Mentre ella sopava

L'home tenia una barba fosca i espessa. Estava assegut al sofà i des d'allí la mirava fixament, amb expressió molt seriosa, mentre la dona sopava. Tanmateix, ella no sabia el seu nom ni l’havia vist mai abans d’aquell precís instant.

Després de la vaga

Comunicat de la Plataforma per l'Ensenyament Públic un dia després de la vaga, 29 d'abril:

La Plataforma per l’Ensenyament Públic valora molt positivament la jornada de vaga i de mobilització d’ahir, en què els centres educatius es van buidar de professorat i d’alumnat i el sistema educatiu es va aturar absolutament. La Plataforma també vol mostrar la seua satisfacció per l’èxit de les tres manifestacions a les capitals valencianes, especialment la marea groga que va envoltar el centre de València amb més de 50.000 persones, que se sumen a les més de 15.000 d’Alacant i més de 6.000 de Castelló.

Llegiu la resta de l'escrit


"La Plataforma manté les seues reivindicacions dels tretze punts del manifest i continuarà convocant noves mobilitzacions, mentre el president Camps no encapçale una solució satisfactòria al conflicte"

Paraula de Font de Mora

8 D'ABRIL DE 2009, VINT DIES ABANS DE LA VAGA:

"El document en què responem a les propostes de la Plataforma és definitiu. Si no s'accepta, les negociacions sobre eixos punts no continuaran"

29 D'ABRIL DE 2009, UN DIA DESPRÉS DE LA VAGA:

Acceptaria Conselleria alguns dels punts plantejats per la Plataforma?

"La nostra disposició al diàleg és permanent. Seguirem parlant dels temes que es vagen plantejant amb tota normalitat i tranquil·litat"

Important seguiment de la vaga i nombroses manifestacions

Segons la Plataforma, el seguiment de la vaga ha sigut d'un 70% per part del professorat i d'un 90% pel que fa a l'alumnat. Conselleria parla d'un 23% de docents i un 25% d'estudiants.

Pel que he parlat amb gent de diferents centres, la meua impressió és que la cosa ha sigut una miqueta més baixa del que diu la Plataforma i prou més alta del que diu l'Administració. Cal qualificar-ho d'èxit, atenent a la repercussió social que hi ha hagut.

A més d'això, diré que he estat a la manifestació d'Alacant i la sensació és que érem molta gent. 15000 persones segons els organitzadors, i 4000 segons la Policia Local. No sols ha sigut nombrosa, sinó que l'actitud de la gent ha estat molt reivindicativa i lúdica. Hi havia molt d'ambient, que diria aquell.

Algunes fotos que he fet (si feu click en elles les veureu la mar de bé):

He llegit que a València la participació ha sigut de 50000 persones atenent a les xifres de la Plataforma, i de 7000 si fem cas a la Policia Local. Sembla que ha estat, en tot cas, molt massiva: se'ns diu que la capçalera de la manifestació -que feia un recorregut circular- ha arribat a coincidir amb la cua en la Plaça de la Reina. Pel que fa a Castelló, 8000 i 7000 (quasi es posen d'acord organitzadors i policia!!).

Ara estarem atents als moviments del Govern valencià, així com a l'estratègia de la Plataforma.

S'ha mort Javier Ortiz

Fa pocs minuts, mirant les notícies per Internet, m'ha impactat llegir que s'ha mort Javier Ortiz. M'ha afectat, sincerament. I sé que açò pot sonar estrany, donat que es tracta d'algú a qui no coneixia personalment (tan sols el vaig veure una vegada durant una xerrada a València i no vaig intercanviar cap paraula amb ell).

Vaig descobrir aquest periodista al diari El Mundo, allà per l'any 1992 ó 1993, no n'estic segur. Sí recorde que tornava de la Facultat en tren i llegia el periòdic. Una columna em va cridar l'atenció: parlava sobre la malenconia. Deia que, segons els governants del moment -manava el PSOE a l'Estat Espanyol-, defensar certes idees utòpiques conduia a la malenconia. Em sona que era una crítica de Felipe González a Julio Anguita, un dels pocs -l'únic?- polítics honestos dels últims temps. Javier Ortiz feia un elogi de la malenconia, com a producte d'aspirar a un món més just. Aquella columna seua em va arribar, em va fer reflexionar; dies després la rellegia. A partir d'aquell moment, vaig començar a seguir-li la pista al periodista basc.

