És evident que la suspensió cautelar de Garzón significa ja una victòria per a aquells que l'han volgut veure caure. Independentment que aconseguisca anar-se'n al Tribunal de La Haia o no, la humiliació del superjutge ja s'ha produït i, a més a més, li resultarà impossible recuperar la seua plaça a l'Audiència Nacional.En la derrota de Baltasar Garzón ha funcionat una mena de pinça. L'extrema dreta franquista ha trobat la complicitat dels enemics del magistrat dins la Justícia. Victòria del feixisme, d'una banda, i venjança per rivalitats professionals, d'una altra.
El jutge estrela ha sigut -i és- aclamat per sectors progressistes. Diuen d'ell que és el gran defensor dels drets humans i de la Democràcia. Sembla que l'avalen les seues actuacions contra les dictadures d'Argentina i de Xile, així com l'intent d'investigar els crims del franquisme, entre d'altres coses.
Certament, a nivell simbòlic, el missatge que s'envia a la societat amb la caiguda de Garzón és ben negatiu: les ferides dels qui van perdre la Guerra Civil Espanyola han de quedar obertes; la Transició, que no va ajustar comptes amb el feixisme, no s'ha de tocar; els "caídos por Dios" durant la Guerra van tenir les seues recompenses morals i materials durant el Franquisme, però els "rojos" no les tindran mai.
Tanmateix, no és just que el superjutge passe a la Història com a mite de la democràcia. I no ho és perquè Garzón ha utilitzat la Justícia com la majoria de polítics fa servir la Política: com una manera d'augmentar el seu ego, d'assolir el màxim poder possible. I no ho és, tampoc, perquè l'amic Baltasar ha tingut actuacions molt importants que han anat en la direcció oposada a la de la defensa dels drets humans i de la democràcia.
El jutge estrela ha sigut una peça indispensable en la criminalització del nacionalisme basc. L'aberrant doctrina consistent en dir que tot és ETA, promocionada sense rigor jurídic per Garzón, fou clau per a tancar mitjans de comunicació com el diari Egunkaria (fa poques setmanes, després de set anys, se li va donar la raó al rotatiu, però ja era tard perquè un periòdic tancat és un periòdic mort per a sempre). També el magistrat ha tingut un paper fonamental en la consolidació de la il·legalització d'idees a Euskal Herria, afavorint l'actual Estat d'excepció que existeix allí: va arribar a acusar de genocidi i neteja ètnica a Batasuna! Per últim, cal dir que Garzón sempre es mostrà impassible davant les denúncies de tortures que li narraven persones detingudes baix la seua responsabilitat; tortures produïdes gràcies a les seues ordres d'aplicar el règim d'incomunicació. En alguns casos, des d'organismes com el Comité per a la Prevenció de la Tortura del Consell d'Europa (CPT), entre d'altres, es criticaren oficialment les actuacions del magistrat.
Són sols algunes de les ombres del superjutge, a les que caldria afegir la seua habitual absència de rigor dins l'obsessió per muntar macrosumaris. La qual cosa ha desembocat, en no poques ocasions, en la impossibilitat de fonamentar sentències per part dels Tribunals (recordem el fracàs al judici per l'Operació Nécora).
I és que el vertader objectiu de Garzón no ha estat mai fer justícia. Ell sempre ha perseguit el protagonisme sense límits, l'egolatria, l'aparició del seu nom a les portades dels diaris i la presència als informatius. Hui ho torna a aconseguir, una vegada més; però no com a jutge estrela, sinó com a home derrotat i humiliat. A mi no em fa gens de llàstima.
5 comentaris:
Una entrada magnífica. Si de cas, només t'ha faltat dir que Garzón tambés es va lluir en les seues actuacions contra el nacionalisme català, arran les Olimpíades de Barcelona 92.
A mi tampoc me'n fa cap, de llàstima. Els 17 independentistes torturats arran de la seva detenció durant els Nocs olímpics, com rcorda el Ximo, són una taca més que els mitjans es neguen a recordar.
