divendres, 10 de juliol de 2009

Joc literari

Jesús M. Tibau, des del seu bloc Tens un racó dalt del món, proposa tots els dimecres un joc literari. Una vegada al mes, aquest és de tipus creatiu.

El darrer dimecres, la cosa consistia a escriure un text inspirat en aquesta imatge que ell va extreure de l'interessant bloc de fotografia de Montse Argerich. Baix, podeu llegir la meua participació.




Atac sobtat de nostàlgia. Inesperat.

Estic asseguda al sofà, esperant la meua amiga. Fa deu minuts que hauria d'haver vingut. La meua ment ha viatjat al passat, recordant la infància: aquella bola del món, el vell despertador...

No tinc motius per estar trista i, tanmateix, constate que una llàgrima delata el pesar que sent dins meu. Han passat molts anys i sembla que ser conscient d'això no m'agrada.

El vell despertador, la bola del món que feia llum. L'habitació era bonica, també la casa on vivia abans.

Era tot bonic. Vull tornar a la infància, vull tornar... No vull plorar desconsoladament com ho estic fent ara. O sí que vull: plore com si riguera, sense parar; hi ha alguna cosa xicoteta, com un punt imperceptible de color, que m'agrada dins d'aquest estat de profunda i trista nostàlgia.

Sona el timbre. Serà ella, la meua amiga.

M'eixugue les llàgrimes i m'alce a obrir, mentre els records s'evaporen ràpidament. Recupere l'alegria i la il·lusió: Barbie i jo havíem decidit fer hui una visita al món dels humans. Serà divertit.

4 comentaris:

Marta ha dit...

Sovint la nostàlgia es tradueix en llàgrimes.

Vicent ha dit...

Gràcies pel comentari, Marta.

Anònim ha dit...

Miro els meus ulls, hi encarà veig la mateixa inocència, trendresa del primer dia. M'agrada per un instant veure'ls aixì.

Tu has fet que olvidar.me d'ella. Poc a poc, sutilment, incansablament.

Per això no et puc enganyar, em fet un cami massa llarg, sempre al meu costat, sentit la teva peculiar manera de parlar.

Sempre he volgut la teva presència , tenir.t'he ven aprop, a vegades hagùes volgut poder aturar.te.

Desprès de donar tantes voltes pel món, hem arriba't a un mateix lloc.

Ara ,la teva veu s'ha apagat,ja no em recordes el pas del temps. N'hi sento el tic.tac de cada matí.

Ara tots dos hem deixa't de parlar.

Vicent Terol ha dit...

Qui ets?

Això que has escrit està inspirat també en la fotografia?


Gràcies pel comentari.