Aquell grup de capellans es reunia secretament amb periodicitat mensual, cada vegada a un punt diferent del planeta. Al club s'intercanviaven confessions obtingudes durant el sagrament de la penitència, sovint d'especial rellevància social i política.El sigil sacramental, per tant, era permanentment violat. I ho era amb una total despreocupació per part dels rectors, éssers aliens al seguiment privat de principis en matèria eclesiàstica.
Un dia es convocà una reunió extraordinària amb caràcter urgent. Un sacerdot va revelar, amb un to d'extrema gravetat, que un penitent havia confessat el robatori d'uns documents secrets on es feia al·lusió a l'existència del club.
Durant el debat, es plantejaren dues alternatives en línies generals: detenir i matar la persona en qüestió, o incorporar-la al grup (ordenant-la capellà abans, òbviament). S'imposà, finalment, una opció intermèdia, més subtil: aconseguir l'ingrés de l'home i, després d'un temps, assassinar-lo.
L'experiència del penitent al club fou curta.
En la primera i última reunió a què va assistir es presentà amb el seu vertader nom. “Sóc Abaddon”, va dir. Immediatament, tots els rectors foren presa del terror. Dimonis com eren, caigueren fulminats per l'àngel de l'abisme, el qual arrodonia així la seua missió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada