El Papa dormirà en un caixer

Fent un pas més en la seua exhibició d'austeritat, el flamant Papa Francesc passarà una nit a
un caixer automàtic. Després d'haver sorprés a propis i estranys amb diversos gestos, com ara viure a una residència del Vaticà o elegir un Anell del Pescador de plata i no d'or, Jorge Mario Bergoglio es torna a reivindicar com el "Papa dels pobres".

Pel que sembla, Francesc vol demostrar, així, que l'assumpte de l'austeritat no és una qüestió de màrqueting. Fins i tot, ha començat a circular un rumor segons el qual el nou Papa duria dues setmanes sense dutxar-se; l'olfacte periodístic d'alguns mitjans de comunicació apunta en aquesta direcció.

Poc a poc, va estenent-se un estat d'estupefacció entre els cardenals, els quals pensaven inicialment que el missatge de l'austeritat no era més que una broma. De fet, quan el Papa va afirmar, durant una audiència celebrada a l'aula Pau VI del Vaticà, que li agradaria comptar amb una "Església pobra", els prelats van esclafir en una sonora rialla.

Per altra banda, fa uns dies, un periodista va aconseguir preguntar a Francesc per l'aparent contradicció entre aquesta "austeritat" i les seues bones relacions amb el sanguinari dictador argentí Videla. Bergoglio, amb un somriure amable, va respondre que "tot va ser una confusió": segons el Papa, ell pensava que es reunia "amb el cap de l'empresa Vileda", interessat com estava aquells anys en comprar "uns pals de fregar".

Impuls

 

La barreja de pensaments previs amb la visió d'aquell vestit de núvia a l'aparador va desencadenar l'acció. Anna, mitjançant un WhatsApp, li va preguntar a Manel si volia casar-se amb ella.

Mentre teclejava àgilment amb els polzes, el gos, gelós, va girar el cap.




Aquesta és la meua participació al 274è joc literari de Jesús M. Tibau.

Fer servir la paraula "crisi": Rajoy i Zapatero

Durant els inicis de la crisi, l'anterior president del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, fou justament criticat per fer d'eixa paraula -"crisi"- un terme tabú. Es tractava d'una estratègia de comunicació bastant habitual en política: emprar eufemismes amb l'objecte de disfressar la realitat, mostrant-la més amable del que és (*). Rajoy fa més o menys el mateix quan, per exemple, diu "línia de crèdit" en compte de parlar de rescat.

Molts ens queixàvem perquè sentíem que s'insultava la nostra intel·ligència. "Vols dir crisi ja d'una vegada, redell?", pensava més d'un.

Ara mateix, per contra, l'actual president del Govern espanyol utilitza la paraula "crisi" contínuament. És més: abusa d'aquest terme. M'explique.

Si prestem atenció a les seues declaracions, veurem que constantment fa referència als "problemes dels espanyols" com a conseqüència de "la crisi"; quan la immensa majoria d'aquests "problemes" són deguts a decisions polítiques concretes, moltes d'elles preses per l'Executiu presidit per Mariano Rajoy. Atribuir el brutal empobriment que patim únicament a "la crisi" és com parlar d'una causa neutra, no assumint cap responsabilitat en la duríssima situació existent; és com dir que el carrer es banya perquè plou (què li anem a fer?).

Moltes persones estan sense feina per culpa de la reforma laboral del PP. Poder comprar productes bàsics és més complicat si Rajoy puja l'IVA. Morir per desatenció mèdica és més probable si el Govern retalla 10.000 milions d'euros en Sanitat. I així un llarguíssim etcètera.

Parlem de decisions preses, però també de decisions que no es prenen (La inevitabilitat del drama és una mentida). No suprimir les Diputacions és responsabilitat del Govern, com també ho és no recaptar més diners dels qui més tenen o no perseguir el gran frau fiscal (aprovant, això sí, una mesura que va en la direcció contrària: l'amnistia fiscal).

En resum: A Zapatero li havíem de demanar que pronunciara la paraula "crisi" d'una punyetera vegada. A Rajoy, en canvi, cal exigir-li que no diga tantes voltes "crisi".