Ortiz escribia dues columnes setmanals a El Mundo: dimecres i dissabte. Jo les devorava. De tant en tant, també publicava algun article més llarg; a mi se'm feia curt sempre.

L'any 2000 vaig descobrir que s'havia creat una pàgina web. Quan la vaig visitar per primera vegada, no feia molt que aquesta havia sigut encetada. Ell escribia tots els dies. Per a mi va ser com un regal -o un regal, sense el "com": poder llegir a Javier Ortiz tots els dies! Allò es deia "Diario de un resentido social" i, amb el temps, he pensat que va ser precursor dels actuals blocs.

En setembre de 2007, va nàixer un nou diari d'àmbit estatal: Público. Javier Ortiz s'hi va incorporar al projecte, amb la seua constància habitual: una columna diària.

A la seua pàgina web, o bloc, el periodista ha anat incloent, al llarg dels anys, les columnes publicades a El Mundo i a Público, però també altres textos que no apareixien a cap lloc més. De vegades es tractava d'escrits més personal i íntims.

Ortiz ha sigut un referent per a mi. Els seus escrits m'han incitat sempre a la reflexió; i he incorporat molts dels seus punts de vista a l'hora d'analitzar diferents aspectes de la realitat política i no política.

En la versió digital de Público, on he llegit la notícia, diu el següent: "Consciente de que era algo que "sabía muy bien que sucedería", dejó escrito en su blog su propio obituario, que reproducimos a continuación."

Potser açò done lloc a pensar que Javier Ortiz havia escrit el seu obituari recentment, conscient dels seus problemes de salut. Cal dir que no és així. Ell va escriure eixa necrològica el dia 24 de gener de 2007, dia del seu aniversari. En aquell moment es trobava perfectament. La seua intenció era evitar que, arribat el moment de la seua mort, no apareguera un obituari "burocràtic i de circumstàncies". Efectivament, hui, al seu bloc, apareix la necrològica que ell volia.

Els que hem seguit a Ortiz sabíem que el seu estat era més que preocupant. El dia 28 del mes passat va descriure, a la seua web, la seua fotuda situació. Es trobava a l'hospital i, des d'allí, ha seguit escribint les columnes per a Público. Jo tenia l'esperança que es recuperara, fixant-me en que els seus textos eren tan lúcids com sempre i seguien estant atents a l'actualitat. Per exemple, fa quatre dies -fa quatre dies!- parlava sobre el fitxatge de Rosa Aguilar per part del Govern d'Andalusia.

Com deia abans, no vaig arribar a conéixer a Javier Ortiz en persona. Sí que em va respondre algun que altre correu, tractant temes d'actualitat. En tot cas, la notícia ha fet que em pose trist. Una pèrdua important. Se'n va una persona que, a més de lúcida i irònica, era bona.

Per a finalitzar, deixe ací un text que ell va escriure fa molts anys i que hui apareix al seu bloc. És una declaració de principis; porta per títol "Sueño con Jamaica".

Adéu, Javier...

Sueño con Jamaica

Sueño con Jamaica. Estoy sentado detrás de una mesa negra, rodeado de papeles, delante de una pared de la que cuelgan fotografías de desolación y soledad, entre proyectos de artículos y pilas de opinión que me reclaman. Y estoy volando hacia Jamaica.

La pantalla de fósforo verde me mira adusta. Me está pidiendo impaciente su ración cotidiana de formatos y de claves. Pero hoy –¿qué me pasa?– sólo veo en ella reflejos de espuma blanca sobre un mar de azul intenso. Un mar bajo el sol: bajo ese fiero sol de pasión que ilumina eternamente el puerto de Kingston, en Jamaica.

Sueño con Jamaica. Jamaica es una isla (no sé por qué os lo cuento, si ya lo sabéis); Jamaica es una isla primitiva, anárquica y bellísima, con casas de hojalata que desembocan en largas playas de arena fina y blanca. En Jamaica todo está por hacer, y uno puede vivir con la esperanza en la punta de los dedos, pensando que todo es aún posible y que el futuro existe. Y las gentes son sencillas, y sus sentimientos, espontáneos y directos, y hasta los asesinos son capaces de explicar lo que hacen sin recurrir a teorías sociológicas o sesudos estudios de mercado: matan –ya veis, qué cosas–, y matan porque odian y porque aman, y esos es todo, y nadie le da más vueltas.

En Jamaica, el tiempo no cuenta apenas nada. La gente es tranquila e impuntual, y muy pocos son los que admiten que les impongan una cita: ellos quedan y, al final, aparecen, pero no miran el reloj ni se preocupan por horarios.

