dimarts, 3 d’agost de 2010

La "normalitat", en caiguda lliure

El Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM, sigles en anglés) és un document elaborat per l'Associació Psiquiàtrica dels Estats Units. Es tracta d'una mena de bíblia mundial de la psiquiatria on s'hi inclou una classificació dels desordres mentals.

Des de l'any 1952, en què es va publicar la primera versió del DSM, fins ara, quan se n'està preparant la cinquena, 170 nous trastorns s'hi han incorporat a la llista.

A un article de la revista Journal of Mental Health, dues autores han criticat aquest augment: afirmen que, si fem cas del que diu el DSM, cada vegada hi ha menys persones "normals". Denuncien la relació existent entre les empreses farmacèutiques i els dirigents del sistema psiquiàtric: a major nombre de trastorns mentals, més consum de medicaments.

I és que tenir una malaltia mental no és com quan t'has trencat una cama. La segona cosa és clarament visible i constatable empíricament, mentre que la primera ve determinada en funció d'un concepte de normalitat; i això és quelcom arbitrari. No fa tants anys que els homosexuals eren considerats malalts perquè mostraven una conducta diferent a la d'un patró concret de normalitat. Hui mateix -i seguint al terreny sexual-, s'empra el terme "nimfòmana" (antigament "histèrica") per a etiquetar les dones que mostren cert nivell de desig, la qual cosa -com no, estem a una societat masclista- és normal si es tracta d'un home.

Els que som mestres podem comprovar que, des de fa un temps, a totes les aules hi ha algun que altre xiquet "hiperactiu" que necessita (sic) medicació crònica. Són alumnes que es mouen més del que volem i que tenen una menor capacitat d'atenció. S'aparten del model de xiquet que la psiquiatria ha establert com a "normal": els considerem "anormals", per tant, i els unflem a pastilles. Simplement són "hiperactius", com si això fóra tan objectiu com ser sord o tenir un sol braç.

La medicalització (el procés de convertir aspectes de la vida quotidiana en problemes mèdics), a més, evitarà que ens preguntem per les causes socials d'un determinat comportament. En el cas dels alumnes "hiperactius", dóna igual si es mouen per reclamar l'atenció que no tenen a casa, o si el seu dèficit d'atenció és degut a que les hòsties volen a la seua llar. Una pastilla diària -o dos- és la sol·lució perquè així el xiquet no molesta a classe.

Baixar l'umbral del diagnòstic és la tendència actual de la psiquiatria. Els canvis anunciats -l'augment del número de desordres- al nou Manual dels trastorns mentals (DSM) suposen, com diuen les autores del crític article, convertir la normalitat en un bassal.

6 comentaris:

rosa roig ha dit...

I quan hi hagut gent normal? Només quan la televisió ens ha "normalitzat". Em ve al cap un article que explicava que ara la gent es besa com han aprés de les pel·licules. Rídicul i patètic. Visca la "anormalitat". Jo sóc única.Com tu.

Anònim ha dit...

Certament, s'en fa un gra massa de les obsessions i 'rareses', que abunden molt més del que generalment es pensa, fins al punt de no poder considerar a ningú normal (o anormal).

Per altra banda, la hipersexualitat masculina està contemplada com a 'trastorn', abans baix la denominació de satiriasis.

Dic abans perque precisament al DSM -IV és canvià el terme ninfomania i satiriasis per hipersexualitat, entenent aquesta com un desig sexual irrefrenable. L'umbral del diagnòstic és traspassa quan es imposible per el pacient dur a terme una vida 'normal' i la sexualitat es converteix en una obsessió, ocasionant problemes de convivència, funció social o altres problemes relacionats amb l'ansietat, depresió, etc...

Vicent Terol ha dit...

La referència que faig a la nimfomania no té a veure amb el DSM, sinó amb la percepció social general, amb el masclisme que hi ha darrere de l'ús corrent del terme.

Elrohir ha dit...

També depèn del nivell d'escrúpols del psiquiatra. Et convidaria a fer de cangur d'un nen que no és hiperactiu per ben poc (és capaç de centrar-se ...)

També hi ha psicòlegs que es negen a donar antidepressius per que són "màgia" i el que cal és curar la "malaltia". Altre cop, escrúpols.

En qualsevol cas, la consideració d'anormal es redueix a que tot allò que se'n va a l'extrem ho és.

Anònim ha dit...

No deuries ser tan agosarat a l'hora de trepitjar terrenys que desconeixes, em semblen totalment inapropiats els teus arguments. No estaria de més que et deixares assessorar per algun psiquiatre/a o almenys algun metge.

Vicent Terol ha dit...

Desqualificar arguments sense argumentar, com tu fas, és més que agosarat.

En qualsevol cas, t'anime a que escrigues comentaris amb el teu usuari de Blogger. Sempre que participes ací, ho fas per a criticar aspectes més o menys col·laterals d'entrades meues. I ho veig legítim. Però el fet que em conegues personalment no hauria de ser motiu per a que t'amagares darrere de l'anonimat (o de determinats noms, com has fet en altres ocasions).

No sé, per cert, si aquesta repetida conducta teua és normal o no. Li ho preguntaré a un psiquiatre...