divendres, 17 de desembre de 2010

Vostès, senyors de la guerra


Vinguen, senyors de la guerra,
vostès que construeixen totes les armes,
vostès que construeixen els avions de mort,
vostès que construeixen les grans bombes,
vostès que s'amaguen darrere les parets,
vostès que s'amaguen darrere d'escriptoris.
Sols vull que sàpiguen
que puc veure darrere les seues màscares.

Vostès que mai no feren res
excepte construir per a destruir,
vostès juguen amb el meu món
com si fos una joguina seua.
Posen una arma a la meua mà
i s'amaguen dels meus ulls,
i peguen mitja volta i corren allunyant-se
quan les bales volen ràpides.

Com abans Judes,
menteixen i enganyen.
Una guerra mundial pot guanyar-se
(em volen fer creure),
però jo veig a través dels seus ulls,
i veig a través dels seus cervells
com veig a través de l'aigua
que corre pel meu clavegueram.

Vostès ajusten els gallets
per a que uns altres disparen,
i després retrocedeixen i observen.
Quan el nombre de morts puja,
s'amaguen a les seues mansions,
mentre la sang dels joves
s'escapa dels seus cossos
i s'enterra en el fang.

Vostès van escampar la pitjor por
que hom podia haver escampat:
la por a portar xiquets
al món
per amenaçar el meu bebè
encara sense nàixer i sense nom.
No mereixen vostès la sang
que corre per les seues venes.

Quant sé
com per parlar quan no toca?
Vostès podrien dir que sóc jove,
podrien dir que no tinc educació,
però hi ha una cosa que sí sé,
malgrat ser més jove que vostès:
fins i tot Jesús mai
no perdonaria el que vostès fan.

Deixen que els pregunte una cosa:
els diners que tenen són tan bons
com per a comprar el perdó?
Pensen que tindria eixe poder?
Crec que trobaran,
quan els arribe l'hora de la mort,
que tots els diners que feren
mai no serviran per recuperar les seues ànimes.

I espere que moren
i que la mort els hi arribe prompte;
jo seguiré els seus taüts
en la pàl·lida vesprada,
i observaré mentre els baixen
fins el llit de mort,
i em quedaré aturat enfront les seues tombes
fins assegurar-me que estiguen morts.






No sóc un gran seguidor de Bob Dylan. Escoltar-lo em pot dur, de vegades, a l'avorriment, però també, d'altres, a l'emoció. Això últim m'ocorre amb el tema Masters of War.

La cançó va aparèixer publicada l'any 1963 i és una adaptació de la peça de folk tradicional americana Nottamun Town. Després de ser popularitzada per Dylan, ha estat versionada per molts artistes: des de Pearl Jam fins a Cher, passant per Ben Harper.

Masters of War ha estat considerada com un tema antibèl·lic, com una mena d'himne, però el propi cantant estatunidenc va dir l'any 2001 a una entrevista que "no hi ha cap sentiment antibèl·lic en eixa cançó. Jo no sóc un pacifista. No crec haver-ho sigut mai. Si l'analitzes amb cura, la cançó tracta sobre el que deia Eisenhower sobre els perills del complex militar-industrial en aquest país (EEUU)".

Impressionant obra, en tot cas, tant a nivell líric com musical.

2 comentaris:

Josep Lluís ha dit...

Estic escoltant darrerament en Dylan, i també tinc una sensació ambígua. A voltes m'agrada sentir-lo; d'altres m'avorreix el seu tonet de veu.

Vicent Terol ha dit...

Sempre m'ha passat això amb ell. M'encanten temes com Mr. Tambourine Man o Like a Rolling Stone, però d'altres m'avorreixen solemnement.

Per cert, algunes de les seues cançons són, per a mi, una delícia interpretades per The Byrds (http://www.youtube.com/watch?v=06rGW0AQGiY)