diumenge, 12 de setembre de 2010

Es deien 'Sedaiós'

Feia setmanes que volia escriure alguna cosa sobre Sedaiós, un grup barceloní d'indie-pop que va néixer fa tan sols dos anys. M'acabe d'assabentar que, recentment, la banda s'ha separat. Emprarem, per tant, el passat per a presentar-los.

Sedaiós era una formació catalana -de Barcelona, com us deia- que feia cançons sense estridències, amb un aire optimista. Sonaven una mica a eixe estil que molts van definir, en castellà, com tontipop (pop amb un toc deliberadament infantil). Però la seua música era més rica; les seues referències, més variades: des de Beat Happening fins a Belle & Sebastian, passant pel pop francés. També cal dir que les lletres d'aquest desaparegut grup ens deixaven bastant menys indiferents que les d'altres bandes estilísticament semblants.

El català i el francés foren les llengües emprades per Sedaiós -també l'anglés de forma testimonial. Queda enregistrat l'àlbum Resolen problemes i dues cançons per al disc infantil Minimúsica, on també hi col·laborà, entre altres, El Petit de Cal Eril.

Acabe l'entrada amb una mostra sonora de la banda barcelonina: un tema que porta per títol "Els vells", el qual, amb el seu ritmet, em sembla irresistiblement contagiós.





Se m'ha tornat a escapar,
torno a anar-li al darrere.
No penso tenir pietat,
se m'ha tornat a colar un vell.

Portes de l'armari obertes,
el millor record és amb les barques.
L'avi aguantava la cadira
mentre jo endreçava la casa.

No, si vull córrer no és per escapar-me,
sinó perquè passi el temps;
si vull córrer...
perquè passi més ràpid el temps.

Li vaig dir a un amic
el que sentia per ell.
Ell em va contestar:
"Ja m'ho podries haver dit abans."

No tinc por de fer-me vell,
sinó de que els meus pares es facin vells.
Tendres nobles com els gossos.
Vas dir: "què trist que és veure'ns així."