dilluns, 26 de setembre de 2011

La costurera puta

Quaranta anys feia, doncs, que no ens havíem vist, que no sabíem res del destí menat per l’un i per l’altre. Així i tot ens hem reconegut a l’acte. Conserva la mateixa mirada inquieta d’ulls negres i pestanyes grans que tenia de xiquet, aquell xiquet que les beates d’Acción Católica, amb les seues argúcies, arrabassaren a sa mare per donar-lo en adopció a una «familia decente y católica». Si més no, aquesta va ser la versió dels fets que tothom donava per esdevinguda.

Ens hem abraçat. Una abraçada forta i prolongada, sincera. Després hem fet endrecer cap al cementeri travessant entremig de les vies del ferrocarril. Abans d’arribar-hi hem pres un cafè en el bar de la Seat mentre hem recordat episodis i persones del passat comú, escenes i personatges rescatats d’un naufragi, espargits entre les mateixes boires que l’havien provocat. Al cementeri, l’he guiat entre els edificis de nínxols, en direcció a la zona nova. Els nostres passos han crepitat trepitjant la grava de l’entrada. En arribar al pany on és enterrada sa mare, ell s’ha botonat l’abric, com si haguera mogut una més intensa ràfega de fred que només ell havia de sentir. Sa mare té una làpida senzilla, de marbre gris i lletres d’alumini blanc. No té fotografia. Ell ha preguntat qui havia pagat la làpida. Jo li ho he dit: «La senyora Gràcia». Ell ha capcinejat abans de sentenciar, engolat, que ja li ho devia...




Les línies de dalt són un fragment del conte La costurera puta, el qual forma part del recull d'històries que Toni Cucarella va publicar fa uns mesos baix el títol d' Hòmens i falagueres i altres relats. La narració ja va aparèixer en el llibret de la falla Molina-Claret de Xàtiva l'any 2003.

Sent tot el llibre altament recomanable, he de dir que aquest relat em va impactar, emocionant-me fins el punt d'aconseguir que em caiguera alguna llàgrima. Amb un estil emotiu i contundent alhora -semblant a l'emprat a Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts-, Cucarella ens conta una història que se situa a l'època de la postguerra i que, si no està basada en fets reals, pot perfectament haver succeït. Un text de gran qualitat, tant per la riquesa lingüística -amb la qual ens dibuixa aquella època com si l'autor l'haguera viscuda (això em diu ma mare quan el llig!) -, com pel seu ritme, viatjant del present al passat i viceversa amb precisió i mestria.

Nou relats trobem a aquesta xicoteta (129 pàgines) obra. Llevat d'un -el sorprenentment màgic Hòmens i falagueres-, la resta ens mostren un Cucarella que ens conta històries dures, no exemptes d'alguns tocs d'humor marca de la casa. Molt recomanable, com deia.

4 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

És molt recomanable.

Jesús M. Tibau ha dit...

un llibre amb molts moments inoblidables

Cucarella ha dit...

Gràcies pel comentari, Vicent.

Toni ha dit...

A mi també em va agradar molt el llibre, encara que els contes que preferisc són "Fusteria Orts" o "El carrer de les ànimes" pel tractament tan delicat de la soledat. Vaig fer-ne també un xicotet comentari fa uns mesos.