Un llibre meravellós

L'Alícia començava a estar cansada de seure al costat de la seva germana, al marge d'un riu, i de no tenir res a fer; una o dues vegades havia donat un cop d'ull al llibre que llegia la seva germana; però no hi havia dibuixos ni diàlegs. «¿I de què serveix un llibre», va pensar l'Alícia, «sense dibuixos ni diàlegs?»

Així, doncs, es va posar a considerar (tan bé com va poder, perquè la calor del dia la deixava endormiscada i ensopida) si el plaer de fer una garlanda de margarides la compensaria de la molestia d'alçar-se i collir-les, quan, de cop i volta, un Conill Blanc d'ulls rosats li va passar corrent pel costat.

No hi havia res de gaire extraordinari en aquest fet; i l'Alícia tampoc no va trobar gaire estrany que el Conill digués a mitja veu: «Òndia, Òndia, arribaré massa tard!» (Més tard, quan hi va tomar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural.) Ara bé, quan el Conill, per estrany que sembli, es va treure un rellotge de la butxaca de l'armilla, se'l va mirar i després va continuar corrent, l'Alícia es va alçar d'un bot, perquè li va passar pel cap que no havia vist mai cap conill que es tragués un rellotge de la butxaca de l'armilla. I, excitada per la curiositat, es va posar a córrer pel camp al darrere d'ell, i, afortunadament, va arribar a temps de veure com es ficava a dintre d'una gran llodriguera que hi havia sota una tanca.



Així comença el famós llibre de Lewis Carroll, Alícia en terra de meravelles. No sé qui ha fet aquesta traducció al català; ho he extret del bloc Regne de lletres.

Es tracta d'una d'eixes obres que presenta un clar contrast entre la seua altíssima popularitat i el nombre de persones que realment l'han llegida.

A diferència de les múltiples versions per al cinema i la televisió que d'Alícia s'han fet (horrorosa la de Tim Burton, tot i les expectatives creades), la novel·la és una cascada d'enginy i del millor humor absurd, creat aquest, en moltes ocasions, a través d'una gran varietat de jocs de lògica.

Els diàlegs de la xiqueta protagonista amb els extravagants personatges que es va trobant mai segueixen unes pautes de normalitat. D'entrada, ella tracta d'afrontar les converses amb sentit comú, però sempre xoca amb discursos que es regeixen per altres lògiques, altres regles. La rialla està assegurada per als qui ens agrada l'humor absurd.

Alguns consideren que el matemàtic Charles Lutwidge Dodgson (l'autèntic nom de l'autor) fou, d'alguna manera, el precursor del surrealisme. Alícia en terra de meravelles es publicà l'any 1865.

Altament recomanable, per tant, aquesta obra. I també la seua continuació, A través del mirall, millor inclús que la primera, baix el meu punt de vista.