(*) Des de la premsa conservadora -i també des del PP- es va insistir després en que Zapatero "no havia sabut veure la crisi". Una idea absurda que va calar en la societat i que, en la construcció del relat que es va imposar, fou determinant en el desgast del PSOE i, sobretot, del mateix ex-president. Una idea absurda perquè, com deia, es tractava d'una simple estratègia de comunicació.

Peresa a la matinada

Fèlix es desperta al llit i, amb la ment poc clara encara, calcula que deuen ser les quatre o les cinc de la matinada. Mira el mòbil: 3:27. Ha estat somniant que anava pel carrer sense trobar un lloc on pixar. Fèlix té ganes d’orinar, sí. Vol alçar-se i anar al lavabo, però es diu a si mateix que esperarà una mica, que s’està molt calentet i còmode al seu matalàs nou. La mandra guanya a la incomoditat fisiològica i a Fèlix se li comencen a barrejar els pensaments conscients amb intermitents escenes oníriques. Acaba adormint-se de nou.

Un malson on Fèlix perd la feina per haver insultat el cap precedeix el despertament sobtat; sent una forta pressió a la bufeta urinària. Agafa el seu Samsung i comprova que són quasi les cinc. Ha estat dormint malament i ara es troba en total estat de vetlla. Fèlix vol alçar-se, però, d’alguna manera, camufla aquest desig: disfressa la peresa amb una mena d’autoengany evasiu, concentrant-se en planificar a la ment un viatge de treball. Després, altres pensaments s’hi uneixen, creant un calidoscopi caòtic d’assumptes diversos. “Què collons fas??”, diu en veu alta. “Hauré d’anar a pixar algun dia, no?”, autoironitza. S’adona que són ja dos quarts de sis.

Fèlix s’alça del llit de cop i camina fins el lavabo. Sense encendre cap llum, s’asseu al vàter i engega el calefactor, seguint el seu costum de no orinar de peu per tal d’evitar gotes fora d’on toca. L’eixida del pixum li provoca un gran plaer, en el qual es delecta; al moment, és envaït per una sensació de plena tranquil•litat. Es troba còmode i relaxat, assegut a la tassa. Opta per no alçar-se de seguida i llegir, sense presses, les notícies al mòbil. Gaudeix d’un interessant article sobre l’ètica dels polítics, però el text és llarg i arriba un moment en què els ulls se li tanquen…

Fèlix es desperta assegut al lavabo. Entra una mica de llum solar a l’estància. “Quina hora deu ser?”, es pregunta. Busca el smartphone i no el troba… fins que s’adona que li ha caigut dins el vàter.

Recepta de salmó (Santiago Alba)

Ingredients

Un exèrcit imperial.

Cinc segles de colonialisme.

Canals, fiords i badies entre la Patagònia i Xiloè.

Una multinacional del peix.

Milers de gàbies circulars de 30 x 60 metres de profunditat.

8 kilos de peix mort per 1 kilo de salmó viu.

Milers de dosis d'antibiòtic.

La Llei de Pesca i Agricultura d'un Govern neoliberal.

2.400 milions de beneficis privats.

50.000 treballadors mal pagats.

Milions de consumidors indiferents.

Preparació

Oblideu els ingredients. Tracteu l'oblit com si fóra un salmó. Saleu l'oblit. Esteneu l'oblit sobre una planxa encesa. Condimenteu l'oblit amb uns brins d'anet. Apliqueu a l'oblit una pinzellada de nata fresca. Serviu l'oblit encara calent. I no us oblideu de donar gràcies a Déu per aquest abundant oblit.


Autor: Santiago Alba Rico

Vestit de pres per a Sabadell-CAM a Xàtiva

Un vestit de pres. Això és el que va deixar ahir el Pare Noël a l'oficina de Sabadell-CAM. I no ho va fer de manera gratuïta, atès que allí es va justificar el perquè d'aquell 'regal':


La CAM, amb la seua història recent, és sinònim d’un saqueig dels diners públics, dels nostres diners.

