divendres, 28 de maig de 2010

Bogeria pop-rock amb Pixies

Vaig descobrir els Pixies cap a l'any 1990. Possiblement siga la banda de rock que més sensacions gratificants m'aporta quan l'escolte. Únics en la seua barreja de soroll, melodia pop, crits de bogeria, punk, canvis de ritme, ambients misteriosos... Pioners, font d'inspiració de centenars de grups indie al llarg dels últims vint anys. Fins i tot a Xàtiva tinguérem un exemple amb els interessants Big Score.

La formació de Boston va nàixer l'any 1986 i, tan sols set anys després, va desaparèixer. Alguns dels seus membres tingueren aventures en solitari que sempre estarien a anys llum de la gran qualitat assolida per Pixies.

Amb tot el que em transmeten les seues cançons, el fet de no arribar a veure'ls en directe ha sigut, per a mi, una mena d'assignatura pendent (sense donar-li a açò una importància vital, vaja!).

L'any 2004, seguint l'exemple de molts altres grups veterans, els Pixies es reuniren de nou i començaren a oferir concerts per ací i per allà. Sembla que sense cap aportació musical nova: un pur exercici de nostàlgia... i un bon negoci. Comenten diferents crítics que ho fan bé, que estan en forma.

Hui me'n vaig a Barcelona, al festival Primavera Sound. Hui toquen els Pixies i jo hi seré allí per escoltar temes tan bons com Debaser.

Les imatges del videoclip que podeu veure a continuació són de baixa qualitat, però el so és bastant bo (tot i que em sembla que no és estèreo) . La cançó és una mostra d'eufòria pop-rock; contagiosa al cent per cent i amb tocs de la bogeria característica dels de Boston.



7 comentaris:

Marc Peris ha dit...

Quina enveja em fas!
Jo sóc un dels que, per adscripció generacional, no vaig poder gaudir de la banda quan estaven en actiu. Ara hi ha l'oportunitat de vore'ls, però no hi he pogut assistir. Fes una crònica del concert, i a vore en quin estat de forma estan els Frank Black, Kim Deal i companyia.

Comtessa d´Angeville ha dit...

A passar-ho bé!! Jo sí els vaig poder vore al 2004, a l'edició del Festimad d'aquell any; no me'n recorde de casi res dels dos dies de festival però el començament del concert dels Pixies no l'oblidaré mai!

Vicent Terol ha dit...

Va estar un concert genial! Tenia dubtes de quin seria l'estat de forma dels Pixies, però sembla que s'ho han agafat amb professionalitat i l'execució dels temes és vibrant. Compten amb un material d'una qualitat tan gran...

Ho fan per la pasta, és clar. Però són molt bons!


Salutacions, Marc i Comtessa!

Aurora Mora ha dit...

Estaria bé que ampliares el teu comentari i feres una crònica en condicions... no t'animes?

Vicent Terol ha dit...

Aurora, un plaer veure't per ací després de saber que tancaves el bloc. Espere que, més endavant, tornes a reprendre'l.

Gràcies pels comentaris, Marc i Aurora, en relació a fer una crònica del concert dels Pixies.

La veritat és que no vaig molt bé de temps últimament, atès que tinc opos en poc més de dues setmanes. A més, no sé si sóc el més indicat per escriure una entrada sobre un concert.

Ací teniu un enllaç on, a més de llegir algunes línies sobre l'actuació, podeu veure un vídeo.

http://www.surferrosa.es/2010/05/29/primavera-sound-2010-vierne-ps10/

Salut!

Josep Lluís ha dit...

Mai he prestat massa atenció als Pixies estos. Caldria curiosejar. No és el que solc sentir, però no em molestaria sentir-los en algun garito. Tenen actitud

Vicent Terol ha dit...

És un grup inclassificable. De vegades són pop, de vegades heavy, punk... Per a mi el tret que els caracteritza és la bogeria: els crits inesperats, els canvis de ritme. Genials.