Preguntes per al TS espanyol

Amb la intenció de justificar les sentències, segons les quals el castellà s'ha de "reintroduir" (atenció al prefix "re": tornar al model anterior a la democràcia) com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, el Tribunal Suprem espanyol afirma el següent: la política lingüística practicada els últims trenta anys al Principat, "sens dubte, ha donat els seus fruits i ha aconseguit els seus objectius legítims. Però no pot anar més enllà..." (...) "és un fet notori, i per tant no necessitat de prova, la certa i evident implantació de la llengua catalana a la societat de Catalunya".

És a dir que, segons el TS espanyol, no cal seguir amb l'exclusivitat del català a l'ensenyament -immersió lingüística, si parlem d'àrees on predomina el castellà- perquè la normalització de la nostra llengua ja s'ha assolit al Principat (aquest n'és un dels arguments, tot i que el nucli del discurs jurídic rau en la recent sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i, per tant, en la mateixa Constitució espanyola, la qual estableix la supremacia del castellà sobre les altres llengües).

Vull plantejar jo algunes preguntes als jutges Celsa Picó i Santiago Martínez, autors de les tres sentències que poden enderrocar el model lingüístic català a les escoles, basat en la discriminació positiva i amb la pretensió de frenar el retrocés de la nostra llengua.


-Quin percentatge de catalans calculen vostès que no sap parlar castellà? S'apostarien alguna cosa amb mi a que, si en troben algun, jo puc mostrar-los molts més exemples de persones que no ho saben fer en català?

-Quin percentatge de premsa i revistes hi ha en castellà a un quiosc qualsevol de Catalunya? El 95%, potser?

-Per què hi ha resistència per part dels cinemes a projectar pel·lícules en català? Possiblement perquè la realitat social implica que hi aniria menys gent a les sales? Es pot parlar, per tant, de normalització "aconseguida"?

-Quantes cadenes de televisió hi ha més en castellà que en català?

-Quin grau de dificultat, en una escala de l'1 al 10, tinc per trobar llibres d'autors estrangers traduïts a la meua llengua materna? Vostès, sent castellanoparlants, no tenen eixe problema; o no el tenen en la mateixa mesura. No és això una discriminació?

-Per què no tinc el dret que la meua llengua materna siga visible a països com, posem per cas, Anglaterra? Per què, pel fet que el català no es parle a tot l'Estat espanyol, no ha de projectar-se a l'exterior per part d'Espanya? Saben que la imatge d'un Estat unilingüe -la que es ven cap a fora- limita les possibilitats internacionals del català? És això just?

-Per què les persones estrangeres que viuen a Catalunya fan servir el castellà, majoritàriament, per comunicar-se amb els catalans? Té a veure amb el prestigi? Això és un exemple de normalització del català?

-Per què, habitualment, els catalanoparlants es passen al castellà quan es comuniquen amb algú que parla espanyol, tot i que aquest últim entenga la llengua d'Ausiàs March? Prestigi, de nou? Han pensat bé això que diuen que els objectius de la normalització lingüística ja s'han assolit?


La llista de preguntes podria allargar-se molt, però vull acabar amb una cadena de qüestions que és un resum de les ja exposades:

S'han parat a pensar, senyors jutges, en que la suma de tot el que estic plantejant té com a conseqüència l'extinció, a més curt o llarg termini, de la meua llengua materna? Comprenen que l'ensenyament exclusiu en català és una simple mesura de discriminació positiva per tal d'assegurar -front el domini total del castellà a nivell cultural, social i mediàtic- que totes les persones que visquen a Catalunya tinguen la competència lingüística en els dos idiomes oficials? No se n'adonen que, degut a eixa superioritat de l'espanyol, un catalanoparlant arriba a dominar-lo a nivell oral i escrit, amb el simple fet d'aprendre'l com a assignatura?


Deixant a banda les radiografies que es puguen fer de la situació en què es troba la nostra llengua, es pot fer la següent afirmació: si la legalitat espanyola, amb la Constitució com a màxima expressió, no té altres interpretacions, aquesta és incompatible amb la supervivència del català.