Carme havia anat a comprar el regal de Sant Valentí per al seu marit Blai. Des que eren nuvis -i d'això ja en feia 10 anys-, tots dos havien complit amb aquest ritual, cada vegada més estès al seu entorn.
Camí de casa, pensava en que estava molt enamorada del seu home, tot i el temps viscut com a parella. "Com el primer dia", es deia a sí mateixa.
Després d'obrir la porta i posar-se roba còmoda, Carme es trobà a la cuina amb una nota escrita per Blai. Aquesta deia el següent:
"He decidit anar-me'n per a sempre. Comence una nova vida lluny d'ací. Reconec que sóc un monstre o que, almenys, ho he sigut. Ara és segur que mai més no et tornaré a pegar. Entén açò com el meu regal de Sant Valentí. El més sincer de tots".
Presa de la confusió, es va posar a plorar i a tremolar, veient-se desbordada per una barreja de sentiments contradictoris.
2 comentaris:
ei,
joder
m'has deixat sense paraules..
Gràcies, Eulàlia...
Publica un comentari a l'entrada