dilluns, 22 d’agost de 2011

100 anys de Valor (II)



El cas curiós és que hi hagué un canvi lingüístic, i la designació normal de "company" que empraven uns i altres treballadors entre ells mateixos, passà a ser la de "compañero", com ja hem explicat en el Prefaci.

Compañero amunt, compañero avall, compañero ara, compañero després.

En les fàbriques de calcer, tan abundants, també s'oïen coses així:

-Dona'm les tisores teues, compañero, que amb les meues no puc tallar la dòngola.

-Jas-les, compañero.

-Mira, demà vindran uns quants compañeros nous a la nostra secció.

-Això diuen: és que vuit compañeros vells se'n van a la milícia.


(...)


-El guisat de fesols és una mica dolç: allarga'm el saler, compañera.

Li  va donar el saler, la dona, però no gaire pacífica.

-Quin destrellatament és això? A mi no em digues paraules destarifades. Què dimoni de compañera! Consolació, com m'han dit tota la vida, i ja n'hi ha prou d'amollar bajanades!

-Bé, dona, bé; no t'enutges... Si em semblava que dir-te compañera et feia més jove!

-Ja he sentit, massa i tot, que tu i el teu fill us dieu sempre compañero. I tan feliços!

-Cal anar fent propaganda de la idea -deia ell acotant el cap-. S'ha de canviar aquest món tan lleig. I la manera d'anomenar-nos ajuda a fer el canvi. Fes-te compte que quan jo dic enmig del mercat: "Escolta, compañero!", és com si digués "Visca el comunisme llibertari!"



Extret del conte "Compañeros", del llibre d'Enric Valor Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles (1996)