La superioritat del paisatge anglés

El majordom protagonista d' El que resta del dia, novel·la de Kazuo Ishiguro, parla de la "grandesa" del paisatge anglés en aquests termes:


"Jo estic disposat a creure que altres països poden oferir panorames més òbviament espectaculars. De fet, he vist en enciclopèdies i al National Georaphic Magazine fotografies de diversos racons del món que tallen l'alè; congostos i salts d'aigua magnífics, muntanyes d'una bellesa torturada. És clar que mai no he tingut el privilegi de veure aquestes coses de primera mà; i tanmateix m'aventuraré a dir, amb una certa confiança, que el millor paisatge anglès -com el que he vist aquest matí- posseeix una qualitat que inevitablement no posseeixen els paisatges d'altres nacions, per més superficialment dramàtics que siguin. És una qualitat, crec jo, que assenyalarà el paisatge anglès, davant de qualsevol observador objectiu, com el més profundament satisfactori del món, i aquesta qualitat probablement es resumeix, més que amb cap altre, amb el terme "grandesa". Perquè és veritat: quan m'estava en aquell sortint enlairat aquest matí i em mirava la terra davant meu, he tingut aquella sensació rara però inconfusible: la sensació de trobar-me en presència de la grandesa. (...). I tanmateix, què és exactament aquesta "grandesa"? On resideix, o en què? Ja m'adono que per respondre aquesta pregunta caldria un cap més savi que no el meu, però si em veiés forçat a arriscar una suposició, diria que és precisament la falta d'aquesta evident qualitat dramàtica o espectacular la que posa a part de les altres la bellesa de la nostra terra. És la calma d'aquesta bellesa el que compta, el sentit de contenció. És com si la terra conegués la seva pròpia bellesa, la seva pròpia grandesa, i no sentís cap necessitat d'esbombar-la. En comparació, amb la mena de vistes que ofereixen llocs com ara Àfrica o Amèrica, per molt que sens dubte siguin excitants, l'espectador objectiu és colpit per la sensació que són inferiors precisament per aquesta indecorosa manifestació."


Hi ha un humor soterrat en aquestes paraules, una fina ironia sarcàstica... Stevens, el patètic protagonista, que ha entregat la seua vida a la submissió servint el seu patró, parla de la suposada superioritat del paisatge anglés; i es basa, paradoxalment, en l'absència d'elements; també en la "grandesa" de la modèstia de qui se sap superior. Hi trobe, també, un paral·lelisme amb la idea de la superioritat del caràcter britànic.