A l'atzar va atribuir aquell científic de poca rellevància el fet d'haver aconseguit la fórmula de l'eterna joventut. Accidentalment, al seu laboratori havien confluït una sèrie de circumstàncies imprevistes, les quals donaren com a resultat l'elixir més desitjat al llarg de la història de la humanitat.Realitzades les constatacions empíriques, Roderic Lleixà procedí a l'autoaplicació del descobriment. Segons les seues previsions, primerament compliria anys cap enrere, com una sort de Benjamin Button valencià. Posteriorment, l'edat del científic s'establiria en vint-i-cinc per a sempre.
“Una vida entregada a l'hedonisme il·limitat.”, pensà.
La cosa no va anar del tot com ell esperava. L'envelliment de la gent que l'envoltava, l'ocultació permanent del seu secret i la inadaptació constant als canvis socials que es produïen són sols tres exemples d'una llarga llista d'elements que amargaven la seua existència. I la soledat: l'aïllament més profund que hom puga imaginar com a tret que destacava per damunt de tot.
Un cert dia, considerant que poc més hi havia a observar en aquella conducta, els habitants del planeta Ximtra que havien dut a terme l'experiment -escollint Roderic com a objecte d'investigació- posaren fi sobtadament a la seua vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada