dimarts, 9 agost de 2011

Destruint la seua pròpia llengua

Ser conscients de la inevitable desaparició del català a mig termini, de seguir les coses com van ara mateix, ens fa a molts adoptar una actitud de rebel·lia. Ens neguem a acceptar-ho i tractem de lluitar per detenir eixe procés.

El valencià és la meua llengua materna, la qual duu implícita una cultura, una forma d'entendre la vida. Sembla bastant lògic que tenir clar que el meu idioma es mor m'ha d'impulsar a fer coses per evitar-ho.

En aquesta lluita hi ha també castellanoparlants -menys dels que ens agradaria, és cert. La implicació en la defensa de causes justes que no t'afecten directament és clau per a que aquestes tiren endavant (exemples: drets dels homosexuals, violència masclista...).

Deia abans que la suma de dos elements -consciència del procés d'extinció del català i tenir aquesta llengua com a materna- hauria de tenir com a conseqüència lògica la participació en accions en favor de la supervivència de l'idioma.

Tanmateix, no sempre és així. Hi ha també l'extrem oposat.

Tenim molts exemples de persones amb poder, cas d'un Alfonso Rus, d'un Rafael Blasco, que pensen en valencià (és la llengua que van mamar a casa), i que saben perfectament -i se'ls hi fot- que les polítiques que practiquen van encaminades a la desaparició del català; del seu propi idioma matern. Gent que adopta, en el seu dia a dia, la submissió lingüística davant el castellà. Negant els seus fonaments culturals i sentimentals, però assolint altes posicions en la jerarquia social.

Què ens diferencia, bàsicament, als catalanoparlants que lluitem d'ells? Per què ens importa que el valencià sobrevisca i a ells els té igual? Eclipsen les seues ambicions personals, en la seua escala de valors, la importància de la pròpia identitat?

3 comentaris:

Calpurni ha dit...

Ens diferencia el valor que donem nosaltres a la cultura i el valor que donem ells als diners.
Salut.

Josep Lluís ha dit...

Tenen una altra escala de valors, uns altres interessos, i una cosa que a tu et sembla crucial, a ells els sembla supèrflua o ni es paren a pensar-hi... No paga massa la pena angoixar-se preguntant-se per què no pensen igual que tu (o que jo o que nosaltres, vaja). N'hi ha de tot en este món, i ha d'haver-n'hi.

I ja més concretament (i si vols pots agafar-ho com un argument "a favor" de les 2 persones que esmentes), no crec que ells pensen que estan destruint el valencià. Simplement el volen mantindre al marge, en la vitrina, com a cosa simbòlica, familiar, i perpetuar la situació que per a les coses serioses els espanyols hem d'usar el castellà.

Vicent Terol ha dit...

Calpurni: Sí, supose que, en resum, eixa seria la diferència.


Josep Lluís: Crec que són conscients del futur de la llengua, i del seu paper en el procés de destrucció, perquè han escoltat eixes valoracions en més d'una ocasió. Però, en el dia a dia, no hi pensen, com dius. Trobe que miren el present immediat, el seu ego, l'estatus aconseguit, el poder. És gent sense més principis que l'ambició personal.