Lo d'aquest Garzón és ben senzill:
Primer has de mirar la cara que fa i l'aspecte que té. Un cop fet això ja veus clarament que no s'assembla en res a cap idealista ni a cap heroi popular.
El seu aspecte és de funcionari gris, de secretari, de servent. I cal recordar que els aspectes no acostumen a fallar gairebé mai.
L'altra observació determinat és que, si hem de tenir en compte que hi ha un poder fort a la caverna espanyola franquista que pot arribar a empaperar-lo quan se'ls busca les pessigolles, aquest poder no ha aparegut ara... aquest poder hi és des de la transició del 1939, que allò sí que va ser una transició real i no l'enganyifa dels anys setanta. El poder no els ve d'ara... l'han tingut sempre des de que van acabar la guerra.
Si aquest sector (que per altra banda no té cara ni noms) existeix i té tant poder com per empaperar-lo, és evident que un personatge com ell mai hauria pogut arribar a la seva posició. En Garzón ha arribat fins on ha arribat perquè algú li ha permès.
Aquest Garzón pertany a una facció de la caverna que s'enfronta amb l'altra. A mi no em representa ni em puc identificar amb ell de cap manera.
Personalment estic convençut que tot aquest tema del Garzón és un ajustament de comptes entre bàndols mafiosos madrilenys.
Tot això és pura comèdia.
Que el donin pel sac i que no ens emprenyim més amb les seves lluites de poder.
Estic d'acord en tu en un 98%, a mi també m'ha semblat sempre que buscava, per sobre de tot, PROTAGONISME, i hem de recordar que a Barcelona va fer una "esporgada" tancant tot sospitós d'independentista el 1992, però tot aquest afer fa pudor (que un jutge que vol posar fil a l'agulla a una etapa negra sigui assegut a la banqueta pels feixites), no sé si m'he explicat.
Que passis bona setmana Vicent.
Ximo: Moltes gràcies. Sí, cal recordar aquell empresonament de més de 20 persones que foren també torturades. Des del Tribunal Europeu de Drets Humans es va dir l'any 2004 (12 anys després!) que no s'havia investigat suficientment el tema de les tortures. Em causa terror pensar en una persona que actua amb eixa carència d'escrúpols: buscant el titular als mitjans, res li importa si està tancant innocents o no.
Albert: De veritat que, atenent al que diu la premsa aquests dies, sembla que Garzón és un angelet... Però és que, en relació a l'Estat d'excepció existent a Euskadi, la propaganda ha aconseguit que no es qüestionen coses tan antidemocràtiques com la Llei de Partits. No ens ha d'estranyar, per tant, que cap mitjà de masses recorde la irregular detenció (amb tortura inclosa) d'uns independentistes que... segur que serien uns "etarres"!
Tripallocavipasec: Estic d'acord amb tot el que dius. És fals el missatge que ara reapareix el franquisme. No se n'havia anat, perquè la Transició fou una continuació del règim amb uns lleugers tocs per a configurar una mena de democràcia occidental. Molts franquistes seguiren a llocs determinants. No hi hagué una ruptura.
L'observació de la cara de Garzón m'ha semblat d'allò més original. No ho havia enfocat des d'eixe punt de vista...
Mireia: Sí, és veritat que se'ns llança un missatge negatiu: prohibit tocar el franquisme. Com una confirmació de la victòria feixista, on queda clar que la Democràcia que tenim no ajustarà comptes amb un règim fruit d'un colp d'Estat. Una humiliació.
No obstant, ahir llegia un article que deia una cosa que ja havia pensat. Qui sap si açò de Garzón no servirà per deixar més palès que hi ha una assignatura pendent (hi ha més d'una, vaja...) a aquesta democràcia? És un altre punt de vista.
Gràcies, Mireia. Que et vaja bé a tu també.
Publica un comentari a l'entrada