dissabte, 23 de maig de 2009

Normalitat (finita)

Feia poc que Sergi i Lorena es coneixien. Aquell dia havien estat moltes hores junts, a casa d'ell; quasi tot el temps al llit: fent l'amor, parlant, mimant-se, abraçant-se... Sergi va pensar que allò era meravellós.

En un moment donat, i com si es produïra un pas lògic dintre una successió lenta i previsible de fets, ella digué somrient que se'n tornava a sa casa, que ja es telefonarien. Aleshores, a ell li va envair una sensació agredolça, més agra que no dolça: en aquell precís instant, fou molt més conscient que mai no ho havia sigut abans de la inevitable finitud de totes les coses.

4 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

per això cal gaudir de cada moment

Eva ha dit...

I disfrutar-los al màxim... mai se sap que vindrà després...
Una abraçada!!!

glamboy69 ha dit...

Tinc un deja vu! Aquesta història la he viscut!

Vicent ha dit...

Jesús M. Tibau i Eva: Més que la idea de la vida com a cosa fugaç -i de la raonable corresponent actitud de 'carpe diem'- tracte de transmetre la sensació de finitud de tots els moments. Cada moment, cada cosa que fem, té principi i final. Això és una obvietat, per altra banda... Gràcies pels comentaris.

glamboy69: És curiós que t'hages sentit identificat. Supose que molta altra gent ha sentit això en algun moment determinat. Salut!