L'escena era així:Sara i Jaume sopaven a casa, en silenci. Ell la mirava durant unes dècimes de segon i, a continuació, tornava a dirigir la vista al plat. Ella feia el mateix. Però les seues mirades mai no es creuaven.
Va passar un minut, que semblà etern. Dos minuts, tres... Aleshores, en la lluita establerta entre el desig de dormir i l'esforç per seguir atenent, Anna optà per abandonar-se al primer, deixant estar la pel·lícula.
5 comentaris:
Jo vaig el mateix que ella, ahir, estava morta i vaig sucumbir...
I lo agust que es va adormir...
A mi m'encanta endormir-me al sofà mirant la tele. Quin plaer!
és un relat molt trist: la incomunicació de Sara i Jaume en la pantalla i la son que provoca l'escena quotidiana en Anna, com si ja fos part del seu paisatge habitual.
Potser les rutines estan fent de les seves? Aquest relat dóna molt per imaginar...
Una abraçada!!!
zel, Txarli, elisabet i Eva: gràcies pels comentaris.
De vegades, un microrelat pot donar lloc a interpretacions diferents, veritat?
Publica un comentari a l'entrada