Feia poc que Sergi i Lorena es coneixien. Aquell dia havien estat moltes hores junts, a casa d'ell; quasi tot el temps al llit: fent l'amor, parlant, mimant-se, abraçant-se... Sergi va pensar que allò era meravellós.En un moment donat, i com si es produïra un pas lògic dintre una successió lenta i previsible de fets, ella digué somrient que se'n tornava a sa casa, que ja es telefonarien. Aleshores, a ell li va envair una sensació agredolça, més agra que no dolça: en aquell precís instant, fou molt més conscient que mai no ho havia sigut abans de la inevitable finitud de totes les coses.
Aquest microrelat fou publicat a L'aixeta el 23 de maig de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada