La intrigant metamorfosi del cabell

Cuán breve tiempo y cuán mínimo desplazamiento en el espacio lo llevan a un pelo de formar parte de una dorada melena mecida hermosamente por la brisa de la tarde, coronamiento refulgente de la belleza de una muchacha y atributo idolatrado por el amante, a convertirse en el abyecto residuo que, privado de la compañía de sus iguales en la testa de la joven, mancilla el plato de brócoli servido en la mesa y repugna abismalmente al comensal, al mismo amante de antes, que con gesto desencajado cercano a la náusea lo evacúa de la comida, con ayuda del tenedor. ¡Drástica transición, esta del pelo!


Miguel Brieva, Bienvenido al mundo, 2007

Per a què serveix una Reina de la Fira?

Em disculpareu el pragmatisme del títol d'aquesta entrada. Sé que, sovint, les coses s'han de plantejar des de punts de vista no purament utilitaristes. Vegeu-lo com una innocent provocació.

Reprenguem la qüestió, formulada d'una altra manera: quin sentit té la figura d'una Reina de la Fira? Perquè se suposa que n'ha de tenir algun, de sentit, veritat? I ha de ser molt evident perquè mai no s'explica i, a més, sembla que tothom accepta aquest element com a part del paisatge amb plena normalitat.

La Reina de la Fira té la funció de...? Representar la Festa? És això, més o menys, no? Acceptem que es aquesta la seua missió i seguim amb les reflexions (Si algú considera que no es tracta d'açò, que m'ho explique, per favor).

Per què ha de ser dona i no home la persona que representa la Fira de Xàtiva? I per què ha de ser una dona -més o menys- guapa, atractiva segons els patrons de bellesa actuals? Hi ha altres requisits, a banda d'aquest i de l'edat (ha de ser jove), per a ser Reina de la Fira?

Què fa exactament la Reina per a representar la Fira? Anar als diversos actes que es realitzen? Ha de participar en aquests o limitar-se a ser-hi?

Personalment, considere que la Reina de la Fira és un pur element decoratiu, en la línia d'un dels papers que tradicionalment ha ocupat la dona a la nostra societat. Semblant a la Fallera Major o a les xiques que acompanyen els vencedors d'una carrera de motos (Més pròxima a la primera -la bellesa comparable a la de la flor que s'adora en poemes folklòrics- que a les segones -amb connotacions més explícitament sexuals). Pense que l'existència d'aquesta figura és incompatible amb la igualtat entre home i dona: en la mesura en què es posa l'accent en aquest rol de florer, les persones de sexe femení són menys percebudes amb la capacitat de dur a terme aquelles tasques que, habitualment, realitza l'home.

Tres microrelats

Desconnectant del terror

Sempre deia que no suportava el cinema de terror. Preferia desconnectar del seu dia a dia de psicòpata.

Èxit radical

Fou tan convincent a l'entrevista de treball que qui feia les preguntes se n'anà a l'atur, cedint-li el seu lloc.

Eficàcia inconscient

S'espantà tant al veure aquells jóvens disfressats de 'Halloween' que decidí tornar al nínxol, interrompent així el seu passeig nocturn.

 

Aquests tres microrelats són participacions meues als Nanoreptes de la pàgina web Relats en Català. El joc consisteix a escriure un miniconte sobre un assumpte concret, amb una extensió no superior a les 20 paraules, dins del termini establert (que sol ser d'uns dos dies). 'Èxit radical' va ser elegit guanyador en el tema "Entrevista de treball".

La pròtesi d'Adrián i la solidaritat

El cas d'Adrián -23 anys, de Llíria- il·lustra molt bé el model de Sanitat cap al qual caminem inexorablement (o no): A aquesta persona, després de ser operada del genoll, se li implanta una pròtesi que l'ajudaria a tenir una bona recuperació. Posteriorment, se li exigeix un pagament (repagament) davant la sorpresa d'ell i dels seus familiars. No podent fer front a la quantitat, se li lleva la peça. Així de cru, així d'inhumà.

Cada vegada, ens trobem ací amb més situacions que ens recorden el que fa anys que ens conten sobre la Sanitat als EEUU. Un sistema insolidari, basat en l'accés a la curació en funció de la capacitat econòmica de què disposes.

Per a que el model que PSOE-PP-CiU-PNB estan impulsant des de fa anys -des que governa Rajoy, a marxes forçades- arribe a instal·lar-se del tot, cal que la societat veja amb normalitat els passos que s'hi donen, que no s'escandalitze. De moment, successos com els d'Adrián són notícia; el problema vindrà quan no ho siguen (Cal lluitar perquè no arribe això). Als EEUU, un fet d'aquesta naturalesa no crida l'atenció perquè forma part del paisatge, de les regles del joc.