Sueño con Jamaica, y en la Jamaica en la que yo sueño nadie se levanta la voz, y el ruido es sólo algarabía callejera, y los policías no dan miedo, aunque asusten un poco con los ruidosos piropos que lanzan a las muchachas que circulan en bicicleta y a las que el aire levanta sus faldas de mil colores.

Tal vez esa Jamaica en la que estoy soñando no exista. Tal vez esto que os estoy contando sea sólo el fruto de películas y carteles de turismo asomados a los escaparates de las agencias de viaje.

Nunca he estado en Jamaica, y es probable que nunca la vea. Me da igual. Mejor que sea así.

Mi Jamaica, esta Jamaica en la que hoy sueño, me vale porque es quimera, porque ocupa el espacio del no-aquí, porque me ayuda a imaginar que podríamos ser otros.

Y sueño, y me voy a Jamaica para mejor sentir mi distancia ante lo que veo: calles grises, gente triste. Y sueño con Jamaica para reclamar de mi más alegría, para pensar que todos podemos romper con todo, que somos capaces de no acudir puntuales a las citas, de reírnos de los estudios sociológicos que explican la muerte, de creer que el porvenir que nos espera no está condenado a ser de por vida un tiempo para el llanto.

Jamaica o muerte. Venceremos.

Dotze hores abans de la vaga...

Molt interessant l'article de Francisco García, delegat de la FE CCOO PV, publicat ahir al diari Información.

UNA HUELGA NECESARIA Y EJEMPLAR

A días de la huelga convocada por la Plataforma en Defensa de la Enseñanza Pública, la Consellería mantiene sin cambios su actitud de ninguneo y persecución de quienes vienen señalando grave irresponsabilidad en el enrocamiento de políticas educativas demostradamente fracasadas. Es lo que se desprende de informes oficiales e irrefutables de PISA, el Ministerio y el propio Consejo Escolar Valenciano.

Llegir l'article complet



"La vaga serà un exemple de dignitat professional i contribució econòmica d'un professorat que no reclama cap millora econòmica, sinó inversió en Educació i gestió seriosa"


"Si el 50% del professorat fera vaga, Conselleria disposaria automàticament de dos milions d'euros, que si els destinara a construccions, bé podria iniciar la xarxa d'escoles infantils reclamada per la Plataforma, i que tanta falta fa. És sols un exemple"

Per què faré vaga el dimarts 28

Com a mestre de Primària, aquest dimarts 28 d'abril faré vaga per tal de protestar contra la impresentable política educativa del Govern Valencià. No aniré a treballar per a denunciar la situació de precarietat en què es troba l'ensenyament públic al País Valencià. Faré vaga perquè, en la negociació entre la Plataforma per l'Ensenyament Públic i Conselleria, l'administració va respondre a les tretze reivindicacions plantejades amb un document que era una burla i una provocació: entre d'altres coses, van tenir la prepotent actitud de mantenir el desficaci d'obligar a impartir Ciutadania en anglés, mentre la Justícia no es pronuncie definitivament sobre la possibilitat de fer objecció a l'assignatura.

Parle de precarietat a l'ensenyament públic i sé que aquest terme, sense més explicacions, ens dóna poca informació sobre la realitat que cal denunciar. És important entrar en els detalls, fent que la gent conega els motius que ens han d'impulsar a tots els valencians a sumar-nos a la vaga del dimarts. És per això que, a continuació, expose els tretze punts reivindicats per la Plataforma.


1. La constitució immediata d’una xarxa pública per a xiquets i xiquetes de zero a tres anys capaç d'atendre tot l'alumnat en el curs 2009-2010.

2. La creació de 300 places de llengua estrangera que garantesquen l'ensenyament eficaç a l'inici del curs vinent en totes les unitats de quatre i cinc anys.

3. Començament i finalització en 2009 d’una negociació amb la Comunitat Educativa d’un nou mapa escolar que responga a les noves necessitats d’escolarització. Eliminació dels barracots en un termini de dos anys.

4. L'adequació de les plantilles reals i necessàries de tots els centres públics d'infantil, primària i secundària a les necessitats educatives actuals, en haver quedat desfassada l’existent, que s’arrossega des de 1997.

5. La catalogació lingüística dels llocs de treball de secundària, prèvia negociació; l'establiment d'un pla de formació del professorat per adquirir la competència lingüística i la garantia de continuïtat de les línies en valencià.

