dilluns, 5 de juliol del 2010

Quatre anys després de l'accident de metro: actituds i actuacions

El 3 de juliol de 2006 va tenir lloc, a València, l'accident de metro més greu de tot Europa, fins el moment. Línia 1, entre l'estació de Jesús i la de Torrent; 43 morts i 47 ferits.

Un accident evitable, atenent a que no es comptava amb el sistema de seguretat que sí hi havia a altres línies.

Amb aquesta situació, era lícit culpar el Govern valencià, responsable de la gestió de FGV (Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana)? Evidentment, sí. Encara que sempre es podia dir que tot sistema de seguretat és millorable i que, fins que no ocorre la tragèdia, ningú no té la capacitat d'endevinar que la desgràcia arribarà. En qualsevol cas, més enllà de les possibles responsabilitats penals, el desaparegut José Ramón García Antón, Conseller d'Obres Públiques, Urbanisme i Transport en aquell moment, hauria d'haver dimitit i haver-se apartat de la vida pública. No féu ni una cosa ni l'altra.

Però, a banda del debat sobre les actuacions prèvies del Consell en relació a aquest assumpte, el més greu fou la reacció posterior. Bàsicament, i resumint, en dos esferes: la de les actituds i la de les pràctiques.

La primera és, potser, la més indignant. No hi va haver mai cap autocrítica. La prepotència que ha caracteritzat, i caracteritza, un Govern que se sent vencedor i etern explica l'actitud repugnant d'una Administració que, com a explicació oficial del que va ocòrrer, va assenyalar el conductor, mort a l'accident. Cap perdó, cap dimissió, cap gest d'humilitat. Quatre anys després del fatal succés, el president Camps continua sense rebre les víctimes, representades a l'associació AVM3J; sense atrevir-se a mirar-les als ulls.

Fins i tot l'Església valenciana -Església valenciana i PP són, bàsicament, el mateix al País Valencià- se suma al menyspreu a les víctimes. El dissabte passat, el canonge de la catedral de València va prohibir que una missa-homenatge relacionada amb l'accident fóra oficiada pel rector elegit per l'associació. Fet absolutament contrari a les normes habituals. L'Església valenciana, així, va conjugar el mateix verb que el Consell: humiliar.

Dèiem que, a més de les actituds, també hi ha l'apartat de les pràctiques -les actuacions: aquest es tradueix en una altra galtada a les víctimes de l'accident de metro, i a tots aquells a qui ens solidaritzem amb elles.

Quatre anys després de la tragèdia, la línia 1 del metro de València compta amb trens més moderns (possiblement alguns ho heu pogut comprovar). Tanmateix, el sistema de seguretat és el mateix que hi havia en el moment de l'accident (anomenat FTP): un dispositiu que no garanteix el frenat automàtic de la màquina en cas d'error humà.

El sistema ATO -que haguera evitat l'accident i que sí existeix a altres línies- té un cost de 30 milions d'euros. Tres vegades menys que el canon de la Fórmula 1 a València.

Concloent, per deducció, que els escrúpols no han d'impulsar el Govern valencià a actuar (bé) en aquest assumpte -a nivell d'actituds i de pràctiques concretes-, ens podem realitzar la següent pregunta: per què haurien de fer alguna cosa al respecte, si el cost de no fer res és una invisible pressió social (i política?) que no altera els seus plans de nova i contundent victòria electoral?

3 comentaris:

maria ha dit...

Dius que més que les actuacions prèvies del Consell, són més greus les reaccions posteriors. Jo pense que el que és realment greu és la no-reacció posterior, el silenci i el fer com si no hagués passat res. Una vergonya.

Anònim ha dit...

S'ha de ser ben miserable per carregar els culpes a una persona morta que no es pot defensar! Sobre l'església, queden retratats.
Diuen que esl polítics, per desgràcia, només actuen quan en passa alguna de molt grossa. Alguns, però, ni així.

Vicent Terol ha dit...

maria: Efectivament, la característica principal ha sigut la inacció. Però una de les reaccions més repugnants del Consell fou assenyalar el conductor de la màquina, mort a l'accident.


Albert: Tens tota la raó. Més indignant és encara la cosa quan coneixem els diners invertits en grans esdeveniments, com la Fórmula 1, mentre el sistema de seguretat a la línia 1 del metro continua sent el mateix que hi havia en el moment de l'accident.