divendres, 29 de juliol de 2011

La mort ens furta Vicent Garrido

El dimecres de la setmana passada, 20 de juliol, li vaig enviar un correu a Vicent Garrido per veure si quedàvem els habituals de l'Escoleta de caMot. La idea era reunir-nos i prendre un cafè o sopar, una mena d'acomiadament del curs. "Fa temps que no sé res de tu...", li deia al començament del mail.

No vaig obtindre cap resposta. Quatre dies després, diumenge de matí, m'arribava un missatge al mòbil on em deien que Vicent havia mort.

El 29 de juny, hui fa un mes just, va ser l'últim dia que el vaig veure; teníem reunió de la Plataforma Xàtiva contra la Crisi i les Retallades al local de caMot. Quan es va acabar, ens en vam anar xarrant ell, Olegari i jo fins el cantó de la baixada de l'estació, punt de separació on tantes vegades ens hem quedat parlant abans que cadascú fera el seu camí: ell i Olegari cap a l'estació per anar a Canals; jo, cap a casa. Aquell dia, Vicent estava especialment animat i el seu paisà va haver de tallar la conversa per tal que no perderen el tren.

Vam quedar en que m'enviaria un text, matisant una entrada meua sobre el 15-M, per a ser publicat a L'aixeta. Moviment amb el qual Garrido era bastant crític, i del que no en formava part, com erròniament ha escrit Agustí Garzó a l'edició comarcal del diari Levante.

De Vicent cal destacar el seu compromís. Potser aquesta frase sone a tòpic, però en Garrido cobra tot el sentit. El compromís de Vicent era real; la lluita contra la injustícia era la seua prioritat i ho vivia amb plena intensitat. Explicaré un poc açò.

Diversa gent que conec, i jo mateix, estem o hem estat implicats en activitats que -pensem- persegueixen la construcció d'un món millor. En major o en menor mesura, algunes temporades més que altres. Garrido, en canvi, estava sempre; participant al cent per cent.

Recorde una concentració a Xàtiva contra la massacre de palestins duta a terme per Israel, els primers dies de 2009. Com altres vegades, Vicent va agafar el megàfon per parlar. No buscava el protagonisme, mai l'ha buscat: la indignació li empentava a fer-ho. No he oblidat unes paraules que Garrido va pronunciar per a animar la gent a seguir manifestant-se: "És una obligació!", va dir, donant eixida als seus pensaments sincers. Una obligació ètica: l'adjectiu no el va posar, però ell ho sentia així.

Ens contava, de vegades, una anècdota simpàtica, il·lustrativa de la fidelitat a la seua militància. Estant citat als jutjats, un policia el va cridar per a que passara: "¡Vicente Garrido!". Vicent es va fer el sord, atès que l'agent no havia dit "Vicent", nom que figurava al seu DNI. Va insistir l'uniformat vàries vegades fins que Garrido li va preguntar si no estaria demanant per "Vicent" Garrido...

La mort de Vicent ha arribat sense avisar, resultant així un colp molt dur per als qui l'hem conegut. Ningú no sospitava que els problemes que darrerament arrossegava -suposadament no greus- podien tenir aquest desenllaç; ni ell mateix ho esperava (o potser sí tinguera alguna intuïció, no ho sabem). Diuen alguns que igual ha patit menys així. No ho sé.

Cinc dies després, em costa encara assumir aquest fet. De tant en tant, apareix eixa sensació d'irrealitat, l'impuls de negar el que ha ocorregut.

Vicent... Adéu, Vicent...