable Jason Voorhees, amb la
seua màscara d’hoquei i el matxet; dolls d’un líquid roig i espès que
ens esguitaven a tots; mans que eixien de sota els seients agafant-nos;
un xiquet esquelètic, amb cabells llargs i negres que li cobrien la
cara, arrossegant-se per terra... L’espectacle, de gran nivell, responia
a les meues expectatives.
Pense que tots intuíem —no només jo— que encara ens esperava una
sorpresa final. I així fou, en efecte. Les pantalles laterals es van
il·luminar, mostrant-nos l’interior d’un dels vagons del tren, on vaig
reconèixer alguns passatgers que havia vist abans a l’estació. De sobte,
un aconseguit Leatherface va aparèixer als monitors, exhibint una
estrident serra de cadena. Sense temps per a preveure la seua actuació,
es va moure amb rapidesa cap a un home gros d’uns cinquanta anys i li va
tallar el cap amb certa facilitat. Uns instants de silenci,
protagonitzats per l’abundant sang del cadàver, van precedir el merescut
aplaudiment general. A continuació, per la megafonia, se’ns va anunciar
l’arribada del tren al seu destí: «Propera parada, Barcelona Sants.
Correspondència amb línies 1, 3 i 4 de Rodalies...».
Microrelat finalista el mes de desembre al VII Concurs Microrelats ARC a la Ràdio.
3 comentaris:
A l'estació de Sants?
Aquí comença el veritable terror.
L'assassí en sèrie de lloguers a preus assequibles campa impunement.
(nota: sóc de Sants)
Quina por... quina por...
xavier: Com sempre, un comentari enginyós! I amb contingut crític, a més a més. Molt bo!
Carme: La barrera entre el terror i l'humor és, de vegades, difusa. Hi ha gent que ha trobat graciós el relat. :-)
Publica un comentari a l'entrada