dijous, 16 de juliol de 2009

Si menges una llimona

Vaig llegir fa poc el llibre de relats de Sergi Pàmies titulat Si menges una llimona sense fer ganyotes. No havia tingut abans contacte amb aquest escriptor (contacte visual, vull dir: els meus ulls amb els seus textos). La lectura dels contes d'aquesta xicoteta obra em va produir sensacions contraposades.

Per una banda, hi trobe una escriptura intel·ligent i clara. També cal destacar la imaginació de l'autor, plantejant una gran varietat de situacions que no et deixen indiferent: una persona que envia sobres buits a diverses adreces; un home assegut al carrer comptant amb quantes dones, de les que passen per davant seu, li agradaria practicar sexe; un altre que apunta amb una escopeta la mort que s'emporta sa mare...

Tanmateix, pense que el desenllaç de les històries no està quasi mai a la mateixa altura que la resta. I per tant provoca decepció la major part de les vegades. Potser el llistó és massa alt des de l'inici.



El relat Una fotografia és el més curt del llibre. També és un dels que més m'han agradat. Podeu llegir-lo a continuació:



UNA FOTOGRAFIA (Sergi Pàmies)

En aquest lloc sense ombres ni horitzó cadascú parla un idioma diferent i, tanmateix, tothom s'entén. La primera impressió és que ningú no treballa, potser perquè ja no cal. Tots baden, somriuen, es miren els anells, es lamenten o reflexionen sobre com podrien ser les coses si encara hi fossin a temps. Fins ara ningú no me n'ha sabut dir res, de l'A. Quan els ensenyo la fotografia on apareix damunt d'un poni, dos anys abans de l'accident, em feliciten per tenir un fill així, però ningú no el coneix ni l'ha vist mai. Estic impacient: ara que he escurçat la distància que ens separava, em fa por no trobar-lo. Que la vida sense ell no pagava la pena, he tingut massa temps per comprovar-ho. Ara, per contra, m'adono que estar-me aquí sense ell serà encara pitjor. Per això insisteixo fins que, de tant assenyalar la fotografia amb el dit, s'han anat esborrant uns trets que, a hores d'ara, deuen haver canviat. D'ençà que he arribat, no he vist ni cementiris ni xemeneies. Aquí no es fa mai de nit i el sol tampoc no surt, de manera que no sé si el temps avança, retrocedeix o s'estanca. Això explicaria que encara no l'hagi trobat: potser tenim calendaris i rellotges diferents. Vull creure que, quan em vegi, d'entrada s'endurà una sorpresa i que, passat el primer impacte, l'alegria de tornar-nos a veure serà més forta que el dolor d'imaginar tot el que he hagut de fer per arribar fins aquí.

3 comentaris:

elisabet ha dit...

m'agrada molt aquest conte!
deixa un gustet agredolç, tirant a més aviat a agre a mesura que s'acaba.
jo tampoc havia llegit res d'en Pàmies, gràcies per haver-lo compartit.

zel ha dit...

És que acabr una història potser és d'allò més difícil, penso jo, i com que a més els lectors ens creem expectatives....
Però sí, hi ha bocinets espectaculars. Una abraçada!!!!!

Vicent ha dit...

elisabet, també hi trobe un punt d'humor, potser una miqueta soterrat.

zel, és just això. Et crees expectatives i no sempre s'acompleixen. En qualsevol cas, no et deixa indiferent la seua lectura, i hi ha algun que altre conte amb bon desenllaç (per exemple, "Una fotografia").