dimecres, 3 de març de 2010

Botifarra i el masclisme

Al Romanç de les jugadores del burro, Pep Gimeno Botifarra ens conta la història d’una dona que, capficada en una partida de cartes amb les amigues, se’n recorda de sobte que ha d’anar a casa a fer el dinar. Hi arriba i, amb les preses, s’equivoca i hi posa la baralla al perol en compte de certs ingredients. Després d’això, se’n torna a seguir de nou amb el joc. El marit, qui es trobava a l’horta treballant, arriba i s’encontra amb l’empastre, reaccionant amb fort i justificat –segons es desprèn del text- enuig.

Em crida l’altre dia el meu amic Sebastià Soler, que havia comprat recentment el nou CD del Botifarra, Te’n cantaré més de mil.

-Xe, Vicent! He estat escoltant la cançó eixa de les jugadores del burro i no sé què vols que et diga. És molt masclista, tio!

-Què vols dir?

-Que què vull dir? Escoltant-la, queda més que clara la intenció moralista. Les dones que, en compte d’estar a casa com toca, se’n van a jugar a les cartes! Sort que li han canviat la frase eixa que deia "el marit per no pegar-li"... Que si no, teníem a la Bibiana Aído intervenint en l’assumpte. I amb tota la raó!

-Sí, és masclista. Això és una obvietat. Però et veig enfadat...

-Clar! Tan enfadat com que no pense escoltar el Botifarra mai més. Estarà molt de moda a l’ambient progre nacionalista, però jo no passe per això. Es que la gent no se n’adona? No sé si tirar el CD o donar-li’l a la meua sogra...

-Anem a veure, Sebastià. Estem parlant de cançó popular. Sí o no? Doncs...

-Ah, vaja! I en la cançó popular en valencià val tot, no? –m’interromp.

-Si em deixes parlar, et dic com ho veig jo.

-Sí, sí..., digues.

Agafe aire per a soltar-li el meu discurs.

-La cançó popular, com els contes tradicionals, és una cosa que s’ha anat transmetent de manera oral. El valor que té és que és testimoni d’una època, d’uns costums, d’un lèxic, d’una manera d’entendre la vida... No els entenc com quelcom sotmès a cap valoració moral.

-Crec que comprenc el que dius. I això és important?

-Més que important, trobe que és fonamental. Perquè parlem d’una cultura –la nostra- que s’està extingint, sent substituïda per una altra. En la mesura en que recuperem les seues arrels, o part d’elles, l’estem enfortint, intentant re-construir-la en la seua totalitat i frenant la seua destrucció.

Hi ha uns segons de silenci.

-Sebastià? Estàs? –pregunte, pensant que potser s’ha tallat la comunicació.

-Sí, sí! Estava pensant en tot això que m’has dit...

-I què pensaves?

-Pensava que ara ja puc escoltar el Botifarra tranquil. I res, que t’he de deixar, que havia quedat per a veure la meua sogra...

Ens diem adéu, posant fi a la conversa. Em quede amb el dubte de si les dues últimes frases del meu amic són iròniques o no. Tot i conèixer-lo de fa molts anys, de vegades no sé interpretar determinades coses que em diu Sebastià.



Aquest text també apareix hui publicat al diari digital ARAMULTIMÈDIA.

3 comentaris:

Carquinyol ha dit...

és que si ens posem a revisar tot el passat en temps anteriors amb la moral actual no guanyarien per a disgustos !!

Toni de l'Hostal ha dit...

Ui, pôs això qu'el gabiot del teu amic no haurà sentit la versió de la Fonoteca cantâ per una dona de la Font d'en Carròs, que diu «... mentres que la valenta zorra es jûava ês dinês!»

Encâ com no s'haurà acabat de sentir el disco səncer, que si es troba lo del «Puça tu, puça jo...» sinse censurar t'arma un canyaret...

Vicent Terol ha dit...

Carquinyol: Exactament. La gent que gaudim de la cançó popular no ho fem subscrivint el que en ella es diu... És un tresor lingüístic i cultural tenir un testimoni d'altres èpoques.


TdH: Jo tampoc conec eixa versió! Seguirem enraonant amb ell, a veure si canvia la perspectiva...