Després de ser intervinguda per una gestió corrupta, amb 3.000 milions d’euros de les nostres butxaques, la seua ex-directora general encara va exigir cobrar una pensió vitalícia de 370.000 euros. I els seus consellers van rebre prejubilacions de 2 milions (d’euros).

Investigada per la Justícia, la CAM ha estat al servei de l’administració autonòmica, possibilitant el lluïment d’aquesta amb projectes faraònics; afavorint l’enriquiment desorbitat de polítics i dirigents de la caixa; i, finalment, ajudant a l’empobriment de la societat.

Per tot això, li regalem un vestit de pres!


Fou un dels cinc punts escollits per aquest Santa Claus. Els altres van ser la seu del PP, Bankia, l'Agència Tributària i l'Ajuntament.

Al bloc de caMot, responsables d'aquesta acció divertida i reivindicativa, hi podeu trobar més informació.

Per cert. Aquest matí, segons ha demostrat un usuari de Twitter, encara estava penjat el vestit de pres...

Noël for Vendetta

El dia 22 de desembre a les 17:30h i des de l'estació de Renfe, jo, el Pare Noël, visitaré la vostra ciutat: Xàtiva. I ho faré indignat, preocupat com estic per tota la situació social que hi ha. Sí: no sols estic pendent dels xiquets; sé que hi ha grandets que no s'han portat bé últimament, causant dolor, fam i misèria.

Per això, en aquesta ocasió, durant la meua presència a la cap

ital de la Costera, faré un recorregut públic per la lo
calitat, repartint 'carbó' als qui necessiten millorar la seua conducta. Tot tindrà -això sí- un aire festiu, amb música i la millor de les intencions: l'esperit nadalenc estarà present, i tots vosaltres i jo creiem en la capacitat de rectificar.

No avance a qui li deixaré 'regals', ni tampoc quins presents seran en concret (Deixem un marge per a la sorpresa...). La intenció és que certa gent reflexione sobre el que ha fet. Sí que puc afirmar que, en qualsevol cas, ho faré amb la meua característica rialla: un símbol d'amor i de pau, de fraternitat i concòrdia. És Nadal!!

HO, HO, HO...!!!



Pàgina de Facebook de Noël for Vendetta

Retrovisor: Díaz Ferrán: "Menos samba..."

Quan he vist al diari Público que el president de la CEOE, Díaz Ferrán, apostava per "treballar més i guanyar menys" com a sol·lució per a eixir de la crisi, he pensat que es tractava d'un titular-caricatura sensacionalista del periòdic progre de Jaume Roures.

Però després, llegint la notícia sencera i veient el vídeo, he comprovat que el missatge que volia llençar el cap dels empresaris era certament eixe. Ja era hora que algú diguera les coses clares!

Sembla que l'home té els dies comptats com a president de la patronal espanyola, atès que ell mateix ha decidit avançar les eleccions per al càrrec que ostenta. No ha descartat presentar-se, però és vox populi que no ho farà, en un gest de generositat cap a altres possibles candidats.

Com tothom sap, Ferrán ha destacat per la seua excel·lent gestió com a empresari: Air Comet sols deu 100 milions d'euros; els problemes de Marsans per a pagar un préstec a Banesto podrien ser més greus del que són; l'asseguradora Mercurio ha d'aportar garanties per la irrisòria quantitat de 18 milions d'euros; i només compta amb una única demanda per presumpte frau fiscal en relació amb Aerolíneas Argentinas.

El seu currículum l'avala per a -d'una manera altruista- aportar receptes per a eixir de la crisi: treballar més i guanyar menys; es pot dir més alt però no més clar. I ho fa ara que encara és president de la CEOE, raó per la qual les seues declaracions tenen major repercussió. Tot són bones intencions en Díaz Ferrán.

Ens ha recordat allò tan important que el famós músic brasiler, Reinaldo de sousa, ja va cantar l'any 1976: "Menos samba e mais trabalhar".



Aquesta entrada va ser publicada a L'aixeta el 15 d'octubre de 2010