6. La modificació del Decret que regula el procés de matriculació i la creació de les comissions estables de matriculació de districte o localitat per garantir una distribució equilibrada de l’alumnat amb necessitats educatives especials, de compensació educativa i nouvingut entre tots els centres sostinguts amb fons públics.

7. L'adopció de les mesures necessàries perquè l’alumnat acabe l’ensenyament obligatori amb les competències bàsiques per a expressar-se correctament en les dues llengües oficials i per a comunicar-se en una llengua estrangera.

8. El disseny, l'execució i l'avaluació de l’eficàcia dels programes necessaris per a compensar les deficiències de l’alumnat amb la finalitat que no abandone el sistema educatiu durant les etapes obligatòries i obtinga el títol de Graduat.

9. L'adopció de mesures motivadores perquè l’alumnat amb titulació de Graduat en Educació Secundària continue realitzant estudis postobligatoris, sobretot, aquells de Formació Professional de Grau Mitjà i Superior necessaris per al desenvolupament econòmic i social sostenible del nostre país.

10. El cessament de totes les persones que desenvolupen funcions d'inspecció amb caràcter temporal per designació directa dels responsables polítics de la Conselleria d’Educació i la convocatòria d'un procés selectiu que respecte escrupulosament els principis de publicitat, igualtat, mèrit i capacitat per accedir al Cos d'Inspecció Educativa.

11. La neutralitat màxima de l'administració i el fi d'actuacions partidistes encaminades a controlar les juntes directives dels centres escolars.

12. La retirada immediata de l’Ordre d’Educació per a la Ciutadania i la paralització dels processos administratius iniciats contra el professorat o juntes directives.

13. La concessió de beques de transport i menjador escolar per a l'alumnat d’ed. infantil, de batxillerat i de F.Professional i la seua gratuïtat en tot el procés escolar.


La vaga ha de ser duta a terme pels mestres i per la resta de la comunitat educativa. En aquest sentit, vull comentar dues coses. La primera d'elles és que els mestres no estem obligats a comunicar a la direcció del centre, amb antelació, la nostra decisió de fer vaga. Per altra banda, és possible que per a algunes mares i/o pares no siga possible quedar-se els xiquets a casa eixe dia; si es així, no hi ha cap problema, donat que l'escola ha d'oferir uns serveis mínims; tot i això, sí seria molt important un esforç per col·laborar amb una acció que pot contribuir a la millora de l'ensenyament.

A més de la vaga, el dimarts 28 hi ha tres manifestacions a les 19h: a Castelló (Direcció Territorial), a Alacant (Direcció Territorial) i a València (Plaça Manises). Hem de tractar d'estar en eixes protestes; hem de fer-nos escoltar eixe dia.

Molt bon concert de Manel a València

Ahir, dijous, aprofitant que aquests dies és festa a Alacant -i, per tant, jo no treballe-, vaig assistir al concert que el grup Manel oferia a la sala El Loco de València. Ja vaig parlar d'aquesta interessant banda fa cosa de tres mesos.

El concert va estar molt bé en línies generals.

Pel que fa a l'execució de les cançons, aquesta fou poc menys que impecable, la qual cosa és sorprenent en una banda tan jove. Els instruments van sonar molt bé i la combinació de les veus resultà excel·lent. Es nota, per altra banda, que tenen el directe ben assajat: la divertida presentació dels temes, fent protagonistes de les històries als mateixos membres del grup; les versions deliberadament diferenciades de les cançons del disc (en aquest sentit, em va agradar molt Pla quinquenal); la interacció amb el públic, eixint gent a improvisar estrofes de Corrandes de la parella estable...

En directe, Manel crea el mateix clima entranyable que es respira al seu disc. Si de cas, la ironia cobra una miqueta més de protagonisme, mostrant-se el cantant Guillem Gisbert com una persona carismàtica: en alguns moments, hom podia imaginar-se'l fent un monòleg humorístic. No es pot parlar del grup català sense fer al·lusió a les seues intel·ligents lletres, i cal dir que aquestes estigueren presents en la complicitat creada entre Manel i el públic.

Van cantar totes les cançons del seu únic disc, Els millors professors europeus, a més de dues versions: La gent normal (Common People, de Pulp) i... La Tortura (de Shakira)!!

Finalitze l'entrada amb dos vídeos. Sempre em resulta curiós comparar una cançó d'un grup i la versió que d'ella en fa un altre; sobretot si parlem de dos grups amb estils tan diferents com Pulp i Manel.


Common People (Pulp) (No he pogut inserir-lo dins del bloc)


La gent normal (Manel)