Hui hem sabut que la reacció de solidaritat que l'assumpte ha generat ha desembocat en un final feliç: una persona li ha prestat una pròtesi al xic de Llíria. I és que, més enllà del que és visible -les brutals retallades-, el que el Govern pretén destruir és una altra cosa (immaterial): l'empatia social, la xarxa de recolzament mutu que encara impregna la nostra societat. Volen aconseguir que ens sentim indiferents davant la desgràcia aliena: un model (més) competitiu on l'altre siga un rival, una amenaça, i no un possible company. La inhumanitat com a normalitat.

No és inevitable. La resistència social és un factor que, des dels centres de poder que dicten aquestes polítiques, es té molt en compte.

Concert d'Al Tall com a reivindicació?

No seré jo qui qüestione la importància i el simbolisme de l'actuació d'Al Tall hui, 25 d'abril, al Gran Teatre de Xàtiva (El grup ens diu adéu aquest any i no tornarà ja a la nostra ciutat). Tampoc -faltaria més- no dubte de la qualitat d'aquesta immensa banda, peça fonamental de la història recent de la nostra cultura, de la nostra nació oprimida.

Tanmateix sí veig, amb una mirada crítica, que es faça aquest acte amb l'objectiu de -com se sol dir- fer país. No dubte de la bona intenció de l'Associació Cultural l'Encobert, Ulleye i Endavant-OSAN, que són els qui ho han organitzat. Però és que el preu de les entrades per al concert oscil·la entre els 15 i els 20 euros. I què voleu què us diga... Com a acte reivindicatiu, el veig un tant elitista (excloent, per tant); sobretot en la situació actual de pobresa creixent.

Alguns podran argumentar que una actuació d'aquest tipus, tot i no estar a l'abast de tot el món, dóna prestigi a la nostra cultura. No ho sé, és possible. A mi no em convenç. Com a una forma de lluita, vull dir.

Elecció apropiada

Com a bon cavaller, va deixar que ella entrara primer i, amb la porta ja tancada, observà els seus irresistibles moviments de maluc.

-Ets tota una princesa...
-Gràcies, però ara comprovaràs que m'assemble més a un drac... I t'assegure que has fet una bona elecció: no te'n penediràs del preu.



Amb aquest microrelat, he participat al Joc de Lletres de Sant Jordi, organitzat per jomateixa. El conte havia de complir les següents condicions: no superar les 50 paraules; incloure els termes "drac", "cavaller" i "princesa"; no tenir res a veure amb la història tradicional de Sant Jordi i el Drac.

Joan Colomo i els ciments de la societat

Joan Colomo és un cantant peculiar nascut a Sant Celoni. Musicalment procedent del punk, ha passat pel hardcore melòdic (va estar als infal·libles The Unfinished Simpathy), desembocant, finalment, en una mena d'indie-folk bastant eclèctic ja en la seua carrera en solitari. Per altra banda, es declara seguidor d'artistes comercials aparentment allunyades de la seua proposta, com ara Rihanna, Britney Spears o Adele.

Amb tres àlbums publicats com a Joan Colomo, el músic del Baix Montseny fa servir el castellà, el català i l'anglès a les seues cançons. I és important parlar de les lletres, atès que aquestes -deliberadament o no- ens inciten a pensar, mitjançant metàfores, ambigüitats i ironia.

Escollim el tema 'Un comino', extret del primer disc de Colomo, 'Contra todo pronóstico' (2009). Una peça deliciosament indie-pop i un text crític que, amb frases contundents, parla de la indiferència davant la violència estructural del sistema. El videoclip paga la pena.

Omitir, anular, desestructurar.
Oprimir, especular, convertir el crimen
en un daño colateral.

Restringir, derribar, desequilibrar.
Financiar la oscuridad. Estos son los cimientos
que arman esta sociedad.

Y me da igual si un fiscal
dice que el Banco Mundial
es el creador del Mal.

Me da igual si la verdad
acaba con la humanidad,
me da absolutamente igual
si se funde el Sol.

Desterrar la humildad, negar la obviedad.
Satanizar, evangelizar. Estos son los rasgos
de esta cultura global.

Y me da igual si un fiscal...

Sólo me importa si esta noche el mar
sigue en el lugar donde solía estar.
Me importa un comino todo lo demás.
Sólo me importa si esta noche estás tú.

Me da igual si al final
todo esto acaba mal,
me da absolutamente igual
si el fuego cubre toda la ciudad.

No és res personal, Soraya... O sí

En resposta a dues preguntes sobre l' 'escrache' realitzat a ella mateixa la setmana passada...


Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Govern espanyol (12/04/13): "Ma casa és el terreny de la meua vida personal i de la meua família".

Comentari: Encara que estigues en ta casa -amb un nivell de vida personal de puta mare-, no deixes de ser la mateixa dona sense escrúpols que, amb el seu vot al Congrés, bloqueja una solució per als desnonats; i els empenta, així, a l'endeutament etern i a la misèria absoluta. Per cert: Margaret Thatcher també tenia vida personal; i Hitler, entre d'altres.