dijous, 1 de setembre de 2011

Així, no

Ahir hi havia una concentració al cap i casal convocada per la Plataforma pels Drets Socials de València, i recolzada pel 15-M; es tractava de protestar contra la reforma constitucional que han pactat PSOE i PP, segons la qual es limitarà el dèficit a les comunitats autònomes.

L'assumpte, d'entrada, sembla una qüestió tècnica -i avorrida, de cara a la majoria de la gent-, a més d'aparentar sensatesa: "És bo no endeutar-se, no?", podríem pensar. Tanmateix, estem davant un retall brutal -un altre- a l'Estat del benestar: es reduiran els diners públics destinats a sanitat, educació, prestacions, etc. El risc de passar a l'exclusió social, a la misèria, serà major i estarem més indefensos, més desprotegits per l'Administració. La idea d'un Estat que ens atorga uns drets elementals (construïts amb els diners de tots nosaltres), que ens facilita un metge si estem malalts, va diluint-se a poc a poc.

El panorama és negre, quasi apocalíptic. I aquesta reforma es durà a terme... si no hi ha resposta al carrer. L'única defensa que tenim és la mobilització organitzada, la difusió per tal de pressionar els governants.

Per això, la concentració d'ahir era molt important. Per això, la manera en què van participar alguns sindicats -sobretot CCOO i UGT- fou lamentable.

Quin sentit té arribar a una concentració i trobar-se amb desenes de banderetes d'aqueixes agrupacions? Estem demanant que no ens eliminen drets bàsics o volem reivindicar determinats sindicats? Entenc que el més lògic seria dur pancartes amb missatges, per fer entendre el significat de la concentració. Per què han de mostrar-nos UGT i CCOO els seus logos, inundant el carrer, eclipsant la imatge de ciutadans reunits?

Em pose en el lloc d'una persona poc informada que passa per davant de la Delegació del Govern espanyol i, de sobte, veu tot allò: "Ja estan ací els sindicats malfaeners protestant com sempre...!". Certament, això d'exhibir els símbols d'aquestes organitzacions no és la millor estratègia. Ho faran aposta, treballant per a l'enemic?

Els sindicats, en general, no tenen molt bona imatge. En part, per mèrits propis; en part, per la criminalització a què són sotmesos quan fan alguna cosa bona. Si destaquen tant la seua presència en protestes, on es pretén arribar a la gent del carrer, quasi que destorben més que ajuden.

Una de les claus de l'èxit del moviment 15-M ha sigut que, per primera vegada en dècades, grups molt nombrosos de gent 'normal' (persones sense un currículum activista) s'han mobilitzat -en general- sense símbols associats als sectors minoritaris que habitualment han denunciat les injustícies. Han saltat, d'aquesta manera, la barrera de la intoxicació informativa. El poble ha vist, amb els seus ulls, que els qui protesten són... el mateix poble: gent normal, indignada perquè la situació és fotuda i els poderosos gaudeixen de privilegis.

Si CCOO i UGT encapçalen les mobilitzacions contra la reforma de l'article 135 de la Constitució, amb les seues maneres de sempre, poden convertir-se en el millor aliat del PP-PSOE.



P.S.: Per cert; no deixa de ser cínic que els dos grans sindicats se sumen a aquestes protestes després d'haver pactat, amb el Govern espanyol i la patronal, l'allargament de la jubilació als 67 anys.

3 comentaris:

Gemma ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu, no hi ha cosa que em rebente més que arribar a una manifestació o concentració i que les banderes de partits i sindicats difuminen o tapen totalment les pancartes reivindicatives. Aquestes últimes són les que fan que qualsevol persona que passe per allí es faça una idea del que demana la gent, del motiu de la protesta.

Pere ha dit...

Hola Vicent!

Els sindicats, quan fan això d'inundar-ho tot amb banderes amb el seu logo, el que hem transmeten és que estan més preocupats en que la gent sàpiga que ells estan ahí, que en que sàpiga perquè estan ahí.

Salut

Vicent Terol ha dit...

Totalment d'acord amb els dos. Per una banda, és important comptar amb el ressò mediàtic que tenen els dos grans sindicats. Però, després de comprovar el poder de convocatòria del moviment 15-M (la mani del 19 de juny, com a màxima expressió), trobe que estaria bé que aqueixos no destacaren tant la seua presència a les protestes. Per raons estratègiques.

També vull dir que, si capitalitzen aquestes mobilitzacions, es corre el risc que desvien la moguda, rebaixant les reivindicacions fins a claudicar, com han fet en tantes ocasions. No són de fiar, atès que obeeixen a interessos diversos.