divendres, 12 de març de 2010

Desigualtat explícitament implícita

No es pot negar que la situació de la dona ha millorat molt, quant a igualtat amb l'home, en les tres últimes dècades. M'estic referint a la nostra societat, al que coneixem directament. Dins la percepció social general, no es veu estrany que una persona de sexe femení treballe a un banc, dirigisca una empresa o es dedique al periodisme.

El passat 8 de març, com els darrers anys, hi hagué manifestacions amb motiu del Dia de la Dona. Les reivindicacions es van centrar, bàsicament, en la igualtat salarial i en la condemna de la violència de gènere. No es tracta d'assumptes menors, evidentment. Tanmateix, sí són proclames que podrien ser subscrites per quasi qualsevol persona a qui li preguntàrem al respecte: des del mateix Francisco Camps fins a un activista d'ideologia llibertària.

Aquest consens ens pot fer pensar que hem assolit una quasi plena igualtat entre home i dona. O que, almenys, s'està seguint un clar camí que va en eixa direcció, atès que públicament tothom sembla estar d'acord en les fites abans esmentades. No obstant, hi ha coses del nostre present que no es qüestionen mai (per tant, no es mostra voluntat de canviar-les), i que subjecten el sexe femení en una posició d'evident desigualtat. Exposaré tres punts, d'alguna manera connectats entre sí:

a) S'accepta amb normalitat que la dona siga un pur element decoratiu. Ho veiem, per exemple, a les anomenades cheerleaders d'equips de bàsquet com el Barça. També quan, a les carreres de bicicletes, dues xiques acompanyen el vencedor al pòdium al qual besen simultàniament. Fora dels esports, les Falles, i moltes altres festes, no són imaginables sense el rol de florer que ocupa la dona.

b) El discurs habitual sobre el sexe, suposadament modern, gira clarament al voltant de l'home heterosexual. Es parla del coit com a quasi única pràctica, quan es tracta de quelcom que normalment satisfà amb major facilitat (de vegades de forma exclusiva) la part masculina. Tenim, a més, el terme 'nimfòmana' per a designar la dona que té un gran desig sexual, com si això fóra una malaltia: evidentment, si és l'home qui té sempre ganes, la cosa és normal... (açò és una ironia).

c) Veiem com el més lògic del món el fet que la dona jugue un paper d'acompanyant dels homes importants. El Cap de l'Estat (ho és per ser de sexe masculí), que és present a les nostres vides a través de la televisió, sol tenir a la Reina Sofía darrere o al costat, la qual diuen que fa molt bé el seu paper... perquè no parla mai. A ningú no li estranya tampoc que Carla Bruni vaja amb Sarkozy a actes institucionals i que la premsa dedique un temps considerable a parlar d'aquesta des d'un punt de vista purament estètic.

Tot això -i molt més- forma part del nostre paisatge i no sol ser qüestionat. De manera no explícita, aquesta realitat ens envia missatges permanentment. Missatges que contradiuen el discurs oficial sobre la igualtat de l'home i la dona al segle XXI.



Aquest text apareix hui publicat al diari digital ARAMULTIMÈDIA.

5 comentaris:

Aurora Mora ha dit...

Home, el cas de la reina no és precisament un bon exemple. Quasi que millor en el seu cas mantinga la boca callada... xD.
Bé, anant al tema. Jo inclós aniria més enllà. El que s'ha treballat en la direcció de la igualtat és important,a més de continuar sent necessari, però, al meu parer, manca molt més de treball en direcció a la diferència. I m'explique.
Els valors masculins s'han entés com els positius i d'aquí s'ha anat construint la igualtat. És a dir, si els homes dirigeixen empreses o són policies, la igualtat s'ha entès com que les dones tenen dret a accedir a eixos llocs de responsabilitat. Però al marge de que eixos valors siguen criticables (i no sols des d'una perspectiva feminista), -competitivitat, força, violència-,el que no s'ha fet és posar en positiu el paper que les dones han tingut al llarg de la història. És a dir, no es treballa en generalitzar a la ciutadania els valors i el treball femenins, especialment la cura dels altres. I mentre no es vaja en eixa direcció, la igualtat mai serà completa, atès que el treball en pro de la igualtat únicament, posa en valor les característiques atribuides històricament als homes, com per exemple el treball productiu. Per tant, estem parlant d'una perspectiva totalment androcèntrica. Per tal de deconstruir eixa visió, caldria treballar en la direcció de posar en valor també el treball reproductiu. Sols així s'aconseguirà la vertadera igualtat.

Vaja, quin rotllo m'he tirat...
Ho sent...

Vicent Terol ha dit...

Imagine que et refereixes a les conservadores opinions que la Reina va expressar a un llibre.

Però trobe que és un molt bon exemple. En el sentit que tothom assumeix que el Rei, pel fet de ser home, és qui ha de tenir el paper -diguem-li- seriós. D'ella parlen molt bé els periodistes perquè diuen que és "discreta", que sap estar als llocs, que és elegant, etc. Que compleix el paper de dona, en resum: submissió, al marge dels assumptes importants, accentuar els trets estètics, etc.

Ens agrade o no, és un patró que es projecta.

La perspectiva que aportes em sembla interessant. I pense que el feminisme oficial és víctima d'un masclisme a través del qual valora determinats aspectes històricament masculins com a coses positives a assolir per la dona. Com tu molt bé dius.

Albert B. i R. ha dit...

Unes reflexions del tot encertades. Són elements que a primera vista no semblen ser importants però que acaben amarant el el nostre subconsicent. En el cas d'Alemanya, per exemple, independentment que s'estigui més o menys d'acord amb el que fa, l'Angela Merkel està demostrant una forta personalitat i capacitat de lideratge. Quan això succeeixi a més llocs d'una forma natural, haurem fet un pas més.

Sandra D,Roig ha dit...

Tens tota la raò del mon, en la meua empresa no ascendissen les executives, augmenten les secretaries de direcció.
Exepte jo, que com facture molt no me volen ni per a servir el cafe!.
Qué pinten les models en la fira de vehicles? i en molta altres casos.
Tambè el sexe cada vegada es més denigrant per la dona, hi han pelicules que realment serien denunciables per ferir la sensibilitat.
M'ha agradat molt el post, una versió diferent del 8 de Març.

Vicent Terol ha dit...

Gràcies, Sandra. Trobe que, en la mesura en que la dona és presentada com a pur objecte decoratiu/de desig, és... això: un objecte. I potser hi ha una relació entre aquesta visió i el sexe on la dona té un paper submís.