És un "chivato" !

Arran d'un assumpte laboral que em van contar a una escola on vaig treballar fa temps, em va vindre a la memòria una experiència personal viscuda durant la meua infància.

Tindria jo uns sis o set anys quan, dinant amb la meua família, vaig preguntar als meus pares si era bo o roin ser un "chivato" (conscient, lògicament, que el terme era clarament despectiu). Recorde que la resposta immediata fou que, evidentment, no era correcte actuar com un delator. Tanmateix, la contestació hagué de ser matisada a l'instant, encetant-se una conversa on van intervenir també els meus germans -majors. Segons la meua memòria, el que vaig percebre va ser que la cosa tenia certa complexitat.

Els mestres solen desqualificar, davant els seus alumnes, aquestes conductes. Però també és cert que, en determinats conflictes, i amb l'objectiu de conèixer els fets ocorreguts, és corrent el recurs a xiquets que fan el paper de testimonis. És clar que el sentit comú és el que guia la qualificació ètica del comportament delator.

Pel que fa al succés laboral que nomenava al començament, en aquest cas el "chivato" era un docent que li contava al director el que un company seu de feina havia fet. I és que, no sé si per contagi, els mestres acaben -acabem- comportant-se com els xiquets. No cal més que assistir a un claustre...