El cas curiós és que hi hagué un canvi lingüístic, i la designació normal de "company" que empraven uns i altres treballadors entre ells mateixos, passà a ser la de "compañero", com ja hem explicat en el Prefaci.
Compañero amunt, compañero avall, compañero ara, compañero després.
En les fàbriques de calcer, tan abundants, també s'oïen coses així:
-Dona'm les tisores teues, compañero, que amb les meues no puc tallar la dòngola.
-Jas-les, compañero.
-Mira, demà vindran uns quants compañeros nous a la nostra secció.
-Això diuen: és que vuit compañeros vells se'n van a la milícia.
(...)
-El guisat de fesols és una mica dolç: allarga'm el saler, compañera.
Li va donar el saler, la dona, però no gaire pacífica.
-Quin destrellatament és això? A mi no em digues paraules destarifades. Què dimoni de compañera! Consolació, com m'han dit tota la vida, i ja n'hi ha prou d'amollar bajanades!
-Bé, dona, bé; no t'enutges... Si em semblava que dir-te compañera et feia més jove!
-Ja he sentit, massa i tot, que tu i el teu fill us dieu sempre compañero. I tan feliços!
Extret del conte "Compañeros", del llibre d'Enric Valor Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles (1996)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada